El centenari de Teodor Llorente

Considerat el poeta més important de la Renaixença, Teodor Llorente (València, 1836 – 1911) és sens dubte un escriptor destacat del segle XIX amb una important obra literària i periodística -va estar fundador de Las Provincias-, i una figura de la política i la cultura valencianes.

Aquest any en que s’acompleix el centenari de la seua mort sembla bon moment per a recordar la seua obra i així ho han entès diferents persones i institucions. Entre les iniciatives dels darrers mesos ha estat l’edició de “Lo foc sagrat de la Fe” un rigorós i encisador llibret que ens mostra a l’home apassionat de la seua terra que viu la Fe com si d’energia interna es tractara: una gràcia rebuda des de dalt per acompanyar-te en el camí de la vida.

Pel que fa de la relació de Llorente amb la música cal recordar la col·laboració amb l’alcoià José Espí Ulrich, qui va posar en solfa alguns dels seus poemes i de les seues traduccions, perquè Llorente també va traduïr al castellà autors alemanys, anglesos i francesos, constituint en conjunt un treball molt valuós tant per la qualitat literària com per la musical.

"El Recuerdo" Melodia para piano. Música: J.Espi Lletra: T.Llorente. Copia manuscrita a l'arxiu de la Corporació Musical Primitiva d'Alcoi
"El Recuerdo" Copia manuscrita a l'arxiu de la Corporació Musical Primitiva d'Alcoi

 
“El Recuerdo”
Yo vengo de noche y mi ala estendida
fantástica roza la frente dormida
perdiéndome luego cual vaga visión.
Yo soy el ensueño del alma anhelante,
soy astro apagado, soy ráfaga errante,
soy sombra, soy nada, soy vana ilusión.

Soy hijo que en la cuna la infeliz madre perdió,
soy imagen importuna de la dicha que pasó.
Soy el eco moribundo de la olvidada canción;
soy memoria de otro mundo,
huesped soy de otra mansión.
Corazón dormido, duerme sin cesar,
soy el bien perdido déjame, déjame pasar.

 

La música apropa cultures

Maria Cabanes i Sempere

Sóc membre de la Banda Primitiva d’Alcoi i la música és una de les meues aficions. És per això que vaig decidir buscar una bandeta a Suïssa per conèixer més a la gent d’ací i fer possible la pràctica de la música mentre faig el meu doctorat per aquestes terres dels Alps.

Maria Cabanes amb la Stadtmusik Baden 2011
Maria Cabanes amb la Stadtmusik Baden 2011
El dilluns 1 d’agost, preparada amb el clarinet, em dirigia a la Theaterplatz de Baden per fer el meu primer concert amb la Stadtmusik Badenamb motiu de la “Bundesfeier” o festa nacional Suïssa. Estàvem citats a les 5:45 i tot al contrari de les costums de la Banda Primitiva, tota la banda estava asseguda amb els seus faristols preparats i apunt per afinar, fent-me pensar que havia apuntat mal l’hora del concert. Un poc atabalada per aquest fet, em vaig preparar i em vaig unir als meus companys per donar pas al concert.La primera part es composava de peces com Lord Tullamore de Carl Wittrock, Cead Mile Failte (Traditional – Arr. John Tate), The Dam Busters March de Eric Coates, Step out and Swing de Gilbert Tinner, Always look on the bright side of life de Eric Idle / M.Schneider, Whiter Shade of Pale de Gary Brooker / Keith Reid i Thriller (arr. by Jay Bocook). Em va donar la sensació que aquesta primera part va passar molt ràpidament, i és que són peces mogudes i conegudes perfectes per a acompanyar a la gent, que mentre tocavem, estava a la plaça menjant les típiques Bratwurst i bevent cervesa. Com què érem en aquesta ocasió la meitat de gent a la banda, la interpretació em recordava als meus inicis a les classes de Conjunt Instrumental, fent-me vindre al cap a tots els meus companys de banda que, amb mi, van començar a fer música a la Primitiva.

Maria Cabanes amb la Stadmusik Baden 2011A la segon part del concert es van interpretar les peces His Honor (March) de Henry Fillmore, Cossack Folk Dances de Franco Cesarini, A little Tango Music de Adam Gorb, Badener Gold de Kurt Brogli, Du fragsch mi wär i by (Traditional arr. Thomas Rüedi), A Moléson (Traditional arr. Oliver Waespi) i La Fanfare du Printemps de Joseph Bovet. Moltes de les peces són típiques de festes suïsses, encara que a mi no em produien sentir-me en una festa com quan senc una “xaranga” al meu poble. En el que es refereix a peces com Cossack Folk Dances o A little Tango Music, crec que l’elecció va ser menys encertada per aquest tipus de concert, perquè sempre és difícil fer un concert a l’aire lliure en peces a les que es necessita apreciar cada detall i perquè, amb l’ambient format per la gent que menja i parla, és més fàcil per a un músic desconcentrar-se. A més, durant el transcurs del concert, el director va haver de parar el concert en diverses ocasions i fer petits descansos perquè el “Spanischbrödlibahn”  o tren dels panets espanyols, passava per darrere passejant als xiquets i fent sonar la seua botzina (i jo em preguntava, per què “Spanisch”). Com a resposta a la meua curiositat, una de les companyes de la banda em va contar que aquest va ser el primer tren suïss, que al 1847 connectava Zürich amb Baden. Els servents de les families nobles de Zürich viatjaven a peu cada nit a Baden per comprar els pans espanyols de millor qualitat que els seus (pans procedents del ducat de Milà, baix el domini d’Espanya durant el segle XVI que arribaren a través del sur d’Alemanya fins a Baden) i oferir-los, el més frescos possible, durant el desdejuni; el tren permetia que els pans arribaren calents al matí i per aquest motiu va rebre eixe nom. Durant l’any que visc ací he passat moltes voltes per una plaça a Baden batejada amb el mateix nom “Spanischbrödliplatz”, i mai m’havia parat a pensar perquè es deia així. Doncs ara he de tornar i passar per una panaderia-pastisseria, perquè malgrat que durant molt temps van deixar de fer aquest tipus de panets, hui en dia les panaderies de Baden l’ofereixen de nou, i diuen que si no vas de bon matí solen esgotar-se.

Resumint, puc dir que va ser una bona experiència, farcida de cultura i curiositats (per les novetats que vaig aprendre a partir d’un tren), música, integració amb la gent suïssa (que va incloure la interpretació de l’himne Suís corejat per la gent del poble, i el comentari de Christian Noth, el director de la Stadt Musik Baden, que ens deia a la meua companya americana i a mi que ja erem mig suïsses)… i per últim un final de festa emotiu, on els focs artificials de tots els pobles i ciutats suïsses ompliren durant unes tres hores l’ambient de soroll i el cel estrellat de colors.

En setembre: Simposi Nacional sobre Carlos Palacio

Carlos Palacio García (Alcoi, 1911 – Paris, 1997)
Carlos Palacio García (Alcoi, 1911 – Paris, 1997)

El CAEHA ha previst per al proper 17 de setembre un simposi nacional sota el títol “Carlos Palacio: vivència i pervivència” que comptarà amb Marisa Blanes Nadal, Àngel Lluís Ferrando Morales, Luciano González Sarmiento, Andrés Ruiz Tarazona, Ricardo Senabre Sempere, i Enrique Téllez Cenzano com a ponents.

El simposi està obert a qualsevol persona interessada, en l’any centenari del neixement del compositor, i se celebrarà en el marc singular que ofereix Vil·la Vicenta, casa d’estiu de la família Gil-Albert, recentment rehabilitada i condicionada per la Conselleria de Turisme, Cultura i Esport de la Generalitat Valenciana i gestionada pel Centre Alcoià d’Estudis Històrics i Arqueològics, CAEHA.

Inscripció (en valencià)

Inscripción (en castellano)

Antonio Castelló: “La Corporación Musical Primitiva estuvo a la altura que los alcoyanos esperan después de casi dos siglos de existencia.”

El pasado domingo 17 de julio el peródico Ciudad de Alcoy publicaba un artículo bastante extenso de Antonio Castelló Candela sobre el concierto de Villa Vicenta titulado “Evocaciones y recuerdos en El Salt”. Ilustrado con fotografías históricas de Juan Gil-Albert, Castelló evoca la obra literaria del poeta que conoció a partir de las sensaciones de la música bajo los viejos olmos.  Asímismo habla de los autores, obras y músicos con una crítica que transcribimos y… agradecemos.

Antonio Castelló en Ciudad de Alcoy Ed. 17/07/2011

 

“… mi primera impresión fue de asombro. Aquellos que fueron creadores del género de música festera, también eran capaces de componer cualquier género de música de la época: valses, polcas, fox-trots… y ¡tangos! de muy buena calidad y, además, con un dejo de humor añadido nada disimulado. Basten dos títulos de muestra: el fox trot No‘The Times’ Timoteo de Evaristo Pérez Monllor compuesto en 1917 y el galop El Correo de 1886. Dos frivolités, título incluido, que arrancaron algunos bravos de entre el público.

La Corporación Musical Primitiva estuvo a la altura que los alcoyanos esperan después de casi dos siglos de existencia. ¡Muy bien todos bajo la batuta de Àngel L. Ferrando.”