Inmillorable la col.laboració per a la nostra web de Lluís Torró i Gil, diputat autonòmic, mestre i antic membre de la banda com a clarinetista. La seua crònica va acompanyada d’una galeria fotogràfica a càrrec de Diego Valor.

 

 

  El passat 9 d’octubre la placeta de Ferrandis i Carbonell es va omplir de sol, gent i música. La Vella i La Cordeta ens va oferir un concert breu però intens, farcit de música amb arrel popular. Un programa entranyable i solemne alhora, en consonància amb el que toca en un dia en el que s’ha convingut en commemorar el naixement del poble valencià.

El concert va tindre, com tots els any, un pròleg: la lectura del manifest. Des de fa pocs anys s’ha substituït el manifest ‘polític’ (pactat o no entre els partits amb representació municipal), per un altre ‘cívic’. Ara s’encarrega a un personatge local, vinculat al món cultural preferentment, la redacció d’un text i la seua lectura. Enguany, l’il·lustre alcoià Romà de La Calle (catedràtic d’estètica a la Universitat de València) va ser l’encarregat de confegir un text carregat de reivindicacions. De La Calle ens va obrir els ulls respecte al maltractament de la cultura en general i la valenciana en particular. Un manifest en el que va reivindicar les polítiques de promoció cultural com a necessàries i imprescindibles per a construir una societat més igualitària, més justa i més inclusiva.

La paraula va deixar pas seguidament a la música. El programa no podia ser més encertat. Obrint i tancant, dues versions de ‘La Muixeranga’, eixe toc de dolçaina i tabal que acompanya el castell humà que s’alça tots els setembres a la plaça d’Algemesí en el marc de la festa de la Nostra Senyora de la Salut. Una peça solemne, vibrant i emotiva que ha estat reivindicada com a himne del poble valencià i que no deixa indiferent al qui l’escolta, embolcallant-lo en un alè de tradició i esperança.

El pase de diapositivas requiere JavaScript.

La primera versió, de Vicent López Gurrea, ja va tindre com a protagonistes els dolçainers de La Cordeta, com pertoca a la peça. Uns dolçainers que van anar guanyant protagonisme al llarg del concert, participant de forma destacada a quatre de les huit peces del repertori. Tan lluïda va ser la seua participació que fins i tot el públic no va notar algun petit accident provocat per la megafonia que havia estat emprada a la lectura del manifest.

Després de la primera Muixeranga, el mestre Ferrando va recórrer al repertori alcoià amb tres peces de Pérez Monllor (‘Nanos i chagans’, ‘El tio Colau’ i ‘De la terreta’) que recorren una i altra vegada la música tradicional alcoiana. Pasdobles i cercaviles que es recolzen i repeteixen els temes del nostre ric repertori de danses i cançons populars. Escoltant aquestes peces resulta quasi obligat reflexionar sobre la paradoxa que suposa que gràcies al bon fer i, fins i tot, la genialitat d’aquests músics alcoians som capaços d’identificar-nos amb unes melodies, colors i textures que ens són molt propis, mentre que (i ací rau la paradoxa) en som generalment inconscients del fet. Estic reclamant alguna unitat didàctica sobre la música alcoiana i activitats divulgatives al respecte? No sé, potser sí. Músics i responsables de la política cultural haurien de reflexionar-hi, em sembla.

La primera part es va tancar, seguint l’estol de les peces composades per a la festa fonamentalment, amb ‘Tabal i saragüells’, de l’albaidí Mario Roig. De nou els temes tradicionals es mostren a través dels compassos d’aquesta peça composada per a la típica filà de maseros que existeix a diferents localitats. I de nou, el tema de la Muixeranga trau el nas atorgant-li personalitat i solemnitat a la composició. Un bon punt i seguit per al decurs del concert.

El sol va anar canviant parsimoniosament de posició i afectant ara aquesta, ara aquella corda de la banda. Si bé dolçainers i percussionistes van ser els més castigats per Llorenç, al final (i tret del públic, afortunadament) pocs músics no van patir la seua calorosa carícia. Malgrat algunes crítiques sobre l’emplaçament del concert, el cert és que l’espai universitari resulta molt adequat per a la realització de concerts a l’aire lliure. També resulta evident, però, que la dispersió d’activitats al voltant del 9 d’octubre potser perjudica la Fira que es concentra a La Glorieta. Ací queden aquestes reflexions per al futur per si els responsables les volen tindre en compte.

‘Pepe el Rompe’ de Ramon Garcia va posar el punt més contemporani d’un concert en el que predominaven peces ‘clàssiques’. La segona part del concert s’iniciava amb aires de modernitat sense abandonar la recurrència als temes populars i a la presència de la dolçaina.

Un excel·lent aperitiu per a (per al meu gust personal) el plat fort del concert: eixe estrany, genial i irrepetible popurri que és ‘El Pardalot’ del mestre Juan Cantó. L’elecció no pot ser més encertada i cal felicitar Àngel Lluís Ferrando per ella. Quasi vint minuts de música que no pot deixar indiferent a ningú. I, a més, amb una interpretació que va ser a la vegada clàssica i innovadora. Clàssica perquè (com va assenyalar algun músic professional que estava entre el públic i que d’açò en sap infinitament més que el que escriu aquesta breu crònica) Ferrando va ser absolutament fidel a Cantó. Innovadora perquè la inestimable col·laboració del Grup de Danses El Carrascal ens va permetre gaudir d’alguns passes dels balls que conté la peça i escoltar les castanyoles interpretades com ho fan els balladors.

‘El Pardalot’ barreja de tot: cançonetes populars, danses i nadaletes. I ho fa amb una gràcia inenarrable tant des del punt de vista harmònic com pel que fa a la seua estructura. Sempre es fa curt, deixa amb ganes de més a l’audiència que poques vegades (especialment aquells més majors) es capaç de reprimir-se i acaba entonant (entre dents i fluixet, això sí) alguna estrofa del ‘Tio Pep’ o el ‘Ta ninà ninà’. I estem parlant d’una peça composada el 1886!

El colofó del concert va ser una nova versió de ‘La Muixeranga’, en aquest cas la de Sempere Bomboí. Si la que inaugurava el concert era una composició per a banda amb el concurs de les dolçaines, aquesta és quasi el contrari. Ací la banda acompanya les dolçaines que sostenen tot el pes de la peça. La intensitat de l’obra va corprendre el públic que va correspondre banda i dolçainers amb un llarg i merescut aplaudiment. Un concert redó que serà recordat durant molt de temps.

LLUÍS TORRÓ I GIL