«El Rosal» una nadala del segle XVI amb música de Cantó

Va passar per Nadal… del 1901

Juan Cantó va posar música a un antic poema nadalenc, i va dedicar la peça a una monja neboda seua. La nadala publicada al 1901 estaría disponible per a cantar en aquell Nadal. Poc més se sap d’aquest treball del músic alcoià que va veure la llum als darrers anys de la seua vida, una senzilla composició amb sentit regust hispànic sobre la florida metàfora del naixement de Jesús en el poema de Esteban de Zafra

Jaume-Jordi Ferrando
«El Rosal» és una de les darreres obres de Juan Cantó, publicada dos anys abans del seu traspàs, i la darrera pel que fa al Registre de la Propietat Intelectual (1). Es tracta d’una peça atípica en el catàleg de l’autor alcoià, la qual junt a altra nadala semblant «A Maitines» i la seua missa de Pastorela, ben bé poden configurar una mena de tríptic nadalenc -en general- molt desconegut.

"El Rosal" (1901) Detall partitura impresa a Madrid. Calcografía de Serapio Santamaria.La partitura ve dedicada a «la Sierva de María Sor Corazón», al respecte Rafael Coloma (2) assenyala que «Sor Corazón» era el nom en religió de Maria Elena Picurelli Cantó (Alcoi, 1859 – Mataró, 1922), informació que no s’ha pogut confirmar a l’arxiu de l’institut religiós -molt malmès arran la guerra d’Espanya-, tot i l’interès parat per la seua secretaria provincial a qui agraïm l’atenció.

Un poema de les darreríes del segle XVI

Si en les cançons de Cantó es troben normalment lletres d’autors contemporanis, en «El Rosal» sembla fer una excepció i posa música a una lletra de Esteban de Zafra (s.XVI), originalment publicada junt a altres en un plec de cordell amb titol «Villancicos para cantar en la natividad de nuestro señor Jesu-cristo, hechos por Estevan de Zafra» que va estar imprès «con licencia en Toledo por Juan Ruiz, año de 1595». En cadascuna de les nadales, el de Zafra que sembla era poeta però no músic, indica el titol d’una cançó coneguda –per al seu temps– amb la música de la qual calia cantar la lletra. Així «El Rosal» s’havia pensat per a cantar «al tono de “No quiero que nadie sienta…”». (3)

Bajo de la peña nace
La rosa que no quema el aire:

Bajo de un pobre portal
Está un divino rosal,
Y una Reina Angelical
De muy gracioso donaire.

Esta reina tan hermosa
Ha producido una rosa
Tan colorada y hermosa,
Cual nunca la ha visto naide.

Rosa blanca y colorada,
Rosa bendita y sagrada,
Rosa por la que es quitada
La culpa del primer padre.

Es el rosal que decía:
La Virgen Santa María:
La rosa que producía
Es su Hijo, Esposo y Padre.

Es rosa de salvación
Para nuestra redención,
Para curar la lesión
De nuestra primera madre.

Bajo de la peña nace
La rosa que no quema el aire.

El poema es retroba al segle XIX, probablement per Juan Nicolás Böhl de Faber en 1823, i posteriorment apareixerà en diferents obres, fins l’antologia de Pérez de Guzmán de 1891, versió de la que s’ha copiat el text de més a dalt. (4)

Aproximació a la música de Cantó

Cantó prescindeix de l’estrofa central i no repeteix al final els dos primers versos què apareixen només al començ com una mena de introducció, agrupant els quatre restants de dos en dos, donant-los unitat amb un pont de fort sabor hispànic en l’acompanyament. El plantejament del músic, coherent amb la seua producció liederistica prèvia i en línia amb l’època, pensa la cançó sense cor, per a una veu sola, mentre l’acompanyament sense doblar la línia vocal i sense renunciar al ritme obstinat de les nadales, presenta una ornamentació perfectament identificable com a música espanyola.

La partitura originalment escrita per a veu i orgue, s’ha localitzat a les biblioteques Nacional d’Espanya i musical «Victor Espinós» de l’ajuntament de Madrid. S’ha copiat i simulat per ordinador, amb l’aplicació Noteflight, fent servir els samples de piano i violi per substituir l’orgue i veu originals, la qual cosa, de facto, accepta les limitacions de les eines disponibles a la Internet -pel que fa a les indicacions agògiques i de dinàmica- i renuncia al color original en favor d’una major intel·ligibilitat, potser més propera al so què, en el procés de creació, el propi autor va concebre assegut al piano de sa casa.

Agraïments

Siervas de Maria, ministras de los enfermos. Província de Catalunya.

Notes:

(1) – El registre es va fer al segón trimestre de 1901 (Vid. Boletin Oficial de la Propiedad Intelectual 16-2-1902 reg 24.707 num.372, 16-2-1902, p.112)

(2) – Coloma, Rafael (1982): Juan Canto, artista muy laborioso, p.47

(3) – Gallardo, Bartolomé José (1889): Ensayo de una biblioteca española de libros raros y curiosos, t.4, col. 1093. Biblioteca Virtual Joan Lluis Vives.

(4) – Pérez de Guzmán, Juan (1891): La rosa: Manojo de la poesía castellana, formado con las mejores producciones líricas consagradas á la reina de las flores durante los siglos XVI, XVII, XVIII y XIX por los poetas de los dos mundos.

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Salir /  Cambiar )

Google photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google. Salir /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Salir /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Salir /  Cambiar )

Conectando a %s