Presentat el nou concert de La Primitiva i la Coral Sant Jordi de Barcelona

Sota el títol “Perquè volem!”, les dues agrupacions oferiran un concert en homenatge a Ovidi Montllor dins dels actes de cloenda del Barnasants

L'escriptor Jordi Tormo, el regidor de Cultura, Paco Agulló, nostre director Àngel Lluís Ferrando i el director del centre Cultural, Miquel Santamaria. (Foto. Pagina66)
L’escriptor Jordi Tormo, el regidor de Cultura, Paco Agulló, el nostre director Àngel Lluís Ferrando i el director del Centre Cultural, Miquel Santamaria. (Foto. Pagina66)

PMB. El director de La Primitiva, Àngel Lluís Ferrando, va presentar el 30 de març en roda de premsa el nou espectacle que la banda oferirà juntament amb la Coral Sant Jordi de Barcelona. L’espectacle titulat “Perquè volem! – Ovidi Simfònic” basat en la figura i cançons d’Ovidi Montllor, en el vinté aniversari de la seua mort, tindrà lloc al Teatre Calderón el diumenge 12 d’abril a les 18 h.

 Este concert forma part dels actes de cloenda del festival Barnasants que, enguany es celebraran a Alcoi. Els altres actes presentats són:

L'actor Eduard Fernández (Barcelona, 1964) guardonat amb dos Goyas oferirà el recital poétic-musica "El(s) poeta Ovidi" juntament amb Llucía Vives
L’actor Eduard Fernández (Barcelona, 1964) guardonat amb dos Goyas oferirà el recital poético-musical “El(s) poeta Ovidi” juntament amb Llucía Vives

8 d’abril (19.30 h.): Emissió del documental “Ovidi per Ovidi” produit per Canal 33 – Televisió de Catalunya amb presència del seus directors Jordi Lara i Ramón Millà al Centre Cultural Mario Silvestre.

9 d’abril (20 h.): Presentació del llibre de Jordi Tormo, “Ovidi Montllor, un obrer de la paraula” al Teatre Principal amb la participació d’actors i cantants com Neus Agulló, Jordi Gil, Juli Cantó, Pep Cortés o Batà.

11 d’abril (20 h.): Kiko Veneno i el concert “+ solo que la una” al Teatre Calderón.

14 d’abril (20 h.): Els actors Eduard Fernández i Llucía Vives tancaran el Barnasants amb l’obra “El(s) poeta Ovidi” al Teatre Calderón, també.

És Titol.lat Superior en Harmonia, Contrapunt, Fuga, Composició i Instrumentació, Direcció de Cors, i Direcció d’Orquestra. També es titol.lat en Piano, Viola, Clarinet, Llenguatge Musical, Transposició i Acompanyament. – See more at: http://www.musicafestera.com/autors/mullor-grau-rafael#sthash.aje8kkyh.dpuf

Actuación del cuarteto Barcelona Clarinet Players en el Principal

El clarinetista Xavier Vilaplana, componente de La Nova d’Alcoi, es uno de los integrantes de este cuarteto

 

 clarinetplayers PMB. Dentro del programa de conciertos que organiza la Asociación de Amigos de la Música de Alcoy, actúa la Barcelona Clarinet Players en el Teatre Principal el sábado 28 de marzo a las 19.30 h. El cuarteto está acompañado del batería Gustau García y los bailarines Myriam Vilaplana y Francisco Miguel Sáez interpretando obras, entre otros, de Benny Goodman, Pedro Iturralde y George Gershwin.

Eduard Terol i Botella: Deconstruint “Uzúl el-msélmin” (IX)

prova3

Per tradició musical, comença els seus estudis a La Primitiva ja que el seu avi i els seus pares van ser músics. Continua estudiant clarinet a Alacant obtenint el títol de professor de clarinet i el premi extraordinari fi de carrera Grau Superior al 1988. Recitals i enregistraments per tota Europa es van alternant mentre és membre fundador de l’ECCA i professor de Clarinet i d’Harmonia del Conservatori Professional de Música d’Alcoi. Entre els seus últims treballs destaca l’àlbum gravat per ell i Sílvia Gómez Mestre “De la Música y el Tiempo” (Ed. EMEC, Madrid 2009), amb dos discs compactes i partitures del Col·lectiu de Compositors de l’ECCA, que és guardonat amb el “Premi a la Millor Edició d’Obra Musical Clàssica” de l’any 2009, atorgat per l’Acadèmia de les Arts i les Ciències de la Música; el seu CD monogràfic “Sub Nocte” amb enregistraments simfònics i de cambra el 2013 o actuacions amb l’Orquestra de Cambra de la Ràdio romanesa al marc de la 22a Saptamana Internationala a Mizicii Noi, i amb la Filharmònica “Mihail Jora” de Bacau, amb l’estrena mundial del seu propi “Concert a Cadiz MDCCCXII”, per a Clarinet i Orquestra, dins de l’XXVI Festivalul International Zilele Muzicii Contenporane al 2012, entre d’altres.

 

L’ESCOLA DE DON CAMILO

 

Eduard Terol i Botella (Alcoi, 1965) amb Silvia Gómez en l'ADDA d'Alacant el febrer de 2014
Eduard Terol i Botella (Alcoi, 1965) amb Sílvia Gómez en l’ADDA d’Alacant el febrer de 2014

Sentia l’impuls de dues motivacions molt clares per a compondre “A Don Camilo”: la primera és la meua admiració per Camilo Pérez Monllor, al qual considere un dels més importants compositors de la història de la música alcoiana. La segona és el gran afecte que li professe a la Corporació Musical Primitiva d’Alcoi, la Música Vella, en la qual vaig iniciar la meua formació musical. Quan José Benjamín González, el president, em va parlar de l’homenatge que anava a organitzar-se-li, en el centenari de la seva marxa “Uzul El-M’Selmin”, més coneguda popularment com “L’entrà dels Moros”, va ser un honor acceptar l’encàrrec d’escriure una composició.
El meu avi, Rafael Botella Sempere, i el meu pare, Eduardo Terol Nadal, sempre es referien a ell com a Don Camilo, un personatge mític, molt estricte, respectat al màxim, el qual li va conferir a la Música Vella la seua forma d’interpretar, esmerada, tenint cura de tots els matisos i detalls de la partitura. Els sentia parlar de l’escola de Don Camilo que, posterioment, el mestre Fernando de Mora Carbonell va saber continuar. Per aquesta raó, vaig triar com a títol “A Don Camilo” per a la meua obra d’homenatge.

Estrena de "Concierto a Cádiz MDCCCXII", per a Clarinet i Orquestra, amb la Filharmònica de Bacau, dirigida per Ovidiu Balan al 2012
Estrena de “Concert a Cádiz MDCCCXII”, per a Clarinet i Orquestra, amb la Filharmònica de Bacau, dirigida per Ovidiu Balan al 2012

En seure davant del paper pentagramat en blanc, em pregunte com l’ompliré de signes musicals que després seran sons. És molt senzill, tan sols es tracta de posar en pràctica la definició de música que proposà Jules Combarieu: “La música és l’art de pensar amb sons”. Amb sons i sense conceptes, quasi res!
Ben aviat, només venir-me al pensament les primeres idees, em vaig adonar que els elements generadors, les cèl·lules i motius musicals que utilitza Camilo Pérez Monllor en “Uzul El-M’Selmin” i també en altres composicions, anaven a proporcionar-me una enorme versatilitat, la qual cosa em va fer veure de seguida la projecció universal intrínseca dels elements contesos en les seues obres. És a dir, Camilo Pérez Monllor és un compositor no únicament per a la música alcoiana i vinculada a la nostra terra, sinó que també és un compositor universal.
Johann Sebastian Bach, en moltes ocasions, atribueix als recursos musicals una simbologia concreta. Per exemple, en el Sanctus de la “Missa en si menor”, en el passatge que correspon al text “Sant, Sant és el Senyor, Déu de l’Univers”, fa servir l’intèrval de huitena simbolitzant l’Univers com a concepte de “totalitat”. Eixe recurs em va suggerir reflectir la idea d’universalitat del nostre compositor, amb un passatge de huitenes en la introducció de la meua obra. Situe les huitenes en fagot, clarinet baix, saxofó baríton, trompes, fiscorns, bombardins i violoncels (compassos del 7 al 10).

Dedicatòria de Terol Botella a la banda i a Camilo Pérez Monllor
Dedicatòria de Terol Botella a la banda i a Camilo Pérez Monllor

Es pot parlar de tres formes d’homenatjar musicalment un compositor. Una d’aquestes és la cita directa d’un tema o motiu seu, que serà reconegut fàcilment per l’oient. La segona possibilitat és l’obtenció de motius derivats d’elements de l’autor, usant el recurs de la variació. En aquest cas, serà més difícil de reconéixer en l’audició. I encara podem parlar d’una tercera forma, la més allunyada: l’evocació, sense partir de material de l’autor i sols recreant un ambient. A aquesta recórrrec en el Tema A (compassos 17 al 33), original, i que per tant, no prové de música de Camilo Pérez Monllor. La relació és d’un cert aire processional, fins i tot, fúnebre. Pretén fer referència a l’arranjament per a banda que Pérez Monllor va realitzar de “Tosca”, de Puccini. A continuació, superpose el motiu ostinato de les dolçaines i les fustes, característic de “L’entrà dels Moros”, al Tema A i es crea allò que en música anomenem un “quodlibet” -el que desitges- que consisteix a superposar temes que, en origen, no estaven destinats a sonar junts (compassos 34 al 40).

No tinc la intenció de fer una anàlisi exhaustiva de la meua obra, la qual cosa seria pretenciosa i només tindria algun interés per als professionals. Solament es tracta de reflectir certs impulsos o motivacions, de vegades no massa conscients, que van omplint els pentagrames. És això la inspiració? Deixem clar que en l’actualitat molts considerem la inspiració com un concepte de l’època romàntica, ja superat, i jo pense d’aquesta manera. A més a més, crec que el treball quotidià i reflexiu és la veritable inspiració.

Camilo Pérez Monllor fou director de La Primitiva entre 1928 i 1933
Camilo Pérez Monllor va ser director de La Primitiva entre 1928 i 1933

Però, tornem a aquestos impulsos. En la secció dels compassos 62 al 74, em mou la idea d’imbricar dos compositors: Camilo Pérez Monllor i Richard Wagner. Desgavellat? És possible. Prenc el tema des del trio de “Uzul El-M’Selmin”. Si el recordeu, el caràcter és dolç i expressiu. En canvi, em propose utilitzar-ho de la manera més contrastant possible, amb caràcter heroic, grandiós; podríem dir, wagnerià. El tema, instrumentat en trompes, se superposa a arpegis ascendents i descendents de les fustes. Després, és contestat per trombons, bombardins i trompetes; torna a les trompes, passa a les trompetes i desemboca en una secció de molta menor densitat, caracteritzada per solos de fustes. La idea subjacent és Camilo Pérez Monllor, grandiós!.  Els seus temes i motius són d’una enorme flexibilitat; tanta, que el mateix Wagner i altres compositors haurien pogut utilitzar-los perfectament. Concepte d’universalitat!
En successives seccions de l’obra, he seguit usant el “quodlibet” com a recurs. En la secció dels compassos del 85 al 93, superpose l’ostinato de l’inici de “L’entrà dels Moros” amb el tema del trio, orquestrats en fustes i en trompes respectivament. Tot el conjunt té un caràcter expressiu. A partir del compàs 94, la superposició és triple, ja que les fustes agudes incorporen per reducció de valors el contrapunt ornamental de dolçaines i fustes del trio en forte. Els temes es combinen amb una versatilitat esbalaïdora i ens condueixen a un punt culminant.
El tema del trio de “A Don Camilo” (compassos del 116 al 122) es presenta en un solo d’oboè i és de pròpia creació, encara que en la conclusió d’aquest, l’imbrique amb el motiu de la introducció del pas doble “El K’sar el Yedid”, com una petita broma musical.
I per finalitzar, en la coda planifique dos canvis de tempo. El primer és un increment que passa del Molto adagio al Allegro appassionato (compassos del 163 al 179). El caràcter és d’exaltació, de passió, amb el qual vull expressar la joia de gaudir d’“Uzul El-M’Selmin”, com també de la resta d’obres que ens ha deixat Camilo Pérez Monllor; un llegat que transcendeix el pas del temps. Aquesta idea d’eternitat, de perdurabilitat, la simbolitze amb una sèrie d’acords en sentit ascendent, muntats sobre el ritme característic del començament de “L’entrà dels Moros”. En el segon canvi de tempo, con solennità (compassos del 180 al 184), sona el tema de “Uzul El-M’Selmin”. Al meu final, el seu principi, en un retorn etern, per celebrar un compositor també etern, Camilo Pérez Monllor, Don Camilo.

EDUARD TEROL I BOTELLA

LXXVI Concert de Diumenge de Rams de La Primitiva: les obres (III): Análisis estilístico y musical de “L’Ambaixador” de Amando Blanquer

Ana María Botella NicolásAna María Botella Nicolás analiza esta marcha mora única de Blanquer junto con el pasodoble “Musical Apolo” en su artículo “Amando Blanquer Ponsoda y su aportacion al concurso de composición de Música Festera de Alcoy”. Botella Nicolás es profesora contratada doctora del departamento de Didáctica de la Expresión Musical, Plástica y Corporal de la Facultad de Magisterio de la Universitat de Valencia. Es secretaria de dicho departamento y Maestra en Educación Musical y Profesora de Piano. Desde aquí agradecemos su gentileza por autorizarnos a publicar parte de su trabajo con motivo de la nueva audición de “L’Ambaixador” por parte de La Primitiva en el LXXVI Concierto de Diumenge de Rams.

 

Se entiende por análisis estilístico y musical un estudio pormenorizado de los parámetros musicales más relevantes. Este tipo de análisis consiste en desglosar una estructura musical final en elementos constitutivos más pequeños que forman ese todo y explicar las funciones que desempeñan en su interior.

Creemos que un análisis musical es el que mejor refleja en profundidad el estudio de una pieza, pues analiza tanto individual como globalmente los elementos que conforman la estructura final de las obras. Con este tipo de análisis se lleva a cabo un trabajo pormenorizado de la partitura y se extraen resultados significativos, de los cuales sacaremos las conclusiones oportunas que nos permitirán catalogar esta música.

 Además, pensamos que un buen análisis debe partir de una aproximación global, sin ningún tipo de intención analítica precisa, hacia un estudio más en detalle que conforme el resultado final. Así, se propone una metodología clara y precisa que ayude a entender el análisis musical efectuado.

Portada original de "L'Ambaixador" (1959)
Portada original de “L’Ambaixador” (1959)

Pieza ganadora del primer premio del CCMF de Alcoy de 1959. La obra se estrenó el 19 de abril de 1959 en el Teatro Calderón de Alcoy por la banda Primitiva de la misma localidad y dirigida por Fernando de Mora Carbonell. Se imprimió en los Talleres Gráficos Odorica (Bilbao). La colección de Música Festera “Ja Baixen” editó la pieza en el volumen 29, Alcoi. Concurs de Música Festera (1949-1964), interpretada por la banda Primitiva de Alcoy. Otra grabación de la pieza aparece en el disco Acords de Festa, interpretada por la Sociedad Artístico Musical El Trabajo de Jijona, en el 2000.
Desde el punto de vista melódico, abundan las melodías rítmicas y se desarrollan tanto las binarias como las ternarias. La utilización del puntillo y del doble puntillo acompaña a muchas de ellas para conseguir ese carácter. La periodización de estas es clara pero no definida, pues encontramos melodías tanto de 18 compases como de 24 y tanto téticas como anacrúsicas.
En el aspecto rítmico, destaca la cantidad de células rítmicas que emplea para dar sensación de energía y expresividad, como la corchea con puntillo semicorchea, los tresillos o los grupos de 5, 6 y hasta 10 semicorcheas. También aparece la polirritmia en pasajes principalmente de cierre (cc. 81 – 82) y (cc. 174 – 180). La percusión acompaña con diversos ritmos de marcha en función de la sección, tema o puente.
En el terreno de la armonía es en el que se observan las mayores innovaciones, pues la pieza no es nada clásica ya que utiliza politonalidades y acordes muy disonantes y se recrea en el atonalismo en muchos fragmentos (cc. 5 – 18), (cc. 61 – 63) o (cc. 69 – 72). Usa acordes disonantes y notas alteradas que traducen una música cargada de cromatismos y de indefinición tonal, con materiales temáticos vagos e imprecisos armónicamente hablando.
Desde el punto de vista formal, la composición no responde a la estructura típica de música
festera, aunque respeta mayoritariamente la forma binaria, con un fragmento introductorio y otro de cierre. Realmente, toda ella está concebida como si fuera un único material temático que va variando en las distintas secciones, incluso considerando como tal la introducción y la coda.

Programa de mano del concierto del 11 de abril de 1959 que fue una exaltación a la Marcha Mora con una segunda parte dedicada a Chapí
Programa de mano del concierto del 11 de abril de 1959 que fue una exaltación a la Marcha Mora con una segunda parte dedicada a Chapí

Es una obra muy expresiva, en la que el compositor realiza muchas anotaciones en la partitura ayudando al intérprete a su comprensión. Utiliza los términos de pensante, enérgico, loco, vibrante, expresivo, dolce, marcado y brillante, entre otros. Usa la gama completa de matices de intensidad y de acentuación. El tempo de negra = 72 es un tempo moderato, pero resulta algo lento para la marcha.
Destaca la utilización de un instrumento que no es propio de una banda –aunque a veces está permitido–, como es el contrabajo, para reforzar la parte grave del conjunto instrumental; en cambio, para reforzar la sección grave de la madera, emplea el fagot y el clarinete bajo. Su plantilla instrumental es la siguiente:
• Cuerda: contrabajo.
• Viento madera: flautín, dos flautas (una primera y una segunda), oboe, requinto, cinco clarinetes (principal, primero, segundo, tercero y clarinete bajo), seis saxofones (uno soprano, dos altos, uno primero en Mi b y otro segundo, uno barítono, uno tenor y uno grave en Si b) y fagot.
• Viento metal: dos fliscornos (uno primero y uno segundo), cuatro trompetas (una primera, una segunda, una tercera y una cuarta), tres trompas en Mi b (una primera, una segunda, y una tercera), tres trombones (uno primero, uno segundo y uno tercero), dos bombardinos (uno primero y uno segundo) y tres bajos (dos bajos en Si b, uno primero y uno segundo y uno en Do).
• Percusión: bombo, caja, platos y timbales.
Introducción (cc. 1 – 20)
El comienzo, durante 4 compases, con el ritmo de marcha mora tan característico en la percusión (caja y timbal) a modo de introducción, nos hace suponer que estamos ante una obra de esas características:

Ejemplo 6Todo un pasaje rítmico de semicorcheas durante 20 compases nos despierta una sensación de indefinición tonal y desconcierto melódico, aunque escuchamos cómo el viento madera es el que destaca sobre el conjunto instrumental con la siguiente melodía:

Ejemplo 7Así llegamos a dos compases en contrapunto imitativo del viento metal sobre la tónica Re, que dan paso a la primera sección de la pieza:

Ejemplo 8

Sección A (cc. 21 – 86)
En esta sección, que es más desconcertante que la música anteriormente expuesta, con armonías y acordes disonantes y politonales, encontramos un fragmento de 15 compases, muy expresivo y lo más legato posible, como apunta el compositor en la partitura, que se construye sobre un ritmo de corchea dos semicorcheas como relleno armónico. Así, las flautas y los flautines realizan una melodía que no llega a tener carácter de tema, pues se mezcla con toda la plantilla instrumental creando una atmósfera sonora vaga:

Ejemplo 9

En el compás 33, un acorde muy disonante de 11ª, que queda sonando durante tres compases, da paso en el compás 36 a lo que es por primera vez un tema de carácter árabe. Es el tema A (cc. 36 – 52), en el tono de La menor y a cargo de las maderas. Se trata de un tema muy melódico y legato que nos afianza dentro de esta tonalidad, que será la referencia en la pieza. Está formado por una frase anacrúsica de 16 compases, dividida en dos semifrases de 8 compases, a (cc. 36-44) y b (cc. 45-52):

Ejemplo 10-1 Ejemplo 10-2La caja realiza el siguiente acompañamiento:

Ejemplo 11La primera semifrase del tema A la repite a continuación doblada a la 8ª por la madera, pero en seguida desarrolla unos compases muy disonantes y atonales, al realizar pasajes de cuartas paralelas y segundas y séptimas sonando a la vez. Es un material muy brillante en fortissimo (ff), en el que además emplea polirritmias y trinos que se mantienen sonando durante varios compases:

Ejemplo 12En el compás 87 asistimos al primer fuerte o tema B (cc. 88 – 112), vibrante y en fortissimo (ff), para contrastar con el anterior, interpretado en su totalidad por el viento metal y en la tonalidad de Si b mayor. Es un tema marcado y muy rítmico, cargado de fuerte realismo y emoción en una textura acordal. Se desarrolla a través de una frase ternaria de 24 compases que se divide en tres semifrases de 8: a (cc. 88 – 96), b (cc. 97 – 104) y c (cc. 105 – 112):

Ejemplo 13-1Ejemplo 13-2Los timbales acompañan con el siguiente ritmo y el plato a tempo en fortissimo (ff): Timbales

Ejemplo 14Sección B (cc. 119 – 173)
Comienza con dos compases de enlace en fortissimo (ff) y de manera pesante para dar paso a la exposición del tema C (cc. 121 – 141) en el área de La menor, pero lleno de notas alteradas. Es un tema anacrúsico que intenta recordarnos al anterior, pero éste es de carácter más disonante y armónicamente más complicado. Está formado por una frase de 21 compases que no presenta una periodización clara en semifrases y que se compone de un diseño melódico-rítmico que se repite hasta 6 veces variando el ritmo, la armonía y la melodía ligeramente:

Ejemplos 15-16Mientras se expone la melodía principal, las trompetas realizan un diseño vibrante y acentuado en dos compases, que produce un efecto de respuesta al material que expone la madera:

Ejemplo 17El ritmo de timbales y de caja que acompaña al tema es:

Ejemplo 18A continuación, este ritmo desaparece y el discurso melódico se queda acompañado por blancas en el plato y corcheas en los graves, y comienza un puente muy suave (cc. 142 – 153) que enlaza con la repetición del tema B o segundo fuerte en el compás 154. Este tema B’ (cc. 154 – 173) consiste en una repetición del tema anterior, pero en dinámica fortissimo (ff) para que contraste con él. Además, el compositor introduce una segunda melodía que es la trasposición de la melodía original a la 4ª superior y a cargo de trompetas y trombones:

Ejemplo 19Coda (cc. 174 – 181)
En el compás 174 asistimos a una coda majestuosa y brillante con el tutti orquestal en fortissimo (fff), que nos conduce a la conclusión de la obra en el área de La, a través de tresillos y trinos que actúan de pregunta-respuesta entre la madera y el metal, con polirritmias y sobre el acompañamiento muy rítmico en la percusión:

Ejemplo 20La pieza termina con un tutti todavía más fuerte (ffff) con toda la plantilla sonando a la vez y de forma seca.
Es una obra que marcó un antes y un después en la música de la Fiesta de Moros y Cristianos. Destaca la abundante armonía disonante que nos recuerda a una obra clásica atonal, más que a una marcha mora, sino es por el ritmo que ejecuta la percusión y las secciones de fuertes. Polirritmias y politonalidades invaden la obra de un Amando Blanquer Ponsoda que sabe combinar el atonalismo con una línea melódica expresiva que produce una música sencilla y accesible al oyente.

ANA MARÍA BOTELLA NICOLÁS

EL NOTICIERO REGIONAL, de Evaristo Pérez Monllor

Evaristo Pérez Monllor (Alcoi, 1880-1930)
Evaristo Pérez Monllor (Alcoi, 1880-1930)

EL NOTICIERO REGIONAL
Potpurri a modo de pasodoble (1928) de Evaristo Pérez Monllor

Banda Primitiva de Alcoi

Director: Gregorio Casasempere Gisbert
Recorded by Estudis Tabalet- 1981

 

 

LXXVI Concert de Diumenge de Rams de La Primitiva: les obres (II): “El Noticiero Regional” d’Evaristo Pérez Monllor

Aquest pasdoble torna al repertori de La Primitiva obrint el LXXVI Concert de Diumenge de Rams. Després del dossier de “El Pardalot” de Juan Cantó, parlem d’altre potpurri a manera de pasdoble compost aquest en 1928 i que, juntament, amb “De la terreta” de Camilo Pérez Monllor, que va ser motiu d’un reportatge a l’agost pasat en pagina66 es podria tindre una visió més àmplia sobre la inspiració que les melodies populars van produir en els nostres més insignes compositors.

Evaristo Pérez Monllor  (Alcoi, 1880-1930)
Evaristo Pérez Monllor (Alcoi, 1880-1930)

Pablo Martínez. És públic i notori que Evaristo Pérez Monllor va ser un enamorat de la seva terra com ho demostra el desig de voler venir a Alcoi per morir quan només tenia cinquanta anys d’edat. Aquest enamorament ho refrenda el fet que part de la seva obra està dedicada a personatges o agrupacions alcoianes: El mexuar” (1924), marxa oriental escrita per a la Nova de l’Iris, igual que el pasdoble Drac-Alat” (1922); Mirhab” (1925) dedicada i escrita per a La Primitiva o Clásico” (1926) dedicada al torero alcoià Andreu Coloma “Clásico” o, també, basada en el folklore i en els cants i melodies populars com el pasdoble Tristezas y alegrías” (1917) dedicat al seu germà Camilo Pérez Monllor o aquest “Noticiero Regional” (1928) del qual parlarem.

EL PASDOBLE

Aquest curt pasdoble de poc menys de dos minuts i mig de durada està signat a Madrid un 8 de gener de 1928. El mateix autor escriu la premissa de l’obra en aquest llarg paràgraf sobre els cants populars a la portada del guió. “EL CANTO POPULAR. Por sus cantos populares se conoce la psicología de los pueblos. Así, pues, el folklore polifónico alcoyano es copia fiel de los sentimientos estéticos de este pueblo único e incomparable llamado Alcoy.

Portada del mític pasdoble amb la lletra d'Evaristo Pérez
Portada del mític pasdoble amb la lletra d’Evaristo Pérez

Sus cantos de guerra, de humorismo, sus “tristezas y alegrías” canciones de cuna, así como sus danzas típicas y sugestivas, son reflejo de su ética espiritual en el arte. Son, pues, restos atávicos que corresponden a otras épocas, a otras generaciones más pletóricas de idealidad y romanticismo, sin que podamos determinar quienes las germinaron.

En algunos cantos –de puro origen oriental-, se vislumbra la nostálgica e infinita melancolía del árabe cuando vive en Occidente. En otros, palpita la traza sensual de la Grecia del paganismo, con sus danzas típicas y bellas, deleite de los sentidos. Y, en todos ellos, fluctúa el alma popular de todos los pueblos, que nos dominaron y que nos legaron su carácter étnico y sus costumbres y modalidades, que por fin crearon esta fuerte raza española de recia raigambre ibérica.

Es mi opinión”

El potpurrí a manera de pasdoble està dedicat al diari local del mateix nom que va tenir una curta vida (entre 1927 i 1929) com resa també la portada: “Muy cariñosamente dedicado al valiente y simpático diario alcoyano, al director y redactores. Muy suyo alcoià hasta el moll de l’os”.

Alguns dels fragments que apareixen en ell com són: “Ta ni na, socarrat de Cocentaina”, “De quin coloret la vols”, “La safanoria”, “A Peret l’han trobat tot arrapat”, ja els trobem en “El Pardalot” de Juan Cantó, als quals cal afegir “La jota de Barchell” o el “Pastoret, on vas?”.

L’ESTRENA

El Templet de la Glorieta als anys 60 en el certamen musical del Dia dels Músics (Foto: Arxiu ASJ)
El Templet de la Glorieta als anys 60 en el certamen musical del Dia dels Músics (Foto: Arxiu ASJ)

Amb motiu de la inauguració del Templet de la Música del Parc de la Glorieta, es va estrenar aquest pasdoble un diumenge 18 de març de 1928 a càrrec de la Nova de l’Iris sota la direcció de José Carbonell García (autor de Suspiros del Serpis”) . En el programa de la banda compost de música d’autors alcoians es trobaven entre altres, el preludi i zambra de l’òpera Aurora” de José Espí, Zambra oriental” de Gonzalo Barrachina i el Himne de Festes” amb un cor de vuitanta xiquets. Tal com informa el mateix diari homenatjat, el templet no estava encara operatiu: “Aunque no está totalmente terminado, pues faltan las barandillas de la escalera que da acceso al mismo, la Comisión Municipal de Fiestas no ha querido retrasar dicha inauguración, pues de no celebrarse el 18 no hubiera podido efectuarse el acto hasta días antes de las fiestas de San Jorge, ya que el martes próximo se cierra aquel Parterre para comenzar la instalación de las casetas de feria”.

Al dia següent, el 19 de març, festivitat de Sant Josep, va ser La Primitiva qui va tornar a interpretar el pasdoble en últim lloc sota les ordres de Julio Laporta Hellín en un programa compost de Canciones del montañés” de P. Sosa; andante expresivo de Margot” de Turina; la polonesa-concert Alacant” de Camilo Pérez Laporta, i la fantasia primera part de la sarsuela La del soto del parral” de Soutullo i Vert.

La Primitiva al 1925 amb Julio Laporta de director. També va ser director de La Nova entre 1900 i 1910
La Primitiva al 1925 amb Julio Laporta de director. També va ser director de La Nova entre 1900 i 1910

El diumenge següent 25 de març va ser la banda de la Creu Roja la que va tornar a interpretar l’obra, juntament amb, entre altres, la serenata de “El regalo de boda” de Soutullo i Vert; la fantasia Jugar con fuego” de Barbieri i el pasdoble Goyescas” de J. Duart. Les cròniques del diari no es van fer esperar com apareix en la seva edició del 20 de març: “El domingo por la mañana oímos por primera vez en banda de música el popurrí a modo de pasodoble “El Noticiero Regional”, obra de nuestro admirado paisano Evaristo Pérez Monllor.

Nos causó una agradibilísima impresión. El popurrí, pleno de retazos de la emotiva música popular alcoyana, recogidos con maestría, adquiere una expresión inmensa al ser interpretado por una banda de música.

La Corporación Nueva del Iris fue la que nos proporcionó el deleite de oírlo por primera vez. Ayer lo volvimos a oír con el consiguiente gusto por La Primitiva. Ambas veces gustó extraordinariamente al público. Ambas veces nos gustó extraordinariamente a nosotros.

“El Noticiero Regional” agradece muy efusivamente a las bandas Primitiva y Nueva del Iris la popularidad que han sabido dar al popurrí que su autor, Evaristo Pérez Monllor, tuvo la delicada gentileza de dedicarnos.”

Titular

EL PERIÒDIC

Possiblement, “El Noticiero Regional” sigui juntament amb “El Serpis” i “El Heraldo de Alcoy” un dels més clars exponents de premsa independent a Alcoi, encara que d’efímera vida (tan sols dos anys d’existència) si la comparem amb la de “El Serpis” (19 anys de vida entre 1878 i 1897; i la de “El Heraldo de Alcoy” que, en el fons, va substituir a l’anterior, amb 24 anys d’existència entre 1896 i 1920, sent els dos els primers exemples de premsa moderna i independent pels seus continguts i per les seves línies editorials.

Rafael Coloma va escriure la biografia de Julio Puig, "Julio Puig, un poeta liberal" (Imprenta la Victoria, 1968)
Rafael Coloma va escriure la biografia de Julio Puig, “Julio Puig, un poeta liberal” (Imprenta la Victoria, 1968)

El pare del periodisme a Alcoi va ser Julio Puig Pérez (1850-1915), poeta i escriptor que va practicar el periodisme a Madrid mentre estudiava Enginyeria a la mateixa capital, arribant a dirigir posteriorment “La Verdad” a Alacant i sent després fundador de “La Unión Republicana “ i els ja esmentats “El Serpis” i “El Heraldo de Alcoy”. El seu fill, Cèsar Puig Martínez, va ser el fundador de “El Noticiero Regional”, sent dirigit per ell i per Gregorio Romero. La redacció i administració es trobaven al carrer Joan Cantó, nº 4 veient la llum el primer número l’1 de febrer de 1927.

Encara que el subtítol del diari s’autodefineix com “Diario Independiente de Información” veritat és que les seues tendències van ser demòcrata-liberals, sent gairebé sempre oposades a les de “La Gaceta de Levante”, diari amb el qual va conviure durant la seva existència, i que també es definia com “Diario Independiente de Alcoy”, però d’idees més conservadores.

Portada periódicoEls continguts o temes que tractava “El Noticiero Regional” als quals dedicava més atenció eren preferentment notícies i qüestions locals, política nacional i internacional, arts, esports, espectacles, i fins i tot, moda i cuina. De les col·laboracions que va tenir el diari crida l’atenció els primers articles que escriuria el després famós Juan Gil-Albert sobre vers i prosa que després continuaria publicant a “El Mercantil Valenciano” i “Las Provincias” ; de Carlos Palacio, abans escriptor que músic, van aparèixer els seus primers poemes i relats breus; Joan Lacomba participava amb cultura (pintura o literatura, preferentment); sobre matèria taurina col.laborava Armando Pelea amb una columna diària i Antonio Borrell realitzava les entrevistes; també, l’escriptor i poeta Gonzalo Cantó o el mateix Evaristo Pérez Monllor que escrivia amb el pseudònim “Amadís de Gaula” en referència al personatge dels llibres de cavalleria que va tenir el seu auge al segle XVI. Amb difusió per a Alcoi i comarca, com indica en la seva línia editorial “…esta publicación no ha de tener un carácter puramente local, sino que, como el título indica, pretendemos que sea un diario regional…deseamos, pues, que este periódico sea tanto de Alcoy como de los pueblos inmediatos…”  va veure el seu últim número aparèixer el 31 de maig del 1929.

 AUDICIONS HISTÒRIQUES DE “EL NOTICIERO REGIONAL”

Programa de mà del concert de Diumenge de Rams de 1965
Programa de mà del concert de Diumenge de Rams de 1965

Encara que pugui semblar tot el contrari, no ha estat aquest pasdoble interpretat tantes vegades per La Vella com “El pardalot”. Apareix en el programa dels concerts de Diumenge de Rams de 1965 amb Mora Carbonell, de 1976 amb Lloret Miralles, i per últim, de 1980 i 2000 amb Casasampere Gisbert.
Com ja es va esmentar en el dossier sobre “El pardalot”, aquestes dues obres es van tocar juntes en la presentació del llibre d’Ernesto Valor “Cançoneret Alcoià” el 3 d’octubre de 1980 al vestíbul del Monte de Piedad de la CAM. Fins i tot es va tornar a interpretar en un concert realitzat a la Casa de Cultura de Biar el 9 d’abril de 2000 dirigit per Gregorio Casasempere Gisbert.
Recentment, apareix per última vegada en el repertori fester de La Primitiva, que va ser interpretat en la Segona Diana per l’Avinguda País Valencià ja sota la direcció d’Àngel Lluís Ferrando  l’any 2011, fins arribar al Diumenge de Rams de 2015 que arranca el concert.

La Glorieta Primo de Rivera als anys 30 (Foto: L. Relsin)
La Glorieta Primo de Rivera als anys 30 (Foto: L. Relsin)

***************

BIBLIOGRAFÍA CONSULTADA:

– VALOR CALATAYUD, Ernesto: “Diccionario alcoyano de música y músicos” (Gráficas Ciudad, 1988)

– ESPÍ VALDÉS, Adrián (Supervisor general): Enciclopèdia “Nostra Festa” (Asociación de San Jorge, 1982)

– VALLS SATORRES, José María: “La Nova desde 1842. Historia de una banda de música alcoyana” (Such Serra. Editat per la Excma. Diputació Provincial d’Alacant, 2010)

– BENEYTO, Àngel i BLAY MESEGUER, Francesc-X (coordinadors): “La premsa en les comarques de l’Alcoià-Comtat (1837-1939) (Institut Alacantí Juan Gil Albert y Diputacio Provincial d’Alacant, 2004)

– FERRANDO, Àngel Lluís:  Article “Carlos Palacio, el escritor de la música” inclós en el llibre editat per ell mateix “Carlos Palacio, vivencia y pervivencia” (Ajuntament d’Alcoi-CAEHA, 2014)

– AMAT CASARES, Enrique: “Historia de la fiesta de toros en Alcoy” (Gráficas Ciudad, 1994)

WEBGRAFIA: http://diarideretalls.blogspot.com.es

Altres dades de l’estrena estan extrets de les edicions de eixos dies del periòdic “El Noticiero Regional” facilitats per l’hemeroteca de la Biblioteca Central d’Alcoi; i de l’arxiu de la Corporació Musical Primitiva pel que done les gràcies a la disponibilitat del seu arxiver Antonio Adamuz.

LXXVI Concert de Diumenge de Rams de La Primitiva: les obres (I)

L’homenatge a Amando Blanquer en el desè aniversari de la seva mort i les estrenes de l’última marxa cristiana de Francisco Valor i un pasdoble inèdit de Camilo Pérez Monllor configuren el que serà el Concert de Diumenge de Rams dirigit per Àngel Lluís Ferrando que compleix ja 76 edicions aquest any

 

Exaltació 2015Pablo Martínez. Amb aquest article, fem un petit repàs al que serà el repertori del Concert del Diumenge de Rams de 2015, que es complementa els propers dies amb dos monogràfics sobre “L’Ambaixador” de Blanquer i “El Noticiero Regional” d’Evaristo Pérez. S’informa que la venda de localitats i canvi d’invitacions s’efectúa a partir del dilluns 23 de març al Centre Cultural: en horari de 11.30 a 13.30 h. i el dimarts i dijous també de 18 a 20 h. Al Teatre Calderón: el dijous, divendres i dissabte de 18 a 20 h. o el mateix diumenge desde les 10.45 h. També es poden comprar mitjançant http://www.instanticket.es

UNA DÉCADA SENSE BLANQUER

Amando Blanquer Ponsoda (Alcoi, 1935-Valencia, 2005)
Amando Blanquer Ponsoda (Alcoi, 1935-Valencia, 2005)

Al juliol de 2005, moria el músic més admirat i respectat dels últims temps. Possiblement, amb Amando Blanquer Ponsoda (1) desapareix l’últim bastió de l’edat d’or de la música alcoiana. Deu anys després de la seva mort, La Primitiva ofereix un homenatge a la seva memòria incloent quatre de les seves composicions festeres: tres pertanyents a la seva última etapa “Tino Herrera”, “La Romana” i “El somni”, i per altra banda, l’única i inclassificable “L’Ambaixador” amb la que es tanca la primera part del concert.

 Aquesta insòlita marxa avançada al seu temps i plenament moderna, va rebre el Premi del Concurs de Música Festera d’Alcoi al 1959, constituint encara un dels cims de la música festera. En la mateixa línia figura també “El Somni”, signada al 1989 i que va conéixer una segona versió al 1995, dedicada al que va ser President de l’Associació de Sant Jordi als anys 70 i 80, Enrique Luis Sanus Abad.

 La Romana és un poble alacantí, prop de Monòver i Novelda, amb una banda municipal de música, a la qual homenatja el mestre amb “La Romana” (1990), pasdoble de singular bellesa i poc difòs; per últim, la més popular, “Tino Herrera” (1995), marxa cristiana plenament lligada a la Filà Cids desde la seua estrena, dedicada al fester Agustín Herrera.

 DUES ESTRENES LLUNYANS EN EL TEMPS

Acracio_Paco ValorLa Primitiva estrena la marxa cristiana “Acracio” del prolífic autor contestà Francisco Valor LLorens (2). Tal com es pot vore a la portada de l’obra, es tracta d’un encàrrec de l’Alférez 2015 de la Filà Mossàrabs, Ignacio Herrero Matarredona que dedica al seu avi, Acracio Matarredona Tomàs. Aquesta marxa de to heràldic, basada en la seua marxa mora “Ben Al-Sahagui”, serà interpretada per la banda la propera Entrada de Cristians.

 Significat diferent i especial té “El K’Sar el Kebir”  ja que no hi ha constància que s’hagi interpretat aquest pasdoble a Alcoi amb l’afegit d’estar signat per Camilo Pérez Monllor a novembre del 1911 pel que estem parlant d’un pasdoble centenari inèdit a la nostra ciutat, i que es pot interpretar gràcies a les investigacions del compositor José María Valls Satorres (3).

Alfons XIII, rei d'Espanya entre 1886 i 1931 i amic personal de Camilo Pérez Monllor
Alfons XIII, Rei d’Espanya entre 1902 i 1931 i amic personal de Camilo Pérez Monllor al qui li dedica aquest pasdoble

“El K’Sar el Kebir” o “Alcazarquivir” no s’ha de confondre amb “El K’Sar el Yedid” o “Alcázar Nuevo” signat pel mateix autor un any després. Aquest pasdoble sobre motius de cants moruns i espanyols, amb un títol que al·ludeix a la ciutat del Marroc, que va ser campament de SidiAissa ben el Kasem durant la guerra del Rif entre colonies espanyoles i franceses contra la regió del nord de Marroc, està dedicat A.S.M. el Rei Alfons XIII, amb el qual l’autor alcoià va tenir una bona amistat per mediació del general Manuel Fernández Silvestre que va ser ajudant de camp del Rei i Comandant general de Larache, mentre Monllor va estar destinat. El guió original d’aquest pasdoble es troba a la biblioteca del Palau Reial de Madrid. Una gran oportunitat per descobrir aquesta troballa de l’autor de “De la terreta”

CANET, FERRANDO, MULLOR I TEROL: PÒQUER D’ASOS

Joan Enric Canet Todolí (Port de Sagunt, 1961)
Joan Enric Canet Todolí (Port de Sagunt, 1961)

Del primer autor esmentat, Joan Enric Canet Todolí, natural de Port de Sagunt, s’interpreta “Entrada Cristiana de Elda”, composta al 2010 com a obra obligada per al Certamen Nacional de Música de Moros i Cristians de la localitat del Vinalopó que celebrava aquell any el seu 25º aniversari, sent l’altra obra obligada “Elda” d’Amando Blanquer. El guanyador d’aquella edició va ser el Centre Artístic Cultural “Virgen de la Paz” d’Agost.

 

Després de l’èxit obtingut en el concert del 15 de Gener a Sant Blas d’Alacant, La Primitiva recupera Cruïlla de Corsdel nostre director Àngel Lluís Ferrando, que inclou motius i temes del Aleluya” de Blanquer pel cinquantenari de la seva composició i que va compondre al Capità Cristià dels Alcodians, Fernando Santonja Sanz, que va exercir el càrrec el 2008.

 

Ferrando mostra amb orgull el guió de "A Don Camilo" de Terol Botella el passat 15 de gener al concert d'Alacant
Ferrando mostra amb orgull el guió de “A Don Camilo” de Terol Botella el passat 11 de gener al concert d’Alacant

 D’un “quasi-estrena” es pot considerar la darrera marxa de Rafael Mullor Grau “Xema Almogàver” ja que aquest es va produir el passat 22 de febrer al Teatre Echegaray d’Ontinyent a càrrec de la Societat Unió Artística Musical. Es tracta d’una marxa cristiana que segueix l’estela de “El Barranc del Cinc dedicada al fester José Manuel Reig Valls, cofundador dels Almogàvers d’Ontinyent, de la qual va ser Primer Tro el 1990.

 Finalment, segueix sent un total privilegi poder tornar a interpretar aquesta metamorfosi musical de temes propis i de Camilo Pérez Monllor“, en paraules del seu autor, Eduard Terol i Botella que és A Don Camilo, poema simfònic estrenat l’octubre del passat any en el Cercle Industrial, homenatge vetllat a l’eterna “Uzul El M’Selmin” i, per extensió, a la Corporació Musical Primitiva.
 Aquesta obra suposa un punt i apart en el repertori d’aquest concert programat per a que el públic puga gaudir d’ell “hasta el moll de l’os” com diu Evaristo Pérez Monllor a propòsit de “El Noticiero Regional”, potpurri amb el que s’obri l’esdeveniment fester anual de La Vella.
*******************
(1) Les dades sobre l’obra de Blanquer estan extrets de l’article de José Rafael Pascual Vilaplana “La música para banda de Amando Blanquer Ponsoda” (1935-2005) que apareix a la Revista de Festes d’Elda del 2006.
(2) La informació i la portada de “Acracio” han sigut facilitades pel propi compositor al qual li agraim la seua gentilesa i molt èxits en les seues properes composicions.
(3) Les dades sobre “El K’sar el Kebir” de Pérez Monllor són resultat de les investigacions de José María Valls Satorres el qual va facilitar a la banda una còpia del guió del pasdoble que es troba a la Biblioteca Nacional del Palau Reial que agraïm desde aquesta pàgina. Per altra banda, la informació està extreta del seu article aparegut  a la Revista de Festes d’Alcoi del 2012, “El K’Sar el Yedid” cumple cien años” i de la seua col.laboració al cicle de la nostra web “Deconstruint Uzul El M’Selmin”.
També agrair a Àngel Lluís Ferrando el haver-me facilitat algunes portades per a completar informació sobre les altres obres del concert.

 

Adrián Espí Valdés: Deconstruint “Uzúl el-msélmin” (VIII)

prova3

Impossible enumerar en aquesta petita presentació el vast currículum de Espí Valdés. El, en l’actualitat, president del Club Taurino d’Alcoi, és Doctor en Història de l’Art; Acadèmic corresponent de les Reials Acadèmies de Belles Arts de San Fernando de Madrid, Sant Carles de València, Catalana de Belles Arts de Sant Jordi de Barcelona i de Santa Isabel d’Hongria de Sevilla. També és Músic d’Honor de la Nova, sent un divulgador de la cultura alcoiana amb nombrosos articles, llibres i treballs sobre pintura, tradicions alcoianes o música (recordem que, en el tema musical, és autor de Primer Centenario de la Música Festera Alcoyana 1882-1982″ i de la comèdia “La Nova se’n va a l’Orà”). El seu últim treball, Pinacoteca Taurina Alcoyana 2013″

 

“UZUL EL M’SELMIN”:  RECUERDO Y NOSTALGIA

 

Adrián Espí Valdés2
Adrián Espí Valdés (Alcoi, 1940)

Creo recordar que oí por primera vez “L’Entrà dels Moros” en 1955. Yo era un chaval que estudiaba Bachillerato. Fue en el ensayo previo al concierto de La Vella en el Goya, cuando la histórica banda era dirigida por el mestre Fernando de Mora –Don Fernando- en aquellos matinales musicales y musicados que en ocasiones se titulaban “Concierto de repaso de pasodobles”, cercanas las fechas de nuestros Moros y Cristianos.

 Y desde entonces, con aquel regalo estético, quedé deslumbrado. ¡Qué emoción! ¡Cuánta belleza! Lujuriantes sonidos, una borrachera que transporta y traslada expresividad y emoción a quien con absoluto silencio y en pleno goce endopático, penetra en el secreto –o en los secretos- de la excepcional pieza.

 Y he vivido visualmente “Uzul El-M’Selmin” en la filà de Apolo, descendiendo los Abencerrajes por San Nicolás, a la altura del Círculo Industrial y La Casa del Pavo, dirigiendo y conduciendo la escuadra vespertina, y como cabos, dos festeros de diferente carácter, y diferente gesto y movimiento: Manolo Castañer, industrial, padre del entrañable pintor Ramón –el mejor de todos cuantos han vivido el siglo XX-, y Julio Berenguer, escritor y contumaz investigador. La misma marcha para dos estilos distintos.

 La elegancia, la pastosidad de Castañer, con el “chafarot” a ras del suelo o adoquinado, con el cigarro-puro entre los dedos de la mano izquierda, sus gafas de buen diseño cubriéndole los ojos… y la majeza a veces “bailarina” y ritualista de Julio, médico y poeta, cuando la banda, la laureada Primitiva arremetía apasionadamente haciendo vibrar sus percusiones y sus instrumentos de metal, o bien cantaba con la madera, recitando versos mágicos.

 1955-04-03 Conservo el programilla de mano. El concierto se efectúa el 3 de abril de 1955 a las 11.15 h. de la mañana. Y se inicia –curiosamente- con el “Himno de Fiestas” de Barrachina. Por primera vez, se interpreta el pasodoble de Amando Blanquer –obra de juventud- “Escultura”. Otro pasodoble no bien conocido es “Bolcheviqui” de Evaristo Pérez Monllor.

 Obras de Alfredo Alberola; “Julio Pastor”, también de Blanquer, subrayado como pasodoble de concierto. “Suspiros del Serpis” de Pepiquet Carbonell, primer premio del concurso del 54. Y dos obras de excepcional belleza: “Gentileza” del alteano José Alfosea, y “Mi homenaje” del maestro albaidense Fernando Tormo.

 Curiosamente, al finalizar la segunda parte –el concierto se estructura en tres- La Vella interpreta “Rapsodia Húngara, número 2” de Liszt…y claro, “Uzul El M’Selmin” o “L’Entrà dels Moros” del maestro Pérez Monllor, para dejar en el auditorio el mejor de los sabores y más profundas emociones.

Debo añadir que, a partir de aquel domingo, esta novedosa marcha mora figuró en muchos de los conciertos, entrando ya en el repertorio con frecuencia “Abencerrajes” (Tarde de abril)” de 1957: belleza, técnica, armonía y poesía, partitura del joven Amando Blanquer Ponsoda.

1955-04-03_2Y en estos programillas de mano, simplemente una hojita o un díptico de 14 x 10 mm. cerrando el enunciado del repertorio a interpretar, se incluían breves poemas referidos a la música. Entre los autores, M. Bou Llácer –músico de la propia banda-, Antonio Revert, Ernesto Valor, José Cuenca Mora y también yo mismo los escribí.

“L’Entrà dels Moros” de 1914 –cien años cumplidos- emocionaba siempre y siempre será aplaudido apasionadamente por el público, figurando entre las grandes composiciones –irrepetibles- como “Un moble més”, “Fontinens”, “A la Meca”, “Genna al Arif” y “Any d’Alferes”.

Cierro los ojos, eso sí, con el CD a plena voz y al fondo de la habitación, y aquí están Manolo Castañer y Julio Berenguer tanto en las tardes soleadas y luminosas como en aquellas otras entoldadas y húmedas, lluviosas.

ADRIÁN ESPÍ VALDÉS

Académico de Bellas Artes de las

Reales Academias de Valencia,

Madrid, Barcelona y Sevilla

Concerts d’Exaltació de la Música Festera 2015

El passat diumenge 8 de la mà de l’Agrupació Musical  Serpis es va encetar el preludi musical de les festes alcoianes

 

Exaltació 2015CIM APOLO – Comunicació Social. El passat diumenge 8 de març va obrir el cicle de concerts Exaltació de la Música Festera 2015 l’Agrupació Musical Serpis sota direcció d’Andrés Guerrero al Teatre Salesià, per continuar al Teatre Calderón els tres diumenges consecutius següents: els ja celebrats de la Unió Musical i la Nova, per a concloure La Primitiva que el tancarà el proper Diumenge de Rams, dia 29.

Quatre excel·lents oportunitats per revisar alguns dels clàssics de la Música Festera i poder gaudir d’alguns de les estrenes d’obres compostes per als Càrrecs Festers d’enguany amb l’afegit que a partir d’aquest any, ja es poden adquirir les localitats a través del servei http://www.instanticket.es

Gala Lírica a cargo de la Orquesta Sinfónica Alcoyana y la Agrupación Lírica El Trabajo

Se celebra el sábado 14 de Marzo en el Teatre Calderón

Gala líricaPMB. El sábado 14 de Marzo se ofrece una Gala Lírica dedicada a los coros más famosos de zarzuela. Junto con la Orquesta Sinfónica Alcoyana, dirigida por Gregorio Casasempere Gisbert, intervienen los solistas del coro de la Agrupación Lírica El Trabajo, de entre los cuales aparecen los miembros de La Primitiva, Tania Bou como soprano invitada y el barítono Javier Pérez. En el concierto aparece también el Coro Infantil El Trabajo dirigido por Alfonso Marco. En el programa, fragmentos muy conocidos del “género chico” de obras como “Pan y toros” de Barbieri; “La Gran Vía” de Chueca; “La Revoltosa” de Chapí; “La tabernera del puerto” de Sorozábal; “Doña Francisquita” de Vives; “La calesera” de Alonso; “El caserío” de Guridi; “Bohemios” de VIves; “Agua, azucarillos y aguardiente” de Chueca; “Luisa Fernanda” de Moreno Torroba, y “La parranda” de Alonso.