Recuperem l’article del nostre company Pablo Martínez Blanes publicat en la revista de Festes d’enguany al voltant de la música dedicada al Pintor Cabrera en el 80 aniversari de la seua mort
A Àngel Lluís Ferrando, per animar-me sempre
a veure més enllà de la música alcoiana
Tenint en el títol d’aquest article el nom del fonamental pintor alcoià Fernando Cabrera Cantó no parlarem ni del seu art pictòric, ni de les seves influències, ni de les seves tècniques, ni de la collita de premis que va obtenir al llarg de la seva carrera. Insòlitament, ens endinsarem en la seva figura parlant de música, un art amb el qual té més d’un punt en comú i ens servirà per recordar la seua figura en el 80 aniversari de la seva mort i en el 150 aniversari del seu naixement, succeït l’any passat i celebrat de forma subterrània per alguna entitat cultural i periodística.
L’autor de El santo del abuelo tenia en la música una de les seves grans passions juntament amb la literatura (1). És coneguda la seva frase o acudit recurrent que recorda el seu fill, també pintor, Fernando Cabrera Gisbert (Alcoi, 1897-1984): «mon pare deia que haguera canviat tots els seus premis, distincions i guardons obtinguts al llarg de la seua trajectòria artística, per haver estat un músic mediocre» (2).
Apart del seu lloc de treball, el seu conegut estudi de La Casa del Pavo era un dels centres de reunió on pul.lulava el cercle intel·lectual que es prodigava per Alcoi a la frontera entre els segles XIX i XX, cercle que abastava des d’escriptors, periodistes, empresaris, i òbviament, músics. Referent a això es pot llegir amb deteniment a la portada de El Heraldo de Alcoy del 29 de novembre de 1909, el programa del concert que es va celebrar amb motiu de la inauguració de l’estudi de Cabrera amb la presència del Cheu Simfònic, Jorge Mira Carbonell, el Cuarteto Pareja, Francisco Muntó o el pianista Agustí Payá.
Uns anys més tard, concretament el 7 i 8 de maig de 1917 (3), el prestigiós pianista polonès Arthur Rubinstein celebraria uns concerts al Teatre Calderón gràcies a les gestions de Rafael Casasempere Moltó, sent immortalitzats fotogràficament en l’estudi de Cabrera juntament amb altres músics com José Jordá Valor; el mateix Rafael Casasempere; José Seva Cabrera, que després obriria una botiga de música al carrer Sant Francesc; el pianista del Cercle Catòlic d’Obrers, Agustín-Vicent Payá Pericàs o l’empresari tèxtil Enrique Carbonell, propietari del piano.
Fruit d’aquestes amistats amb alguns dels músics tan insignes com el seu oncle Juan Cantó Francés, Gonzalo Barrachina Sellés o José Jordá Valor sorgirien una sèrie d’obres d’indubtable interès de les quals anem a enumerar i comentar algunes d’elles, a manera de petit inventari de caràcter introductori i sent tan sols una succinta recopilació de dades, de la qual és probable que puguin sorgir més títols en un estudi més profund i detallat.
En l’obra d’un dels seus grans amics, José Jordá Valor (Alcoi, 1839-1918), apareix la melodia per a cant i piano Becqueriana «a mi amigo F. Cabrera» (4) basada en la Rima XXV de Rimas y Leyendas de l’escriptor romàntic sevillà Gustavo Adolfo Bécquer (1836-1870) constituïda per tres estrofes “Cuando en la noche te envuelven las alas de tul del sueño y tus tendidas pestañas semejan arcos de ébano…”. El mateix autor li dedicaria una Misa a tres voces y orquesta “dedicada a mi querido amigo D. Fernando Cabrera”. Les tres veus són dues de tenor i una de baix amb acompanyament d’orgue amb les sis parts corresponents a l’acte litúrgic: Kirie, Gloria, Credo, Sanctus, Benedictus i Agnus Dei.
Mentre es trobava dirigint la banda del I Regiment d’Infanteria de Marina del Terç Sud a San Fernando (Cadis), Camilo Pérez Monllor (Alcoi, 1877-Madrid, 1947), compon la cercavila De la Terreta (6) “al laureat artiste D. Fernando Cabrera, gran entusiast (sic) y defensor de la terreta” datada l’1 de juny de 1914. Com un record d’infantesa, que diria l’Ovidi, es pot qualificar aquest pasdoble popurri compost de cançons infantils (7) que s’inicia amb una fanfàrria i continua amb La viudita se quiere casar: “La viudita se quiere casar – con el conde, conde de Cabra – Triste de mí! – yo no quiero al conde de Cabra” (8). Altres fragments que apareixen de vegades de forma fugaç són El verdugo Sancho Panza (9), Don Melitón tenía tres gatos, A Madru señores (10). Una proposta sorprenent de l’autor de L’entrà dels moros (Uzúl el-msélmin) quan moltes vegades s’ha catalogat aquesta obra com un cançoner típic alcoià dins el subgènere folklòric coetani del pasdoble que tindria el seu major exponent amb El Noticiero Regional del seu germà Evaristo Pérez Monllor , en el qual Camilo oferiria també en aquells anys altres títols com Nanos y chagans, La festa pel carrer o la pròpia L’Entrà dels Reis.
El pintor Cabrera, un cop instal·lat a Alcoi en la dècada dels setanta del segle XIX, després dels seus anys d’estudis a Madrid i Roma becat per la Diputació d’Alacant, comença a ser un motor fonamental juntament amb el també pintor Francisco Laporta Valor en l’evolució estètica de la Festa de Moros i Cristians. Dins d’aquestes noves tendències, es fa realitat el seu projecte de renovació del castell de festes a 1894, mentre és professor a l’Escola Industrial. És per això que l’obra que citem a continuació no estigui dedicat a la seva persona, sinó a una de les seves obres, El nuevo castillo, composta a l’abril de 1895 pel seu cosí germà José Seva Cabrera (Alcoi, 1865-1922), pasdoble per a banda amb cornetes i tambors, el qual l’original conserva l’arxiu musical de la Unió Musical d’Alcoi (11). Aquest compositor que va ser director de La Primitiva entre 1897 i 1902, fou retratat per Fernando amb la dedicatòria «A mi querido primo Pepe» (12).
En un caràcter totalment distint, aparéixen els Cantos íntimos (13) d’Eduardo Torres Pérez (Albaida, 1872-Sevilla, 1934). És una col.lecció de peces curtes de mitjana dificultat per a orgue sols, composats pel que va ser Mestre de Capella de la Catedral de Sevilla (de 1910 al 1934), i director i cofundador de l’Orquestra Bètica junt a Manuel de Falla. Obra editada per la editorial Casa Erviti (San Sebastian), encara que algunes d’elles van estar publicades en facsímil a l’antic diari El Liberal de Sevilla. En algunes d’aquestes peces apareix una dedicatòria a l’encapçalament, com el cas de les dedicades al nostre pintor “a Fernando Cabrera, gran artista y amigo cariñoso” i els músics Vicente Ripollés Pérez, Fernando Tormo Ibáñez i José Sancho Marraco. Són obres religioses de caràcter íntim, recollit i extremadament reservat, escrites amb un llenguatge que uneix el nacionalisme espanyol amb clares referències a l’estil de l’escola andalusa, com Albéniz o amb l’Impressionisme francés, com el cas de Massenet, Gounod o Debussy.
Poques referències tenim de l’última obra detallada: En la iglesia, una cantiga a dues veus que li dedica el mestre José Espí Ulrich (Alcoi, 1849-València, 1905). música sacra que la podem situar en l’última dècada del segle XIX i que apareix reflectida en la relació d’obres de l’autor d’Anselmo Aracil que detalla Ernesto Valor Calatayud en el seu referent Diccionario alcoyano de música y músicos.
Esperem aquesta superficial enumeració musical serveixi per a conèixer des d’una òptica peculiar i a contra corrent a un artista de la nostra terreta: ¿Necesita usted modelo?, Loca, Al abismo, El pan nuestro o Mors in vita, són fidels testimonis d’aquesta afirmació. Afortunadament, no va ser un músic mediocre com ell de vegades desitjava, sinó un genial pintor: Musica in vita.
**********************
(1) A aquestes dues passiones li dedica Adrián Espí Valdés el capítol XV del seu Itinerario por la vida y la pintura de Fernando Cabrera y Cantó (Instituto de Estudios Alicantinos, 1969).
(2) La frase la cita Ignacio Trelis, pintor i assessor artístic de l’Associació de Sant Jordi en el seu article A modo de recuerdos, publicat pel periòdic El Nostre en l’edició del dimarts 4 d’octubre del 2016.
(3) Part del programa amb obres de Chopin, Albéniz i Beethoven es pot veure en les edicions del 8 i 9 de maig del 1917 de El Heraldo de Alcoy
(4) La partitura d’aquesta obra es pot veure a les pàgines 174, 175 i 176 del Diccionario Alcoyano de Música y Músicos de Ernesto Valor Calatayud (Llorens Libros, 1988)
(5) Una còpia d’aquesta missa es conserva als arxius de la Corporació Musical Primitiva. Des d’aquí, agrair l’ajuda prestada al seu arxiver Antonio Adamuz i Jaume Jordi Ferrando, company i amic que sempre m’ajuda en tots els dubtes que puc tindre.
(6) L’original també es conserva als arxius de la Corporació Musical Primitiva.
(7) Sobre això, Ernesto Valor cita a la pàgina 90 del Tom III de l’enciclopèdia Nostra Festa: “…y en la cual, Camilet, se tornó niño, ya que de cantos infantiles se nutre esta partitura, tales como La viudita se quiere casar, Este es el manrú, señores, Anda con la vía vía, anda con la vía vía…”
(8) La cançó, basada en un romanç espanyol anònim sobre el matrimoni en secret entre el comte de Cabra (Còrdova) i Doña Mencía de Avalos y Merino, vídua d’inferior condició social. Aquest fet inspiraria una obra de García Lorca en la seva època de joventut, La viudita y el conde Cabra (1918) (http://www.lavozdigital.es/andalucia/cordoba/20141112/sevp-viudita-conde-cabra-20141112.html)
(9) Encara que citada por Valor com Anda con la vía vía, el seu veritable títol El verdugo Sancho Panza ens descobreix un contingut una mica macabre: El verdugo Sancho Panza / ha matado a su mujer / porque no tenía dinero / para irse, para irse al café. / El café era una casa / que tenía una pared. / La pared tenía una vía / por la vía, por la vía pasa el tren.
(10) Madru és la forma en la qual els cubans es refereixen a Madrid, en la qual els nens formen un cor deixant a un en mig en representació de la Mort: A Madrú, señores / vengo de La Habana / a cortar manzanas / para doña Juana. / La mano derecha / y después la izquierda / y después de lado / y después costado / y después la vuelta con su referencia. / Tan-tan tocan a la puerta / Tan-tan, yo no voy a abrir / Tan-tan, que será la muerte / Tan-tan si vendrá por mí. (A pares y nones, Eduardo Torrijos y Gretel García. Ed. Quarzo, 2003).
(11) Des d’aquí, agrair el seu temps al seu arxiver Andrés Arévalo.
(12) De l’artícle Retratos de músicos d’Adrián Espí Valdés publicat pel periòdic Ciudad el 22 de noviembre de 2009.
(13) Encara que l’obra del músic albaidí me la va donar a conèixer José María Valls sent la portada de la mateixa reproduïda per la seva gentilesa, les dades sobre ella me les ha facilitat Juan Carlos Sempere Bomboí, professor al Conservatori Juan Cantó d’Alcoi i al Conservatori Professional d’Albaida, i director de la Societat Artistico Musical «la Vall» de Càrcer, el qual va catalogar i analitzar tota l’obra organística de Torres en el seu Treball Fi de Carrera en l’Especialitat de Composició. Molt agraït també pel seu temps que m’ha dedicat.
PABLO MARTÍNEZ BLANES
Música Primitiva Apolo d'Alcoi / Notícies 