Va passar a l’agost … del 1829

Òpera a Alcoi: El Barbero de Sevilla

Jaume Jordi Ferrando. Amb la distància de quasi dos-cents anys sorprèn l’activitat operística a Alcoi, que coneixem gràcies al testimoni de José Cantó, qui documenta les 160 representacions d’aquella temporada 1829-1830, amb 137 de vers i 23 d’òpera, totes degudes a la companyia de Francisco Aznar.

La Isabela [Elisabetta, regina d’Inghilterra]5 i 6 de maig de 1829
El Barbero de Sevilla26 i 27 d’agost, 7 i 21 de setembre, 12 d’octubre, 3 i 4 de novembre, 21 de desembre, 31 de desembre, 7 de gener de 1830, 15 de febrer, 23 de febrer (només primer acte)
El Médico Turco5 d’octubre
Torvaldo y Dorlisca22, 25 i 28 de gener, 5 i 10 de febrer
La italiana en Argel19, 20 i 21 de febrer; 23 de febrer (només segón acte)
Rossini, c. 1850.
Foto: Ransom Humanities Research Center, The Univ. of Texas at Austin / wikimedia.org

En la Taula s’arrepleguen les òperes d’aquella temporada i, a excepció de l’opereta en un acte El Médico Turco de Nicolo Isouard, totes les altres són de Gioachino Rossini. És cert que Cantó no té costum de mencionar autors en la seua llibreta, però no és menys cert que l’època i la coincidència de títols ens condueix inevitablement a Rossini. D’altra banda, el nombre de representacions deixa clar que Il Barbiere va ser l’èxit indiscutible d’aquella llunyana temporada operística.

No era la primera vegada que Rossini sonava a Alcoi, de fet el mateix Cantó assenyala en març del 1826 una representació de l’Otello per la companyia de Félix López. Pel que fa als títols que trobem a Alcoi en 1829-30 corresponen a obres presentades a Barcelona i Madrid al llarg de la dècada anterior, situació perfectament comprensible en teatres de provincies. A més, en el cas de Il Barbiere a Alcoi, cal assenyalar que la representació del 21 de desembre de 1829 va comptar amb una reconeguda soprano rossiniana: Benita Moreno.

Benita Moreno i la companyia de Francisco Aznar

Benita Moreno amb la seua germana Francisca, s’havien format a Itàlia i, al tornar a Espanya – en 1814 – havien oferit una audició a Madrid amb àries d’òpera de Rossini, per la qual cosa van estar immediatament contractades als teatres de la Cort i amb el temps han estat considerades les introductores de Rossini a Espanya. En 1829, Benita Moreno era tota una diva famosa i estava treballant, de primera tiple, des de la temporada anterior a València i – no sabem per què – va vindre a Alcoi. A Cantó no li va passar desapercebuda la seua presència i anota el dia 15 de Desembre, «Cantó la Benita Moreno», a més clar està de deixar constància de la seua participació en Il Barbiere deu dies despres. I és que música n’hi havia en totes les funcions, doncs sempre s’hi començava amb una simfonia -obertura diríem ara- a més de diferents números instrumentals, de ball i/o cant en els intermedis i al final de la comèdia.

El 1829, amb la gens menyspreable quantitat de trenta mil rals, s’havia format a Alcoi la companyia dirigida per Francisco Aznar. No sabem qui era, però uns anys abans trobem a un Francisco Aznar a Valladolid, ciutat en la qual també s’havien format companyies còmiques per la xifra de 30.000 rals en aquell temps. Per tant, és possible que es tracte de la mateixa persona, i que treballara per diferents teatres arreu Espanya. Com era habitual l’any teatral començava amb la Pasqua i durava fins les carnestoltes de l’any següent, així la primera comèdia es va representar el 19 d’abril de 1829 i la darrera el 23 de febrer de 1830. El testimoni de Cantó també deixa constància de dues interrupcions al llarg de la temporada; la primera pel dol arrán el traspàs de Maria Josepa de Saxònia –la tercera esposa de Ferran VII– i l’altra per haver marxat la companyia uns dies a Xàtiva, coincidint amb la rebuda de la que anava a ser quarta muller del rei i mare de la futura Isabel II: Maria Cristina de Borbó-Dues Sicílies.

El teatre “del tio Gil”

Fins la inauguració del Teatre Principal en 1838, Alcoi comptava amb una Casa de Comèdies que havia tingut almenys dos emplaçaments, la més antiga – del segle XVIII – al voltant del Reial Convent de Sant Agustí, probablement pels actuals carrers de Mossén Torregrosa i/o de l’Escola; i la del temps que ens ocupa, situada al carrer de la Verge Maria, amb accés pel desaparegut carreró de les comèdies.

El carreró de les Comèdies pel anys 80 del segle XX. Foto: Àngel Lluís Ferrando.

D’aquesta època no s’hi conserva a l’arxiu municipal documentació amb referència directa a l’emplaçament del teatre alcoià. Tot i això, per tractar-se d’un espai públic de vegades apareixen referències en documents diversos. És el cas de les actes de l’ajuntament de l’any 1828, concretament en la corresponen a la sessió del 20 d’octubre, en la qual es van llegir i aprovar “los capítulos que deben regir en el arriendo de las tiendas y tabernas de esta Villa en el próximo viniente año”. El document comença parlant de la ubicació de les tendes de comestibles i, la primera que esmenta és la del carrer de la Verge Maria, la qual “deberá colocarse desde el callejón sin salida por donde se entra al teatro, hasta la esquina del Hospital”; l’hospital era l’edifici de la placeta de la Mare de Déu, que havia sigut parròquia fins 1768, i actualment és part de la seu dels jutjats a Alcoi. Per tant, no cap dubte sobre l’emplaçament del Teatre a Alcoi, en el temps que Cantó l’anomena “del tio Gil”.

Pels anys huitanta del passat segle XX, van començar a enderrocar-se totes les cases d’aquesta zona per deixar a la vista i restaurar la torre gòtica de Na Valora. Era doncs en aquesta zona on es situava el teatre què Cantó anomena “del tio Gil” i el lloc on es van representar les òperes de Rossini a Alcoi.

Alcoi, Torre de Na Valora, 2021. Foto: col·lecció particular.

FONTS i BIBLIOGRAFIA:

Arxiu Municipal d’Alcoi: Libro de Cabildos 1826 – 1829, sign. 000066, acta del 20/10/1828.

ALONSO Cortés, Narciso (1947): El teatro en Valladolid : Siglo XIX. Imp. Castellana, Valladolid.

CANTÓ, José (2011): Libro de las Noticias de Las Comedias quesean Representado desde el año 1825 hasta la Orapresente [1848]. Lloréns Libros. Alcoy

CASARES Rodicio, Emilio (2005): «Rossini: la recepción de su obra en España» en Cuadernos de música iberoamericana, Vol. 10, págs. 35-70.

CLIMENT Vaello, Ramón (2018): 180 anys de Teatre Principal d’Alcoi, Volum I de 1838 a 1938. La Dependent Cía de Teatre, Alcoi.

GALBIS López, Vicente (1998): La música escénica en Valencia, 1832-1868 : del modelo del Antiguo Régimen a la organización musical del estado burgués. Tesi doctoral, Universitat de València.

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Salir /  Cambiar )

Google photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google. Salir /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Salir /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Salir /  Cambiar )

Conectando a %s