Recuperem per a la nostra pàgina l’arxiu sonor cedit per Radio Alcoy al que volem agraïr enormement la seua aportació on apareix aquest poema simfònic de Camilo Pérez Laporta, interpretat per la nostra banda amb direcció de Gregorio Casasempere Gisbert un 22 de desembre de 1996 en el desaparegut concert de Nadal. Per a completar l’audició, extractem les pàgines que dedica Àngel Lluís Ferrando a aquesta obra en el seu estudi La música de Nadal a Alcoi (Caeha, 2015) per a la millor comprensió de la peça

Enllaç audio

LA NOCHEBUENA EN ALCOY (1886), capricho instrumental de Camilo Pérez Laporta

Corporació Musical Primitiva, dirigida per Gregorio Casasempere Gisbert

Live recorded by Gonzalo Belenguer – Radio Alcoy @CIM Apolo 1996

Tocant a la presència de diferents poemes simfònics, relacionats o no amb el Nadal directament, cal fer referència al moment d’expansió d’aquesta forma musical. Introduïda per la revolució romàntica i els seus ideals polítics, es tracta d’una pràctica gairebé forçada per als nostres músics. Molts d’ells, com ara Juan Cantó, José Jordà o el mateix Pérez Laporta, coetanis de Giner en València o de Bretón i Chapí en la capital, es veien en certa manera pressionats per les circumstàncies  -concursos, certàmens i encàrrecs- a adoptar aquesta forma específica en alguna de les seues creacions. Es tracta de composicions d’origen extramusical i de caràcter poètic o literari, la finalitat de les quals és produir una determinada sensació i estimular alguns sentiments. L’estructura de la música programàtica, generalment lliure, sovint en un únic moviment, segueix el «programa» de la història que descriu i que el compositor vol transmetre mitjançant la música.

Centrant-nos ara en l’exemple nadalenc original d’aquest tipus de composició que conservem, cal esmentar que el poema simfònic La Noche-buena en Alcoy, de Camilo Pérez Laporta (1886), tot i tractar-se d’una temàtica clarament nadalenca, es va estrenar el 12 d’agost de 1886 a la Glorieta. L’estrena va ser a càrrec de la Banda Novíssima, coneguda escissió de la Nova des de 1880 fins a 1893 i fortament vinculada amb Camilo Pérez Laporta (1852-1917) pel fet de ser aquest instrumentista i, posteriorment, director titular de l’entitat. Pel que sabem, era la primera vegada que l’autor feia ús d’aquest esquema formal, que en el futur li donaria la possibilitat d’un major reconeixement en el panorama compositiu valencià amb l’atorgament del premi, en 1908, de l’associació emblemàtica de la Renaixença valenciana, Lo Rat Penat, per la seua composició Lo crit del palleter.

Malgrat ser un poema simfònic a l’ús, més o menys evolucionat, l’autor -potser dut per la timidesa o la inseguretat davant d’una fórmula emergent- l’adjectiva com a ‘capricho instrumental’, denominació que no comporta en absolut el concurs d’un element de partida extramusical. La premsa publica el programa detallat de la composició, extret del mateix programa de mà del concert, la qual cosa resulta fonamental per a fer partícip al públic d’allò que vol il.lustrar musicalment. L’argument, doncs, és el següent:

«Esta pieza describe con la posible precisión los variados incidentes que ocurren en nuestra cudad, la noche de la víspera de Pascua de Navidad. En confuso tropel, ora se oye el canto del gallo, ya el ensayo de los ciegos para las fiestas, así como la natural algazara que produce el ruido de guitarras, zambombas y panderetas.

Promuévese una riña tumultuaria en uno de los grupos de guitarras, que acaba con la intervención de los agentes de la autoridad, no sin que antes haya procedido un violento choque entre los contendientes que da por resultado el que se rompan varios de los instrumentos que forman la orquesta.

En silencio ya nuestras calles, suena el alegre toque de las campanas que anuncian la salida de la dicha Misa del Gallo, y entonces aparece confundido el canto llano del Te Deum que anuncia el principio del santo sacrificio, con el pastoril villancico que se canta, propio de tal noche. Un nuevo toque de campanas da al pueblo la señal de que la misa concluye entonando entonces el ‘Ite misa est’, que pone término a la composición que se acaba de describir».

Quant a la música, segueix fil per randa la descripció textual. Després d’una introducció serena, el cant del gall introdueix el nou dia i, passada una breu pausa, la composició presenta una ciutat que desperta i entra en activitat. Les diferents seccions, ben diferenciades, es juxtaposen al llarg de la narració simfònica. Tot seguint un llenguatge molt descriptiu i una instrumentació funcional, la temàtica nadalenca s’apodera de l’escena sonora i les conegudes cançons d’asguilando fan acte de presència. Les danses i els seus acompanyaments tradicionals desemboquen en una baralla sonora, en la qual els instruments de percussió adquireixen un major protagonisme (colps forts de pandereta imitant galtades i el trencament del propi instrument, el ‘pito del sereno’, els redoblaments de bombo, etc.) que esdevindrà calma amb la intervenció de l’autoritat, però on les dues veus en litigi encara s’hi fan en la funció litúrgica i la nadala que millor il.lustra el naixement del Jesús i les ofrenes dels pastors amb allò de Que li durem al fillet de Maria?, tot indicant el concurs de l’orgue i el cor de campanes de fons. El cant gregorià es barreja amb la nadala, que s’interromp sobtadament amb un tema de tall dansaire i que es reprèn novament acabada la dansa amb funcionalitat similar. La secció final aporta novament els dos asguinaldos els quals, entenem que per motius musicals, tanquen la descripció.

L’adaptació instrumental, habitual per les necessitats i disponibilitats de cada banda concreta, presenta en aquest cas la peculiaritat del saxo soprano i la de l’element popular representat per la dolçaina solista. Timbres instrumentals com els del caragol, la citació de l’orgue o els instruments de percussió («zambombas, carracas, triángulo y panderetas») ens aporten novetat i color, però sobretot, el que ens presenta la composició és una imatge fidel, quasi fotogràfica, dels costums i usos de la nostra ciutat: no tan sols les dades, ben interessants per altra banda, que ens permeten fixar determinades melodies, sinò que, a més, la música adopta el paper de crònica social i, més que més, crònica religiosa de l’ofici de matines de la nit de Nadal i la seua complexa articulació i desenvolupament en els tres moments esmentats per Joan Amades en la seua obra Costumari Català (1950).