Historia de la Orquestina TBO, por Jaime Lloret Galiana

Jaime_Lloret_Galiana
Jaime Lloret Galiana homenatjat en Rams de 1978 i autor de la carta

Dins del llegat de l’arxiver Ernesto Valor que conserva el CIM Apolo, aparèixen alguns documents com aquest que hem volgut compartir. Es tracta d’una breu història de la trajectòria de l’orquestrina TBO que va néixer a l’Apolo contada de primera mà per uno del seus integrants, el recordat Jaime Lloret Galiana ‘senyo Jaume’. Escrit en una breu carta, seria algun encàrrec que li demanaria el propi Ernesto a Jaime per a uno dels seus articles de divulgació. Es per això que l’hem reproduit tal com està escrit originalment per a comprovar la bona sintonia que hi havia entre els dos músics. Estructurat en dos capítols de títol molt semblant, el primer es centra en l’origen de la denominació de la formació i del pas de ‘xaranga’ a ‘orquestrina’ i en el segon, parla de la trajectòria d’aquesta fins la seua desintegració en els anys 60

BIOGRAFIA DE LA TBO POR JAIME LLORET GALIANA

Amigo Ernesto: Abusando un poco de tu benevolencia, permíteme que te cuente el porqué y cómo salió la denominación de T.B.O. Allá va el asunto:

En el año 1928, se formó en La Primitiva una ‘charanga’ compuesta por jóvenes cuyos nombres eran: Francisco Pérez y Joaquín Torregrosa (clarinetes), Francisco García y José Olcina (trompetas), Ramón Doménech (fliscorno), Miguel Peidro (trombón), Vicente Colomina (bombardino), Jaime Lloret (tuba), Abel Martínez (caja) y Alfredo Richart (platillo y director).

Esta ‘charanga’ de momento actuaba principalmente en filaes pero también montábamos números de tipo bailable y, a tal efecto, hicimos un repertorio muy al día en aquel tiempo con, por ejemplo, los tangos A media luz, La última copa, La Porteñita, chotis, polcas, pericones, el pasodoble de Padilla Valencia, María, cómprame un negro, Si Vas a París, papá. Total, que hicimos un repertorio muy de la época. El conjunto se hizo muy popular y nos vino una, digamos, contrata para amenizar unas veladas teatrales que se hacían en el salón teatro que tenía el colegio de los Hermanos Maristas en la calle San Francisco. El elenco de compañía eran todos hombres. Aquello se hizo muy popular y tuvimos mucho éxito.

Esto llegó a conocimiento de algunos componentes de los Abencerrajes que se reunían particularmente los sábados por la noche en Apolo a tomar café con sus señoras. Por citar algunos, te diré Rafael Pascual ‘Confeti’, Simeón Pastor, Indalecio Carbonell, el señor Pepe Sanz y otros.

Estos amigos nos propusieron el amenizar estos ratos de amistad con ellos a lo cual accedimos la charanga. Lo hacíamos por amistad y simpatía con aquellas personas que nos apreciaban de verdad. Nos invitaban a café y dulces para todos y disfrutábamos un rato.

Y ahora va “aquello”. En el Iris también se formó algo parecido a lo nuestro y, al día siguiente de una velada de aquel grupo también jóvenes, se publicó en el periódico local El Noticiero Regional una pequeña crónica refiriéndose al conjunto, y decía el cronista “…los chicos parecían Pulgarcitos”. Nosotros, al día siguiente, comentando la “crónica” se le ocurrió a Miguel Peidro, el poeta “…bueno, pues nosotros no somos Pulgarcitos, somos T.B.O.”

Y como gustó la ocurrencia, al formarse la Orquesta, por unanimidad se aprobó la denominación. Te agradezco la paciencia, amigo.

PEQUEÑA HISTORIA DE LA ORQUESTA “JAZZ T.B.O.”

La Orquesta “Jazz T.B.O” se formó en Alcoy en el año 1929 y la integraban once componentes de la banda Primitiva cuyos nombres era: Luis Mataix Laporta (director y clarinete), Rafael Pastor Llácer (batería y clarinete), José Terol Llopis (saxo barítono y clarinete), Antulio Climent Aracil (saxo tenor y violín), Octavio Bou Valero (saxo alto y violín), Rafael Vallcanera Valls (trompeta), José Climent Aracil (trompeta), Vicente Colomina Seguí (trombón de varas), Víctor Barceló Tortosa (trombón de varas, batería y clarinete), Jaime Lloret Galiana (contrabajo  tuba) y Copérnico Pérez Romá (violín y banjo).

Los pianistas eran en distintas ocasiones Don José Salvador Llácer, Don Rafael Casasempere Juan, Don Gregorio Casasempere Juan y Don Alfonso Sellés Cabrera, en muy pocas ocasiones.

TBO 8-12-1928
La TBO en la Glorieta en 1928. D’esquerra a dreta: Jaime Lloret, Miguel Peidro, Vicente Colomina, Alfredo Richart, Ramón Doménech, Francisco Pérez, Rafael Pastor i Abel Martínez (Foto cedida per Miguel Lloret Rumbeu)

Como en muchos locales donde se actuaba no había piano, ingresó en la Orquesta Juanito Miró, un niño que triunfaba tocando el acordeón en unas emisiones infantiles que organizaba Radio Alcoy.

Como cantantes en distintas épocas, actuaron Miguel Baldó, Miguel Juan, Claudio Payá, Santiago Aracil “Jimmy” y el ya mencionado Víctor Barceló; y las féminas Ysa Sanjuan y María del Pilar, todos como titulares de la Orquesta.

La T.B.O. actuó en varias ocasiones, como orquesta espectáculo en escenarios de teatros, tales como el Teatro Calderón de Alcoy; Teatro Moderno de Cocentaina y Salón Teatro Buenos Aires de Relleu con artistas profesionales como eran Pura Negri, Teresita Marín, Pilarín Flora, Conchita Monteagudo y Marujita Torregrosa.

Los locales de actuación más frecuentes en Alcoy eran la Pista del Viaducto, Dependencia Mercantil, Círculo Industrial, Círculo Católico, Piscina Municipal, Monterrey, Salón del S.E.U. [El Hogar del Estudiante] y la Marquesina de Rafelet donde la Orquesta tenía el salón estable, hasta que ocurrió el triste suceso el día 2 de noviembre de 1950 que se derrumbó el edificio en construcción.

Después ya pasó la orquesta al Monterrey alternando con otros conjuntos de fuera, como también en la Glorieta de Primo de Rivera en las verbenas que se organizaban en el verano y solían actuar tres orquestas en la misma verbena.

Es digno de destacar las actuaciones que tuvo la Orquesta en el Pavelló Fester montado en la entonces Plaza Mayor con motivo de las fiestas de san Jorge en el año 1966 con siete días de actuación acompañando a artistas de la categoría de Raphael, Tito Mora, Jaime Morey, Salomé “Miss Yugoslavia” y el célebre Cassen.

Fuera de Alcoy actuó la Orquesta en Alicante, La Roda (Albacete), Jijona, Onteniente, Ibi, Bañeres, el Rancho Wilson en Muro y otros pueblos de la comarca.

Mención especial eran las actuaciones en nuestro Apolo con motivo de los bailes de Carnaval, Navidad, Fin de Año y Reyes. Estas veladas eran muy celebradas en nuestra ciudad, llenando los locales por completo de socios y no socios (por puro compromiso) ya que siempre se tenían que cerrar las puertas.

Octavilla_TBO
Lletra d’uno dels fox-trot que tocava l’orquestra (Foto cedida per Miguel Lloret Rumbeu)

Con el tiempo, se produjeron unos cambios obligados por circunstancias de la vida, ya que se dieron de baja por trabajo Luis Mataix, Rafael Pastor, José Terol y Octavio Bou.  Fue entonces cuando ingresaron para las vacantes de saxo los compañeros de La Primitiva Emilio Llácer Silvestre y José Colomer Perpetua. La vacante de director fue cubierta por Copérnico Pérez.

Años después y por tener que trabajar fuera de Alcoy dejó la Orquesta Víctor Barceló, y por fallecimiento de Vicente Colomina quedó el grupo sin puesto de trombón de varas y entonces, esta plaza la ocupó Gilberto Albero Segura y de batería Juan Camilleri Cambra. Posteriormente se dieron otra vez las bajas por fallecimiento de Rafael Vallcanera y Emilio Llácer y por enfermedad Antulio Climent.

Algún tiempo después, dejaron la Orquesta por voluntad propia Gregorio Casasempere y Copérnico Pérez pasando a cubrir el puesto de director Juan Camilleri. Fue entonces cuando se reestructuró la formación ingresando como pianista un joven estudiante de piano llamado José García Segura y para el puesto de director Jesús Oriola Soler, cantante y saxo tenor, que vino a Alcoy procedente de Madrid donde actuaba en un conjunto como profesional y quedó sin trabajo al disolverse el conjunto.

Oriola vivía muy de cerca el ambiente de música moderna y le dio a la Orquesta un estilo muy dinámico. Entonces nos propusimos el sustituir la denominación del grupo sin perder las siglas de T.B.O. por el de T.B.O’S. Así estuvo la Orquesta trabajando mucho tiempo, pero otra vez las circunstancias obligaron a hacer una sustitución y Oriola marchó a Madrid y en el puesto de éste ingresó como saxo Juan Rubio Gil y como cantante Jimmy.

Entonces quedó la Orquesta con los siguientes componentes: José García (pìano), José Colomer (saxo), Juan Rubio (saxo), José Climent (trompeta), Gilberto Albero (trombón), Jaime Lloret (contrabajo), Juan Camilleri (batería) y Santiago Aracil “Jimmy” (cantante).

Estos fueron los que el día 21 de mayo en el salón Monterrey en sesiones de tarde y noche en el año 1967 pusieron el punto y final después de tantos años a la Orquesta que se formó en 1929 y se llamó “Jazz T.B.O.”. Cabe reseñar que nuestro paisano y amigo Enrique Llácer Soler “Regolí” hizo algunas actuaciones con la T.B.O. en la Piscina Municipal antes de ingresar en el Conservatorio de Madrid como Catedrático de Percusión.

La Orquesta vistió siete modelos de uniforme; el primero, de chaqueta roja, corte smoking, solapas negras y pantalón negro; el segundo, smoking completo; el tercero, traje gris; el cuarto, chaqueta fantasía; el quinto, cazadora beige; el sexto, chaqueta tipo sahariana y el séptimo y último, blusa tipo bolero con cuellos y puños negros. Cada blusa de color diferente.

Esta es la pequeña historia de la Orquesta “Jazz T.B.O” recopilada por JAIME LLORET GALIANA.

1946
Moment d’una actuació en 1946 (Foto cedida per Miguel Lloret Rumbeu)

 

 

La Primitiva: una història escrita pels instruments, per Marc Sansalvador Pérez

El jove músic de l’Ateneu Musical de Cocentaina i alumne del Conservatori ‘Juan Cantó’ d’Alcoi ens fa un repàs d’alguns dels instruments més antics que conserva la banda

Marc Sansalvador
Marc Sansalvador Pérez (Cocentaina, 2004)

És sabut que la Primitiva d’Alcoi és una de les bandes més velles de tot el territori valencià, i no és cap exageració. Fundada l’any 1830 i hereva de la Banda de Milicianos Nacionales, ha sabut sobreviure els estralls del temps i tindre guardat un arxiu musical i instrumental incomparable per la zona. Per això, vaig proposar al meu estimat amic i professor José Antonio Garcia, poder indagar més en els materials que ofereix la banda, i que moltíssima gent ignora per considerar-ho obsolet i fòssil. Rebent el vistiplau per part de la Directiva, vaig tindre una oportunitat única de poder revelar els secrets que oculta aquesta banda.

Al dia 20 de maig de l’any 2021 vaig visitar per primera vegada l’arxiu musical i instrumental de la seu de la Corporació  Musical Primitiva, on, amb l’autorització del director de l’escola pròpia de la banda, José Antonio Garcia Casasempere, i amb companyia i ajuda de l’encarregat dels instruments de doble canya i clarinets de la banda, Antonio Paredes Vañó, vaig tindre l’oportunitat de documentar i interpretar tres instruments històrics que la mateixa societat té la sort de conservar: dos fagots de sistema Böehm o francés de la marca Brevet Trieber, d’una edat aproximada de cent vint anys, a causa del seu estat de funcionament, mecanisme, condició general i pel context temporal en el qual s’hagueren pogut usar aquests instruments, i també un corn anglés, datat un poc més prompte, cent anys.

fagot Brevet Triebert
El fagot Brevet Triebert

Aquests instruments estan en desús i considerats obsolets, ja que un dels fagots està en condicions irreparables per la degradació que ha sofert l’instrument mentre no s’ha usat.

L’altre fagot té més possibilitats de ser reparable, malgrat que puga ser interpretat amb moltíssima dificultat, encara que el fragment inicial de La Consagración de la Primavera de Stravinski es podia interpretar quasi íntegrament, llevat d’algunes notes selectes. Els suros de les claus es poden reemplaçar, i les claus poden ser reforçades i alguna, substituïda. Respecte al corn anglés, està en perfecte estat, només en una revisió general de tot l’instrument i una posada a punt, seria suficient per a poder ser usat de nou.

La segona expedició a l’arxiu organològic de la Corporació Musical Primitiva alcoiana va resultar en una àrdua i aprofitable vesprada de documentació d’instruments i aprenentatge juntament amb el company Antonio Paredes Vañó, on descobrirem misteris resguardats en instruments rovellats, dins de fundes incògnites i abandonades pel cruent pas del temps, desvetlant instruments estranys i molt inusuals, que per als músics més joves, poden semblar relíquies brutes sense valor gaire, però als més veterans poden despertar reminiscències sobre anys passats en un vol, què fan recordar amb bells records aquelles èpoques musicals que nosaltres ja no tindrem l’oportunitat de palpar.

Tuba en fa
La tuba en Fa C.A Schuster

Entre els instruments que van ser documentats, voldria destacar-ne dos. El primer d’ells, és una tuba en Fa, de la marca C.A Schuster, i probablement és un dels instruments més antics que es conserve a la zona  de l’Alcoià-Comtat, i dels més inusuals, ja que el sistema de claus i broquet que ha sigut extirpat de l’instrument, està orientat cap al tub estret de la tuba, i no cap a la campana. Aquesta deducció va ser certa per les marques de guerra que posseeix l’instrument i per una fotografia encontrada a l’Instagram de l’historiador alcoià Vicent Luna i Sirera, d’una cercavila recorrent Alcoi a la fundació de la Segona República, on es pot veure un tubista tocant aquest instrument amb la forma mencionada de l’instrument. Crec, que aquest instrument mereix especial atenció i apel·le a què se cerque una forma de fer-lo funcionar de nou, ja que una relíquia així deu meréixer un tracte més apropiat pel seu valor històric.

Saxo
Saxo greu J. Rampone

El segon, un saxòfon baix o greu en Si Bemoll de la marca J. Rampone, fabricat al ben entrat segle XX. Aquest instrument és reconegut pels membres més veterans de la banda, ja que fins ben entrat l’any 2010, s’usava molt freqüentment per demanda dels directors del segle XX, més notablement Gregori Casasempere Gisbert, qui va portar endavant una tasca de recuperació intensiva d’obres festeres i simfòniques per a banda molt fructífera no només per a la mateixa banda, sinó també per a tot l’àmbit bandístic del País Valencià. Aquest instrument està en condicions mediocres, ja que el pas dels anys ha fet que el sistema de claus i sabatilles resulte obsolet vers les noves innovacions que les grans marques realitzen sobre la creació d’Adolphe Sax. L’última menció sobre l’ús d’aquest instrument va ser l’any 2017, quan l’Ateneu Musical de Cocentaina el va demanar per a fer-lo servir al Concert de Festes i al I Certamen de Música de l’Associació Sant Jordi d’Alcoi, ja que les obres Ibn Jafaixa d’Enrique Castro i Catarsis de Josep Vicent Egea el requereixen al gran elenc instrumental bandístic.

Passacarrer Nova
Foto comentada en el text on es pot veure la tuba en Fa en un grup de La Nova on apareix Joan Valls tocant la caixa. Passacarrer de celebració per la instauració de la Segona República

Sincerament, pense que Apolo ha fet una gran gesta en quant als instruments històrics es refereix, ja que és una de les poques societats musicals que conserva tantes rareses històriques organològiques, per desgràcia moltes d’elles estan pseudofossilitzades, ja que el dur pas del temps ha fet que muiren i passen a ser testimoni d’una era bandística que no tornarem a recuperar per la complexitat que requeriria aconseguir tots els instruments, que una vegada foren imprescindibles per a les bandes.

Per últim, agrair a la Junta Directiva de la CIM Apolo, presidida per Enrique Esteve Verdú, que ha pogut obrir-me les portes de la més veterana banda alcoiana; a Antonio Paredes Vañó per haver-me mostrat l’arxiu instrumental de la banda, on s’ha pogut centrar el treball de documentació; i finalment a José A. Garcia Casasempere, qui m’ha donat la possibilitat de fer aquest treball en la Primitiva, on m’ha ajudat en tot el que ha pogut dins de les seues capacitats i m’ha donat l’oportunitat d’escriure aquest text que esteu llegint. Gràcies, Apolo.

El Goya torna a obrir les seues portes

El periòdic El Nostre publica un treball de Pablo Martínez sobre aquesta sala de cinema durant varies setmanes

GoyaCIM Apolo. Comunicació Social. L’edició sabatina de El Nostre compta des del dia 7 d’agost amb una nova col·laboració durant un curt període. El diari anirà publicant durante un temps setmanalment en les seves pàgines finals la història del Cinema Goya realitzada pel nostre company Pablo Martínez. Aquest edifici ‘art deco’ va ser inaugurat com a sala de cinema el 1949 clausurant la seua activitat el 1993. Evitant visions nostàlgiques, amb aquest treball és pretèn realitzar una retrospectiva de les modes i tendències cinematogràfiques de la segona meitat del segle XX amb el nexe comú d’aquesta sala emblemàtica alcoiana. Los caballeros del Rey Arturo, Ben-Hur, El Cid, La guerra de les galaxias, El exorcista o la polèmica La portentosa vida del Pare Vicent (amb episodi terrorista inclòs) tindran cabuda en aquest treball fins arribar als últims èxits com Pretty Woman o Terminator 2. Hi ha també un capítol dedicat a la sala com eventual auditori i teatre en el qual les tres bandes van realitzar concerts festers. En el cas de la nostra banda, va gravar el seu primer disc Ecos del Levante Español o va realitzar alguns concerts de Diumenge de Rams en la dècada dels 50 del passat segle.

Dossier: “La música solemne en la Misa Mayor del día de San Jorge (1876-2021) (Apuntes para su historia)””

Trabajo de Juan Javier Gisbert Cortés publicado en El Nostre en su edición del pasado 17 de abril

Juan Javier Gisbert Cortés

Siempre me han llamado la atención, desde mi debut como cantante en la Coral Polifónica Alcoyana, los títulos de las partituras que se cantaban durante la celebración de la festividad del Santo Patrón, de nuestro querido Jorge. Tuve la suerte de conocer a muchos de los miembros de “les Capelles de la Vella” y “de la Nova”, y tertuliar con ellos sobre los tiempos de esplendor de estas instituciones, que fueron esfumándose con el nacimiento de la Polifónica, y con sus miembros aglutinados mayoritariamente en esta nueva formación. A la memoria vienen los nombres de Alfonso Marco, Antulio Abad, Florencio Cuevas, Toni Olcina, Eugenio Valls, Paco Vila, “Iris”, Fernando Bañó, Emilio Payá, José Botella, José Montava, Luis Gisbert, Rafael Abad, Alfonso Sellés, Miguel Carbonell, Rafael Escoda, José Rico, Manuel Pérez…. (1) Y un largo etcétera, que con el paso de los años he olvidado; desde aquí mis disculpas.

Aquellos grupos corales, formados estrictamente por voces masculinas, cantaban todas las funciones religiosas del pasado, y daban solemnidad a las celebraciones de los templos alcoyanos. Quizás sea el momento de plantearse a través de estas líneas, el estudio profundo sobre su existencia, y la vida en común con las instituciones donde crecieron, se fomentaron y pervivieron. De la “Capella Santa Cecilia o Nova del Iris” se ha ocupado José María Valls Satorres en su libro sobre la historia de la institución (2), ofreciendo una interesante aportación al tema desde su fundación allá por 1844. Pero quedan muchas lagunas sobre los miembros y actividades del colectivo de la Corporación Musical Primitiva que quizás sea conveniente investigar en algún momento (3). Gonzalo Faus sitúa su nacimiento en la tercera década del siglo XIX bajo la batuta de Francisco Cantó Botella (4). Y en este oasis vocal cabe citar también a la “Capilla de San Agustín” que es absorbida en 1858 por la Nueva, y al desaparecido Orfeón Alcoyano, creado en 1863, del que muy poco conocemos (5). Es a partir del año 1858 cuando según Valls Satorres y sus investigaciones los oficios y celebraciones religiosas se reparten entre las dos formaciones más potentes: “la Vella” y “la Nova”.

Siendo muy joven, llegué a cantar la Misa a tres voces de José Jordá Valor, una obra que había sido compuesta por el alcoyano para la vecina población de Penáguila y que sigue siendo muy querida por la Coral y el Grupo de Cantores  de Alcoy. Y con ella participé, después del aprendizaje, en la misa mayor del día 23 de Abril de 1981, sin llegar a pensar que fue la última interpretación de ésta en el templo con motivo de la jornada central de la fiesta georgina. Al año siguiente el maestro Amando Blanquer nos sorprendía con su Missa a Sant Jordi, un monumento musical que arranca lágrimas de emoción a los intérpretes y al público en general. Por azares de la vida, del personaje fester representado y como miembro activo de la masa coral, he vivido los cuarenta años de existencia de esta grandiosa obra.

Lorenzo Perosi, el más interpretado por detrás de Amando Blanquer

Y claro está, los pentagramas blanquerianos parecen eternos, antiguos, históricos y así es, son ya dos las generaciones que hemos disfrutado con sus melodías y los momentos arrebatadores siempre bajo la dirección estelar de Gregorio Casasempere Gisbert. La Orquesta Sinfónica de Alcoy ha sido la encargada de la interpretación instrumental. Recordemos que en 1982 tuvo lugar su estreno, y que dos años después, fue ampliada por el maestro compositor. Pero ¿Qué ocurría en el pasado? ¿Qué títulos se interpretaban?

Hoy, y aprovechando este nuevo año sin fiestas, queremos hacer un pequeño repaso a los autores, a los títulos, a las referencias periodísticas con la finalidad de enriquecer los estudios realizados sobre el arte musical y las fiestas de Moros y Cristianos. Los autores son diversos y cada Capilla tenía sus predilectos, rivalizando en la interpretación, en la sonoridad, en la dicción, en el prestigio. Yo he visto, y puedo dar fe de ello, a los cantantes veteranos defender su parcela, y vanagloriarse de la institución a la cual pertenecían.

En la tabla adjunta recorremos los ciento cuarenta y cinco años de búsqueda desde aquel lejano año de 1876, recordado por ser el VI Centenario del Patronazgo de San Jorge, y en el cual se interpretó la Misa en Mi Bemol de Hilarión Eslava, actuando conjuntamente las dos formaciones existentes, “la Vella” y “la Nova”. El recorrido a través de esta breve historia nos aporta las interpretaciones sacras de Salvador Giner, Román Jimeno, Pablo Hernández Salces, Charles Gounod, Saverio Mercadante, Wolfang Amadeus Mozart, Gaetano F. Forchini, Lorenzo Perosi, Sancho Marraco, grandes orfebres de la música religiosa; sin olvidar a nuestros paisanos Camilo Pérez Laporta, Julio Laporta Hellín, Juan Cantó Francés, José Jordá Valor, Gonzalo Barrachina Sellés o Amando Blanquer Ponsoda.

Con anterioridad a 1876, punto de partida del presente trabajo, hemos podido localizar en la Historia Religiosa de Alcoy escrita por José Vilaplana Gisbert, que los cantantes y orquesta de la Primitiva entonaban la Misa de Luigi Querubini (posiblemente la Misa en La Mayor, para tres voces) muy apropiada para el conjunto; y que los componentes de la Música Nova tenían en repertorio una Misa de Mozart y la aplaudida de Antón Diabelli, tan de boga en aquellas calendas. Seguramente estas partituras se interpretaron el día de San Jorge, debido a la importancia que tuvieron en las dos formaciones.

Cuántas épocas, modas y estilos nos descubre la puesta en escena de esta musa introspectiva que llega al corazón por su magnitud y solemnidad, convirtiendo la Misa Mayor en un momento mágico donde se mezcla la pasión, la fiesta y la espiritualidad. La composición litúrgica más interpretada ha sido sin ningún tipo de dudas la “Missa a Sant Jordi” del paisano Blanquer Ponsoda (6), habiéndose celebrado las treinta y ocho anualidades consecutivas, algo inaudito en este breve recorrido. La sigue muy de cerca la Secunda Missa Pontificalis de Lorenzo Perosi, que ha alcanzado las veintitres interpretaciones en el día del patrón verificadas, aunque estamos seguros que en los muchos años que permanecen sin datos fue cantada con todo entusiasmo, siendo la mas celebrada de todas las encontradas. De cerca le siguen la Misa Solemne en Sol Mayor a Santa Cecilia del francés Gounod, la Prima Missa Pontificalis de Perosi y las de nuestros paisanos Juan Cantó Francés (Misa en La, a cuatro voces) y José Jordá Valor (Misa a tres voces).

Juan Javier Gisbert Cortés

ENLACE TABLA OBRAS INTERPRETADAS EN LA MISA DE SANT JORDI DESDE 1876

Citas:

1.-Miembros antiguos de las Capillas: Antonio Miralles, Antonio Carpio, Vicente Bou, Emilio Bou, José María Pla, Camilo Juliá, Gilberto Pascual, Francisco Aznar, Baldó, Emilio Carrasco, Manuel Cabrera, Roberto Catalá “Nasio”, Juanito Iváñez, Miguel Moltó “Suárez” o Miguelito Bou Llácer, entre otros muchos.

2.-Valls Satorres, José María: Historia de una banda de música: La Nova desde 1842. P.p. 75-86.  Excma. Diputación Provincial Alicante, 2010.

3.-http://www.cimapolo.com/cast/hist_primitiva.html (consultado 10-4-2021)

4.-Faus García, Gonzalo: “Las Bandas de Música”. Certamen Científico Literario. Pp. 243-274. Alcoy, 1901

5.-Valor Calatayud, Ernesto: “Diccionario Alcoyano de Música y Músicos”. Página 32. Alcoy 1988

6.-Gisbert Cortés, Juan Javier: “La Misa a Sant Jordi, veinticinco años después”. Ciudad, 14 de Abril de 2007

7.-Datos consultados en Bivia (Biblioteca virtual alcoyana), la Revista de Fiestas (A.S.J.) y en los libros firmados por Julio Berenguer Barceló, Adrián Espí Valdés y José María Valls Satorres.

8.-https://cimapolo.wordpress.com/2012/12/08/va-passar-fa-120-anys-la-primitiva-en-la-proclamacio-de-la-immaculada-com-a-patrona-de-la-infanteria-espanyola-a-alcoi/  (consultado 10-4-2021)

9.-José María Valls Satorres nos aporta el siguiente dato: Sobre 1956, la Misa Mayor y la actuación de la “Capella de Santa Cecilia” estaba acompañado por el armonium, que era interpretado por Alfonso Sellés Cabrera, sobrino de Gonzalo Barrachina y director en su momento de la Música Nova. Esto ocurrió durante algún tiempo. No hemos podido concretar.

 

Va passar… el 3 de gener de 1937: Altre Nadal diferent

La Primitiva va participar en un acte nadalenc de caire antifeixista en els primers mesos de la guerra

Un ‘Dia del Niño’ de similars característiques a Catalunya (Cartells del Pavelló de la República, Universitat de Catalunya www.mdc.csuc.cat

Pablo Martínez. L’actual crisi sanitària provocada per la pandèmia del Covid-19 ha generat tot un seguit de canvis en els nostres hàbits socials i culturals coneguts com a ‘nova normalitat’. Les distàncies de seguretat, les mascaretes i l’obligatorietat d’evitar aglomeracions en recintes urbans formen part ja de la nostra vida quotidiana fins que aparegui algun fàrmac que pugui curar aquest nou virus i alleujar el col·lapse sanitari en les diferents àrees de salut del territori nacional. Per anar conscienciant la societat, es diu des dels alts estaments polítics que “enguany no tindrem un Nadal normal”, degut a les possibles restriccions en les reunions familiars nadalenques. A l’espera que es decideixi com es van a  organitzar els diferents actes festius característics de l’ara anomenat ‘Nadal alcoià’, recordem altre Nadal diferent.

Corre l’any 1937. El país es troba embrancat en una guerra fratricida des de feia cinc mesos. Fins als bombardejos de setembre de 1938, aquesta guerra no tendria una incidència plena a Alcoi. No obstant això, el clima estava enrarit mentre la ciutat es trobava encara en zona republicana. Es succeïen els assassinats puntuals a falangistes i gent afí al règim militar sublevat, mentre propietats privades i les empreses s’anaven confiscant i col·lectivitzant. La nostra ciutat es va convertir a nivell nacional en un exemple paradigmàtic d’aquest fenomen, convertint-se en una ‘petita Rússia’. [1]

Noticia de l’esdeveniment per a ser difosa a Radio Alcoy (Arxiu Municipal Alcoi, ref. 005220)

Durant els anys de la República, es va seguir respectant la festivitat dels Reis Mags que va ser organitzada en un principi per la Filà Gusmans i després pels Miqueros amb la col·laboració de Radio Alcoy. A partir de 1934, són els Marrakesch els organitzadors de l’esdeveniment obrint una subscripció popular per sufragar les despeses d’organització. Després de l’esclat de la Guerra Civil i ja l’any 1937 “el Consejo Económico Político y Social ha acordado declarar días laborables los días 25 y 26 y se decide suprimir la celebración de las fiestas que indiquen viejas costumbres, dadas las circunstancias por las que atraviesa España”[2], de manera que suprimeix la celebració dels actes nadalencs i es decideix organitzar el ‘Dia del Niño” a celebrar el 3 de gener al Teatro Circo.

El Socorro Rojo Internacional i la Filà Ligeros s’encarreguen d’organitzar aquest acte per als xiquets refugiats a la nostra ciutat. La Primitiva va ser la banda encarregada d’amenitzar l’acte “ejecutando himnos revolucionarios del momento que fueron coreados por todos los niños. Éstos ocupaban todas las butacas de la planta baja del teatro”[3]. Del repartiment dels joguets distingits per a xics i xiques, es van encarregar joves i “bellas antifascistas del Socorro Rojo Internacional”. Gràcies als repertoris[4] que conserva la banda, podem citar alguns dels títols que segurament es van interpretar aquell dia: l’Himno Popular Antifascista de Roberto Moya; Los hijos del pueblo; La Internacional o La joven guardia[5]. Ara per ara, no podem assegurar si es tractava de la banda en la seva totalitat o d’un grup reduït.

El director titular, Luis Vicente Claver Solano[6], encara es trobava a Alcoi mentre dirigia simultàniament la banda del Regiment d’Infanteria Biscaia 12. A l’igual que el també militar José Carbonell García, titular de la Música Nova de llavors, el músic extremeny era sensible a la causa republicana com demostra la donació de 37 pessetes al Socorro Rojo Internacional per a l’adquisició de material sanitari, quantitat percebuda per la banda del Regiment al realitzar un passacarrer solidari[7]. L’edició del ‘Día del Niño’ de l’any següent ja no va tenir la mateixa repercussió a causa del cansament que s’anava estenent a la població i les diverses campanyes d’ajudes que s’anaven demanant al llarg de l’any[8]. A l’acabar la guerra amb la dictadura franquista al poder, es van anar reinstaurant els diversos actes nadalencs amb els consecutius canvis d’itineraris i horaris al llarg dels anys, fins arribar tal com els coneixem avui dia.

Probablement, serà un Nadal diferent provocat per una greu crisi sanitària però no tan dolent com els d’aquells anys a conseqüència d’una altra crisi de convivència i desraó.

——

[1] Per a conéixer amb major profunditat aquest fenomen, recomanen la lectura de La colectivización anarcosindicalista en la Guerra Civil española. Pervivencias temporales y desmemoria en el presente alcoyano (Ed. Neopàtria, 2020), d’Àngel Mora Castillo.

[2] Periòdic Humanidad de finals de desembre, ressenyat per Rafael Coloma en el seu llibre Centenario de la Cabalgata de Reyes Magos de Alcoy (Gráficas Díaz, 1985, pág. 68)

[3] La crónica d’aquest esdeveniment es pot consultar a l’edició del 5 de gener del diari Humanidad.

[4] Agrair novament el testimoni escrit del clarinetista Rafael Serra Carbonell, pare de Rafael Serra Moncho que conserva els repertoris d’aquells anys.

[5] Aquest Himne de la Unió de Joventuts Comunistes d’Espanya serviria de base per a la banda sonora de Roque Baños de la pel.lícula Las trece rosas (2007)  d’Emilio Martínez Lázaro.

[6] Més información sobre el músic militar a la Revista de Festes de Moros i Cristians 2018: Luis Vicente Claver Solano, un director de La Primitiva (Pablo MARTÍNEZ BLANES, pág. 170)

[7] Arxiu Municipal d’Alcoi (Ref. 005220)

[8] SANTONJA, Josep Lluís: La Cabalgata de Reyes Magos de Alcoy (Ed. Marfil, 2020, pág. 38)

Especial: Ecos de una primera grabación

Hoy, 16 de junio, se cumplen 60 años de Ecos del Levante Español a cargo de la Corporació Musical Primitiva

Pablo Martínez. El fundador de Radio Alcoy, Jesús Raduán Pascual, decide arrendar en 1951 la emisora a una empresa de publicidad denominada Comercial Lao durante un período de diez años. Uno de los agentes publicitarios de ésta, Rafael Olcina Llín asume la gerencia de la emisora en un intento de modernizar las formas y contenidos de la programación. (Beneito 2006: p. 119-120) A mitad de esta década, se empiezan a emitir radionovelas de enorme éxito como Lucha en el alma o La venus del cuadro, seriales éstos producidos por los estudios Fonópolis de Madrid que se grababan en cinta magnetofónica y enviados por correo a la emisora. (Beneito 2006: p. 131) Todo este proceso se realizaba antes de la incorporación de Radio Alcoy en la SER en febrero de 1962 (Beneito 2006: p.202)

Corre el año 1954. Como complemento musical en la parrilla de programación de Radio Alcoy, la emisora decide grabar una selección de obras musicales de ambiente festero con la banda del Regimiento Vizcaya 21. Pasodobles y marchas moras se iban interpretando bajo la batuta del entonces director Rafael Giner Estruch, algunos tan conocidos como Suspiros del Serpis de Carbonell García o El moro del Sinc, del mismo director. Esta grabación estuvo guardada en los archivos sonoros de la emisora hasta que vio la luz en forma de CD con el nombre de Sintonía de abril, con motivo de la Alferecía de la Filà Ligeros encarnada por Vicente Cortés Ferrer en 2006[1].

Con todos estos antecedentes, se empieza a gestar la idea de una grabación de música festera con fines comerciales debido a la necesidad imperativa de perpetuar un patrimonio musical festero puramente alcoyano que sólo se podía escuchar en el escenario de un teatro o en los desfiles festeros abrileños. La delicada situación económica que atraviesa l’Associació de Sant Jordi obliga al, entonces, presidente Francisco Boronat Picó[2] a iniciar conversaciones con Rafael Olcina, director de Radio Alcoy, tal como hemos mencionado antes, el cual en representación de los Estudios Fonópolis, S.L. decide asumir el coste de esta empresa, atraído totalmente por este proyecto.

Rafael Olcina Llin, director de Radio Alcoy (Foto Libro: “EAJ-12 Radio Alcoy”, de Àngel Beneito)

A inicios de 1960, entra en escena la Corporación Musical Primitiva, con la que se quiere contar para la grabación. Visto con buenos ojos, se llega a un acuerdo y se formaliza un contrato entre banda y estudio de grabación. Contrato de nueve cláusulas en el que se estipulan una serie de condiciones entre las que se destaca que “La Primitiva realizará la ejecución de las partituras…. en favor de Fonópolis, S.L.”. Por su parte, los estudios efectuarán en la SGAE la correspondiente declaración de las partituras a grabar y abonarán a la banda la cantidad de 8.000 pesetas (48 de los actuales euros) por la jornada de grabación y el 5% del valor precio venta al público.

Los títulos que se escogen, por el orden que aparecen en el contrato, son Tarde de abril, de Amando Blanquer; A la Meca, de Gonzalo Blanes; L’entrà dels moros, de Camilo Pérez Monllor; Un moble més, de Julio Laporta; Suspiros del Serpis, de José Carbonell; Krouger, de Camilo Pérez Laporta; Anselmo Aracil, de José Espí; El turista, de Evaristo Pérez Monllor y el Himno de Fiestas, de Gonzalo Barrachina, en compañía de la Coral Polifónica Alcoyana, dirigida entonces por Juan Bautista Carbonell.

Como estudio y fecha de grabación, se escogen el Cinema Goya por sus buenas referencias acústicas[3] y el 16 de junio de 1960, festividad de Corpus Christi. Desde Madrid, se desplaza el equipo técnico liderado por su director Luis Sánchez Caballero y el asesor musical Federico Moreno-Torroba Larregla, compositor e hijo del autor de la zarzuela Luisa Fernanda, Federico Moreno Torroba. Por parte de la banda, se cuenta con la asistencia de Rafael Casasempere Juan, autor de La Casbha, el cual estuvo al tanto de que los músicos (una plantilla de cuarenta y no toda la banda en su totalidad[4]) estuvieran en óptimas condiciones de afinación y expresividad.

PLANTILLA DE LA BANDA EN LA JORNADA DE GRABACIÓN (16-junio-1960)

Flautas y flautines: Miguel Peidro Gomar, Juan Camilleri Cambra y Enrique Abad Baldó. Oboe: Copérnico Pérez Romá. Corno Inglés: Ernesto Díez Vidal. Requintos: Juan Rubio Gil y dos contratados. Clarinetes: Luis Mataix Laporta, José Colomer Perpetua, Santiago Gil Mora. Jaime Lloret Miralles, Rafael Serra Carbonell, Salvador Barnés Marco, Roberto Ortiz Barrachina y Lupecino Peidro Miralles. Saxofones: Emilio Llácer Silvestre, Jesús Oriola Soler, Antulio Climent Aracil, Ángel García Pérez y Antonio Rodríguez Escribano. Fagot: Juan Satorre Torres. Fliscornos: Jaime Navarro Sielva y Francisco Blanquer Ponsoda. Trompetas: José Climent Aracil, José Vos Francés y Francisco Ripoll González. Trompas: Armando Reig Pérez y José Creus Coll. Trombones: Alfredo Richart Martínez, Gilberto Albero Segura y Gilberto Colomina Pascual. Bombardino: Santiago Cantó Jordá. Bajos y contrabajos: Jaime Lloret Galiana, Manuel García y Eduardo Sempere Miralles. Percusión: Francisco Laporta Doménech, José Pastor Camarasa, Juan Seguí Seguí y Gregorio Casasempere Juan.

Rafael Casasempere y los técnicos en un momento de la grabación

Ernesto Valor Calatayud realiza un reportaje de esta grabación que aparece en el Ciudad en su edición del 5 de julio de 1960. En ella señala la jornada de grabación en siete horas, un tiempo que se grabó en cinta magnetofónica para su posterior conversión en disco gramofónico de 33 r.p.m. A continuación, realiza entrevistas a Rafael Olcina y Federico Moreno, hijo. El primero se muestra muy satisfecho de la empresa emprendida y del resultado que se va obteniendo “satisfecho de haber obtenido un mensaje musical en pro de los alcoyanos ausentes de nuestro pueblo”. A continuación, tiene palabras de elogio para los músicos “nos toca agradecer la férrea voluntad puesta de manifiesto de cuantos la componen para el logro de una buena impresión”. Por otra parte, el asesor técnico habla de sus proyectos musicales en el mundo de la revista y la zarzuela, el cual también opina sobre la música alcoyana y La Primitiva: “desconocía por completo la música de esta tierra –la marcha mora de la zarzuela ‘Moros y cristianos’ de Serrano es lo que conoce todo el mundo-; pero en verdad me ha parecido muy interesante y digna de elogio. La banda, sin ser de profesionales, ha puesto una atención y cuidado que me honro en señalar”.

El resultado, el primer LP Ecos del Levante Español, con flamante portada del diseñador Luis Solbes Payá y notas explicativas en la contraportada del escritor y poeta Joan Valls Jordà. Con una tirada inicial de 1.500 copias[5], se puede escuchar por primera vez en las ondas de Radio Alcoy, el 30 de julio de ese mismo año a las 22.40 h. el cual tiene un éxito total, agotándose a las pocas semanas.

A partir de aquí, la música festera alcoyana y de la comarca inicia una revolución discográfica que continúa manteniéndose hasta nuestros días con el compromiso y la necesidad de inmortalizar y perpetuar un patrimonio sonoro genuino. (Los interesados en adquirir alguno de los CD de La Primitiva pueden escribir al correo cmp.alcoy@gmail.com)

BIBLIOGRAFIA CONSULTADA:

BENEITO, Àngel: EAJ-12 Radio Alcoy: 75 años de historia (1931-2006) (Editorial Marfil, 2006).

VALOR CALATAYUD, Ernesto: ‘Trailer’ de la grabación en discos de música festera (Revista Fiestas Moros y Cristianos, 1961)

Correspondencia CIM Apolo

MATARREDONA FERRÁNDIZ, Luis: Memoria 1960 (Revista Fiestas Moros y Cristianos, 1961)

**

[1] Remasterizado por el técnico Gonzalo Berenguer, se incluyen, entre otros, pasodobles como Añorando mi tierra o la marcha mora Benisili de Rafael Giner; Un moble més, de Julio Laporta; Certamen musical de Ricardo Dorado y Aljama de José Carbonell. Más información: https://issuu.com/mafalcoi/docs/ligeros_alferez_2006

[2] Fue también presidente del Centro Instructivo Musical Apolo entre 1940 y 1942 y nombrado honoríficamente presidente de honor de La Primitiva. También fue alcalde de Alcoy entre 1947 y 1952.

[3] Esta sala de cine inaugurada en 1949 no estaba habilitada como teatro pero, parece ser que por sus excelente acústica, llegó a albergar conciertos y recitales aun sin disponer de escenario.

[4] La relación de músicos aparece junto al contrato que conserva el archivo del C.I.M. Apolo.

[5] En 1997, el Centro Instructivo Musical Apolo, presidido por Indalecio Carbonell Pastor,  realiza una remasterización digital realizada por Tabalet Estudios.

Va passar… el 21 d’abril de 1929

Els membres d’un jurat ens aprofiten per a parlar del Certamen de Bandes que es realitzava la vespra del Dia de Les Entrades

D’esquerra a dreta: Gonzalo Blanes, Camilo Pérez Monllor, Alfredo Javaloyes i Rafael Casasempere (Fototeca Arxiu Municipal Alcoi)

Pablo Martínez. Tal com es pot contemplar a la foto, un jurat d’excepció el que va tindre el Certamen Musical de Bandes que es tenia per costum celebrar el Dia dels Músics a les tres de la tarda. En la seva edició de 1929, el concurs es va celebrar a la plaça de bous, reconeixent als membres de jurat: Gonzalo Blanes, Camilo Pérez Monllor, Alfredo Javaloyes (autor del pasdoble El abanico) i el pianista Rafael Casasempere Moltó, avi de l’actual Gregorio Casasempere Gisbert.
Camilo Pérez Monllor havia estat recentment designat director de La Primitiva, després de la mort de Julio Laporta Hellín al setembre de l’any anterior, i en aquestes dates estaria preparant el que seria el seu concert de presentació amb nosaltres el següent 16 de juny al Teatre Calderón.
Encara que no amb regularitat, aquests certàmens es venien celebrant des de 1890, any en què es van instaurar amb motiu del XVI Centenari del Martiri de Sant Jordi. Les bandes que van competir aquell any van ser la Santa Cecília d’Elda, la Nova de Xàtiva, la Primitiva Albaidense, l’Ateneu Musical Obrer de Torrent, l’Artística d’Ontinyent i la Unió Musical de Carcaixent. L’obra obligada va ser la segona part de la Rapsodia Manchega de Luis I. Vega Manzano, mentre que el programa del certamen va ser el següent:
Suite en La, de Julio Gómez García. (Unió Musical de Carcaixent)
El festín de Baltasar, de Salvador Giner Vidal. (Santa Cecília d’Elda)
Las golondrinas, de José María Usandizaga (Ateneu Musical Obrer de Torrent)
Poemas de juventud, de Manuel Palau Boix (Nova de Xàtiva)
Cantuxa, de Gregorio Baudot Pont (L’Artística d’Ontinyent)
Capricho sinfónico, de Santiago Lope (Primitiva Albaidense)
Finalment, l’Ateneu Musical Obrer de Torrent sota direcció de Mariano Puig va ser la banda guanyadora; el segon premi, per als de Carcaixent; el tercer per a Elda i un accèssit per als xativins.
Aquests certàmens musicals deixen de celebrar-se després de la Guerra Civil, en què s’instaura la Festa del Pasdoble, més o menys, tal com es realitza en els nostres dies tot i que la figura del director honorífic apareix el 1965 sent Fernando de Mora Carbonell el primer director designat.

**NOTA: Dades del certamen extretes de La Nova: historia de una banda de música alcoyana (pág. 211) de José María Valls Satorres.

Dossier: “El Salvador”, de Camilo Pérez Monllor

Recuperem el treball del nostre company Pablo Martínez sobre la marxa solemne El Salvador, de Camilo Pérez Monllor, publicat l’any passat a la Revista de Festes de Moros i Cristians. El nostre particular homenatge a la processó dels Xiulitets, matinera tradició que enguany tampoc es podrà celebrar per la crisi del Coronavirus                                                                                                                                                   

 

 

Pablo Martínez. La Corporació Musical Primitiva i el Grup de Dolçainers i Tabaleters ‘La Cordeta’ oferien en el seu concert fester de Diumenge de Rams de 1997 (1) tot un programa amb direcció de Gregorio Casasempere Gisbert dedicat al músic militar Camilo Pérez Monllor (Alcoi, 1877-Madrid, 1947) pel cinquanta aniversari de la seva mort. D’entre les obres escollides, apareixia una desconeguda marxa de processó El Salvador, que romania inèdita en concert fins llavors.

És sabut el quantiós nombre de marxes religioses que va escriure l’autor de Solitario, algunes d’elles populars i d’enorme predicament en el Sud d’Espanya com La Vera Cruz, Mater Dolente i La Divina Pastora però cap de profund calat alcoià com El Salvador, escrita per a la Processó dels Xiulitets d’Alcoi. Apareix signada a quatre anys de la seva mort, al març de 1943, quan es troba a Madrid com a responsable de la Secció de Música del Museu Naval de la capital espanyola. (2) En la seva portada, versa el següent aclariment: “Marcha escrita expresamente para la procesión del Encuentro que se celebra en las primeras horas del Domingo de Resurrección en la ciudad de Alcoy (Alicante) y dedicada al amante de las tradiciones de la terreta, el amigo Rigoberto Pastor. Madrid, 28 de marzo de 1943. Cordialmente, C.P. Monllor”. (3)

La singularitat d’aquesta marxa és que a la plantilla d’instrumentació apareixen els ‘pájaros’ com un element més de la percussió per a ser interpretat pels coneguts ‘botijonets’ imitant el cant dels ocells, essencials en aquesta matinera processó. Malgrat aquest simpàtic afegit extra-musical, el caràcter solemne de l’obra no va acabar de quallar amb el desenfadat i festiu aire de la processó (4) que la va relegar ràpidament a l’oblit fins a la seva recuperació en el concert de 1997 abans esmentat i que en el passat 2018 va complir 75 anys.

Rigoberto Pastor Botella, dedicatari de la marxa

L’amic al que fa referència don Camilo a la portada és Rigoberto Pastor Botella (Alcoi, 1890-1966) que, en aquell 1943, era el President del Cercle Catòlic d’Obrers, entitat que sempre organitza aquesta processó alcoiana. Sent també soci del C.I.M. Apolo i fester dels Abencerrajes, entenem que aquesta marxa no va ser un encàrrec sinó una prova d’amistat. Nascut el 30 de desembre de 1890, va ser un conegut agent comercial vinculat a industrials del sector tèxtil. Va estar afiliat a la Unión Patriótica durant la dictadura de Primo de Rivera (de 1923 a 1930), sent posteriorment a la Guerra Civil empresonat per la repressió republicana durant un any (d’agost del 36 al 37) a la Prisión Habilitada o presó del Partido Judicial d’Alcoi (5), situat a la Plaça de Ramón i Cajal (avui la Sala Àgora). Un cop alliberat i acabada la guerra, va ser administrador del Frente de Juventudes i delegat local de l’organització falangista Ex-Cautivos. Fora de l’àmbit ideològic i centrat en la seva àrea professional, va ser també president del Col·legi Oficial d’Agents Comercials. Va morir l’11 de febrer de 1966 a causa d’un atac cardíac. (6)

Del Cercle Catòlic d’Obrers (7) que hem fet referència va ser el seu president en dues ocasions: de 1940 a 1947 i durant el 1949, celebrant aquesta entitat les seves Noces d’Or en l’any de la composició de la marxa (8). No obstant això, cal parlar de refundació ja que tot i que fundat el 1872 pel pare Pablo Pastells, sacerdot jesuïta, sent el primer d’aquestes característiques a Espanya, adopta posteriorment la doctrina social de l’Església a partir de l’encíclica Rerum Novarum del papa León XIII (9), de la mateixa manera que la resta de cercles catòlics espanyols. Per això, el 1893, el pare Antonio Vicent, sacerdot jesuïta, va reorganitzar el Cercle Catòlic d’Obrers alcoià.

Per commemorar el cinquantenari d’aquesta refundació,  es va decidir preparar una sèrie d’esdeveniments com una ornamentació adequada a la façana de l’edifici, organitzar unes conferències al Teatre Calderón a càrrec del pare Joaquín Azpiazu (10), sacerdot jesuïta i una funció d’església com a funeral pels socis difunts. A més el reboster Rafael Bosch Carbonell va oferir donar una xocolatada als socis invàlids (11). Els actes es van desenvolupar de la següent manera:

Processó dels Xiulitets (Foto: Juani Ruz)

El 23 de maig a les 10 h. del matí, Missa solemne a Santa Maria en acció de gràcies i en sufragi dels socis difunts. La part musical la va fer la Capella Santa Cecília (12) que va interpretar la 2a Pontifical de Perosi i el Te Deum d’Úbeda. Aquest mateix dia a les 12, el pare Azpiazu al Calderón va donar la conferència La cuestión social y su solución conforme a las normas de la Iglesia. Al dia següent, el 24 a les 18 h. es va fer la xocolatada per als invàlids que a més van rebre un donatiu en metàl·lic. A les 20 h. la xerrada del jesuita va tractar de Los precios justos y el estraperlo a la luz de la doctrina social católica. En el tercer i últim dia de celebracions, a les 20 h. el pare Azpiazu va donar l’última conferència amb el títol La doctrina del padre Vicent, fundador del Círculo Católico de Obreros, como síntesis de la verdadera doctrina social de la Iglesia. Pel que fa a l’ornamentació, es va encarregar a José Cortés Miralles i Ismael Peidro Esteve constituït per un rètol lluminós per a la façana amb la frase “Bodas de Oro del Círculo Católico de Obreros 1893 – 1943”

En aquest constret context històric es situa la creació de El Salvador, única composició realitzada per aquest Santo Encuentro fins a l’arribada de Desperta’t Alcoi, de Gregorio Casasempere Gisbert (13), en aquesta ocasió un encàrrec al seu autor del Cercle Catòlic d’Obrers amb motiu del seu 125 aniversari el 1998. Aquesta marxa on es fonen les nostres melodies populars com l’Himne de Festes o el Ball de Velles, es converteix en la ‘despertà’ obligatòria per a aquest acte des d’aquell any fins als nostres dies: bombo de canya, bombo de cartó, la Música Vella pel carrer Major.

**

(1) El concert ofert el 23 de març va ser un monogràfic al músic en el qual apareixien obres habituals en repertori com Pare i fill, Alma española o El K’sar el Yedid juntament amb altres menys interpretades com Deportivo Alcoyano, Flechas navales i la insòlita aparició de La Alhambra de son pare Camilo Pérez Laporta, suposem es programaria per estar revisada per l’homenatjat en 1941.

(2) VALOR CALATAYUD, Ernesto: Compositores alcoyanos en el libro Historia de la Música Militar en España III. Camilo Pérez Monllor (Revista de Festes de Moros i Cristians d’Alcoi, 2011).

(3) Guió original conservat a l’arxiu de la Corporació Musical Primitiva d’Alcoi. Agraïment al seu arxiver Antonio Adamuz.

(4) Recomanem la lectura del treball d’Adrián Espí Valdés La Prossessó dels Chiulitets. Desde el siglo XVII hasta la actualidad (CAPA, 1989), el qual realitza un traçat històric d’aquesta processó que sembla ser té els seus orígens sobre 1634.

(5) BENEITO, Àngel; MORENO, Francisco;  SANTONJA, Josep Lluís. Tiempo de sombras. La represión en Alcoi (Ajuntament d’Alcoi, 2017, pag. 54)

(6) La seua referència biogràfica es pot veure en les pàg. 1 i 4 de l’edició de Ciudad del 15/02/1966 amb motiu de la seua mort.

(7) Els cercles catòlics d’obrers espanyols es van crear per intentar harmonitzar els interessos entre patrons i obrers i millorar les seves condicions. (RUÍZ RODRIGO, Cándido: Cuestiones histórico-educativas. España. Siglos XVIII-XX, Universitat de Valencia, 1991).

(8) Agraïment etern al professor Alfonso Jordá Carbonell, arxiver de l’entitat, per facilitar-me totes les dades referents a les celebracions de l’aniversari. Sense ell, la realització d’aquest article no hauria estat possible.

(9) De las cosas nuevas va ser la primera encíclica social de l’Església catòlica promulgada pel Papa León XIII el 1891 on alertava de la ‘descristianització’ de les masses treballadors, precisant els principis de la justícia social en l’economia i la indústria. A més discutia sobre les relacions entre el govern, les empreses, els treballadors i l’Església, proposant una organització socioeconòmica que més tard es cridaria distributisme. (wikipedia.org)

(10) Joaquín Azpiazu Zulaica (San Sebastián, 1887-Valladolid, 1953) va ser un eclesiàstic especialitzat en temes socials. Es pot consultar la seva biografia en http://aunamendi.eusko-ikaskuntza.eus/eu/azpiazu-zulaica-joaquin/ar-17366/

(11) El Cercle complia també la funció de Socorros Mutuos.

(12) Fundada el 1905 per Jorge Mira Carbonell, va exercir el càrrec de director fins a la seva mort el 1921 sent substituit pel pianista José Salvador Llácer fins a la seva mort el 1959. Seguirien al podi Adolfo Espí Botí i José Silvestre Sanz. Algunes de les veus més recordades d’aquesta agrupació van ser els germans Vicente i Emilio Bou, Francisco Crespo o Jorge Cantó (VALOR CALATAYUD, Ernesto: Recordando a dos entidades musicales alcoyanas. Ciudad, 19/11/1998)

(13) Les dues marxes El Salvador i Desperta’t Alcoi es troben enregistrades en el CD Diumenge de Rams (Radio Alcoy, 1998) en la discografia de la Corporació Musical Primitiva.

 

 

 

Repàs de Rams (anys 10): La Casa de La Cordeta

RICTUS,  marxa cristiana d’Àngel Lluís Ferrando, estrenat en el concert de Diumenge de Rams de 2017. (Audio: Concert  Rams 2017-Audioart-)

Anys 00

LA DIANA DE LA VELLA

Arranca la mañana tan festiva

en un rezo, saludo de la aurora,

y el dulce pasodoble que enamora

con sus notas “La Vella” Primitiva.

Pare i fill, Remigiet, Mi Barcelona

La lágrima seduce los ensueños,

estalla el cielo y vencen los empeños:

la espingarda y el sable y la tizona.

¡Sonaron las seis! Todo sabe a rosa

y La Vella de ayer tan prodigiosa

desciende por las calles y la plaza.

La emoción es suspiro y es sonrisa.

Es la plegaria dócil e insumisa

de una historia feliz de noble raza

 

Para La Vella –con nostalgia—

Que este año “jodido” no arranca

la Primera Diana.

¡Adelante la banda!

Adrián Espí Valdés

Alcoy, abril de 2015.

Pablo Martínez. Aquest inèdit poema d’Adrián Espí Valdés de contundent dedicatòria és el clar exemple de vacil·lació i posterior disgust d’un sector de l’alcoiania quan comprova i constata que La Primitiva ja no participa en les Dianes ni les Entrades juntament amb els Abencerrajes a causa de la recent ruptura, tal com amenaça i aventura la premsa local. És la greu conseqüència d’una sèrie de problemes econòmics que arrossega Apolo en part a causa d’una pèssima gestió administrativa realitzada a cops de crèdits bancaris juntament amb la crisi de convivència i el conseqüent clima de desafecció i crispació entre banda i filà. El tacticisme de molts membres de la filà es manifesta donant-se de baixa immediatament com a socis d’Apolo els quals ja tenen un nou local adquirit. Aquest sumatori de problemes socials i econòmics irrita la banda de tal manera que la fractura total es gesta en acord pres en Assemblea Extraordinària del 18 de juny de 2014, sent president de la banda José Benjamín González Gomis i ‘primer tro’ dels Abencerrajes, Antonio Sirvent.

L’última Entrà dels Moros de 2014 amb Abencerrajes i Primitiva juntes
(Foto: Juan Sanz)

Aquesta desconeguda situació després de cent deu anys de matrimoni fester, posa també en qüestionament l’exclusivitat de la interpretació de Uzúl el-msélmin, de Camilo Pérez Monllor, just en l’any en que Apolo celebra el centenari de la marxa mora. Un dels moments més esperats pel públic assistent a les Entrades és la marxa de la filà als sons d’aquesta emblemàtica marxa mora interpretada per la nostra banda, però la nova realitat origina una cada vegada major proliferació de versions apòcrifes i arranjaments musicals que poc o gens tenen a veure amb la marxa original. A tot això se li uneix la falta d’ètica d’algunes bandes de música que la interpreten sabedores i coneixedores d’aquest fet que és denunciat per La Primitiva en un comunicat emès per la Junta Directiva en 2019, en el qual s’especifica que la banda és dipositària dels materials originals i demana a les altres corporacions que s’abstinguin d’interpretar els arranjaments fraudulents, una petició que degut al poc temps transcorregut no podem avaluar encara, però que sembla que algunes societats musicals sí han tingut en compte.

Concert multidisciplinar “Fat black spider” el 2012

Sens dubte, aquest és el fet que marca un abans i un després en la història de La Primitiva i que condiciona en part l’etapa d’Àngel Lluís Ferrando com a director. Al marge de tota aquesta crisi institucional, l’autor d’Ishtar instaura la nova modalitat d’espectacles multidisciplinaris amb la combinació de música i altres arts com la dansa, la imatge o la poesia. Exemples d’aquestes noves tendències són els concerts en aquesta dècada: Fat black spider, Tres en banda, Embrujo, Desastres de la guerra, Et in terra pax i el més recordat Perqué volem! (Ovidi Simfònic) juntament amb la catalana Coral Sant Jordi, concert que té la seva repetició a Barcelona. En paraules de l’actual regidora de Festes, Carol Ortiz, aquest és un dels principals motius pels quals és designat director de l’Himne de Festes per al 2020 apart de la seva trajectòria musical “Àngel Lluís, és un director que ha renovat la forma de fer concerts de banda en la nostra ciutat, innovant i donant-los un valor afegit…”

8 estudiants s'incorporen a les unitats artistiques de la CMP
Nous músics s’incorporàren a la banda el 2011

Abans de totes aquestes situacions, a principis d’aquesta segona dècada del segle XXI comencen a entrar en les nostres vides les noves tecnologies. Sense anar més lluny, aquest mateix blog és hereu directe d’aquells butlletins informatius que els socis d’Apolo rebien per correu en els anys 90 i inicis del nou segle amb l’epígraf Aires de Apolo on es informaven dels propers actes culturals i assemblearis de la societat. La web creada amb motiu del 175é aniversari de la banda per Juanjo Bernabeu, cobra impúls a finals del 2006 amb la coordinació de Jaume Jordi Ferrando Morales fins el 2014 en què la seva tasca és continuada per Pablo Martínez Blanes. D’altra banda, el primer concert d’aquesta dècada és gravat per Las Provincias TV que emet en el seu programa Nuestras bandas de música presentat per Octavio Hernández Bolín juntament amb un extens reportatge sobre la nostra societat, mentre que el de l’any 2011 es retransmet per Internet a càrrec de la gerència del teatre i el grup AMS. En anys posteriors, les edicions són emeses per la televisió local TvA juntament amb àmplies cròniques en el nostre propi blog i la premsa local digital. Comencen els temps en què la millor tecnologia com són el paper i la tinta són substituïts pels enllaços, els posts, els vídeos i la informació curta, directa i insubstancial a força de grans titulars i nul contingut.

Des d’aquell llunyà 1960, la discografia de la banda continua ampliant-se amb la col·lecció Rams de Música que porta ja dos volums amb enregistraments en directe dels concerts festers de Rams realitzats per l’empresa Audioart, mentre que d’altra banda, el patrimoni musical de La Primitiva intenta divulgar-se a la col·lecció Arrels-Raíces-Roots d’efímera existència, presentada a la seu valenciana de la SGAE i a Apolo. Editada per EGC, tan sols es publica Genna-al-Ariff d’Evaristo Pérez Monllor i Llanero de José Pareja Casanova. Les sigles EGC corresponen al compositor de Busot Ernesto García Climent, del qual s’interpreta en Rams de 2012 el pasdoble Para Elena.

2015: XXV Aniversari “Les Xiques d’Apolo”

Comença a impulsar-se la carrera compositiva del nostre company Jordi Monllor Oltra que, parlant només en l’àmbit fester, veu estrenar les seves obres com és el cas de la marxa cristiana Ariana (2016) o el pasdoble El Moteret el 2017 dedicat al nostre actual president Enrique Esteve Verdú. Altres estrenes de gent de la ‘casa’ són la marxa mora Banu Marin (2013) i el pasdoble La primera Diana (2019) de Vicente J. Sanoguera Rubio; o les obres d’Eduard Terol i Botella, el pasdoble Marisa Sempere (2019) i el poema simfònic A Don Camilo (2014), aquest últim estrenat en un concert especial pel centenari de L’Entrà dels Moros celebrat al Círculo Industrial el 5 d’octubre de 2014, recent encara la fatal notícia de la ruptura. En aquest concert també s’estrenen Jasmine, de Francisco Carchano; Jaumet el Judío, de Jaime Lloret Miralles; La Casa de las Chirimías, de José María Valls Satorres i Al-Rasik, de l’abans esmentat Sanoguera Rubio. Camilo Pérez Monllor també és recordat en el 2015 per l’estrena del seu pasdoble El K’sar el Kebir dedicat al Rei Alfonso XIII i interpretat gràcies a les gestions de Valls Satorres a la biblioteca del Palau Reial de Madrid.

Dos directors per a una banda, Àngel Lluís Ferrando i Eduard Terol (Foto: Diego Valor)

Juntament amb la crisi econòmica d’Apolo, un altre dels fets excepcionalment preocupants és l’accident vascular cerebral que pateix el nostre director Ferrando el 2016 que l’obliga a estar de baixa mèdica i rehabilitació durant gairebé dos anys, temps en el qual és substituït per Vicente J . Sanoguera Rubio durant uns mesos i a continuació per Eduard Terol i Botella entre novembre de 2016 i febrer de 2018, any en què Ferrando torna al podi de la Primitiva el 25 de febrer en un concert Sons de Hollywood dedicat a les bandes sonores cinematogràfiques dirigit conjuntament amb Terol en el seu comiat.

Francisco Giménez, Soci de Mèrit el 2013

En l’edició de Rams de 2017 que dirigeix el cèlebre clarinetista, coincideixen una sèrie d’aniversaris coneguts pel gran públic com és el centenari de la mort de Camilo Pérez Laporta en què s’interpreta Micalet Sou, el centenari de la composició de Tristezas y alegrías o el 175é aniversari de la fundació de la Música Nova amb el pasdoble José Almeria del murer Francisco Esteve Pastor. En aquesta edició s’estrena la marxa cristiana Rictus d’Àngel Lluís Ferrando per a Luis Sanus, capità dels Almogàvers, o la fanfàrria Al Azraq viene! de José María Valls Satorres per a la capitania mora dels Chano. A aquests feliços moments se li suma el retorn del Grup de Dolçainers i Tabaleters La Cordeta després d’uns mesos de diferències amb directives anteriors de la societat.

En l’apartat dels homenatges, són nomenats Socis de Mèrit Manolo Verdú Colomina el 2011, Francisco Giménez Sisternes el 2013 i Rafael Serra Moncho el 2016 mentre que les ‘Xiques d’Apolo’ celebren el 2015 el 25 aniversari del seu menjar del Dia dels Músics, just abans de nomenar Abanderat a l’ex-director de la banda Jaime Lloret Miralles que ha estat homenatjat en Rams d’aquest any després de l’estrena del seu pasdoble Gratitud.

Ernesto Valor Calatayud (Alcoi, 1927-2014)

Lamentablement, l’autor de Baix i contrabaix inicia l’apartat de necrològiques que en aquesta dècada és especialment llarg, desapareixent amb ells una forma d’entendre la música, la cultura i la nostra societat cultural en particular. Al costat de Lloret, ens deixen Ángel García Pérez i Vicente Ivorra Ortolá el 2012; Rafael Serra Carbonell, el 2013; Jesús Oriola el 2014; Miguel Peidro Gomar i Antonio Millán Parra, el 2015; Gilberto Colomina Pascual i Santiago Gil Mora, el 2017. Menció apart mereix el trompista, arxiver i divulgador de tot allò relacionat en l’Alcoi més costumista i tradicional Ernesto Valor Calatayud que ens deixa el 2014. El seu treball és un referent per a tot aquell investigador professional i vocacional, deixant un llegat escrit en multitud de publicacions locals i nacionals, el qual ha estat present en aquest Repàs de Rams que ha arribat al seu final.

No és un final absolut, “Anem de la S a la O per repetir com a segona” com es diria en qualsevol assaig. Nous compassos amb desconeguts contracants que serviran per a afrontar nous reptes en el musical, en l’artístic, en el social i sobretot en el vital d’aquesta meravellosa corporació musical alcoiana: La Primitiva.

APÈNDIXS: PLANTILLA DE LA BANDA AL 2018/19

Flautí: José Benjamín González Gomis. Flautes: Ana Molina Domínguez, María Baldó Cantó, Duna Valor Ferrer, Carmen Lorente Martínez, Paula Francés Bonet i Yolanda Calabuig Agulló.  Oboè: Tania Bou Vico. Fagot: Antonio Paredes Vañó. Requint: Andrea Blasco Jordá. Clarinets: Roberto Ortiz Barrachina, Mariola Cortés Molina, José Antonio García Casasempere, Elías Vidal Escrivá, Jorge Vidal Escrivá, José Antonio Monllor Alcántara, Mauro Fernández Aliaga, Enrique García Casanova, Lluís Balaguer Senabre, Blanca Moya Pérez, Marisa Sempere Pérez, Antonio Priego Climent, Esperanza Calabuig Agulló, Miriam Hernández Catalá, Aina Molines Montaner, Charo Marín Olmedo, Macarena Lozano Florencio, Esther Cháfer Sanchís, Berta Herrero Pérez i Paula Alemany Aura. Clarinet baix: Ferran Fernández Aliaga. Saxos alts: Francisco Giménez Sisternes, Francisco Blasco Jordá,  Isaac Sanoguera Miralles, Ivan Ruíz Pedrós, Eugenio Domínguez Mora i Cristóbal Yépez Rambla, . Saxos tenors: Emilio Bou Pastor, Pablo Martínez Blanes, Guillermo Doménech Coloma, Josep Mullor Valor i Daniel Molina Miró. Saxo baríton: Mar Fernández Aliaga. Fliscorns: Sergio Llinares Domínguez, Javier Picó Pla i Antonio Adamuz García. Trompetes: Ángel Esteve Escrivá, Sergio Molina Martínez, Sergio Ortega Gimeno, Enrique Esteve Verdú, Fernando Pérez Lorente i Vicente Nadal Bonilla. Trompes: Manuel Verdú Colomina i Francisco Martínez Pons. Trombons: Rafael Serra Moncho, Gabriel Micó Vicente, José Pérez Lorente, Izan Pastor Mira, Jordi Paredes Calabuig, José Ramón Company Camarasa, Enrique Sempere Gisbert, Óscar Martínez Albero i Aranza Cabanes Sempere. Bombardí: Jordi Monllor Oltra i Jordi Mira Barberá. Tubes: Javier Pérez Valls i José Enrique Crespo Amorós. Contrabaix: Francisco Ripoll Santacreu i Iñaki Peris Ivorra. Percussió: Jaume Jordi Ferrando Morales, Rubén Mullor Ponsoda, Vicente Cortell Cascant, David Yépez Sellés, Vicente Pastor Vilaplana, Andrea Hernández Catalá i Roger Carchano Jordá.

PROGRAMES DELS CONCERTS DE 2010-2019

2010, 28 de març, Teatre Calderón. Director: Àngel Lluís Ferrando Morales

I. 24 DE SEPTIEMBRE DE 1810 (marxa, Camilo Pérez Monllor) // EL TURISTA (pasdoble, Evaristo Pérez Monllor) // EN EL OASIS (intermedi àrab, Eliseo Martí Candela) // EL PETIT ADOLFÍN BERNABEU (pasdoble, Amando Blanquer Ponsoda) // 1899 (pasdoble, José Seva Cabrera) // A LA MECA (marxa mora, Gonzalo Blanes).

II. ALCOY (pasdoble, Vicente Costa Nogueras) // DE FANG (música per a una capitania, José Rafael Pascual Vilaplana) // PICCADILLY CIRCUS (marxa cristiana, Josep Vicent Egea Insa) // ALFÉREZ ANDRÉS CORTÉS (marxa mora, Andrés Valero Castells) // SAXUM (marxa cristiana, Rafael Mullor Grau) // TARDE DE ABRIL (marxa mora, Amando Blanquer Ponsoda).

2011, 17 d’abril, Teatre Calderón. Director: Àngel Lluís Ferrando Morales

El programa del 2011 homenatjava a Rafael Serra Carbonell

I. MIRHAB (pasdoble, Evaristo Pérez Monllor) // TINO HERRERA (marxa cristiana, Amando Blanquer Ponsoda) // WAHABITAS (marxa mora, Joan Enric Canet Todol´) // TEMPLARIS D’ALBAIDA (marxa cristiana, Vicente Pérez “Coleto”) // TRISTEZAS Y ALEGRÍAS (pasdoble, Evaristo Pérez Monllor).

II. CANTO DEL MORO TRISTE (Suite, Carlos Palacio) // CONFIAR Y ESPERAR (marxa solemne, Santiago Quinto Serna) **Premi XLVII Concurs Associació Sant Jordi** // NOVELLA (pasdoble, Vicente J. Sanoguera Rubio) **Estrena** // ENRIQUE LUIS SANUS (pasdoble, Rafael Mullor Grau) **Estrena** // ISHTAR (suite, Àngel Lluís Ferrando) **Estrena** // AL-WAZIR (marxa mora, Saül Gómez i Soler) ** Estrena** // EL SOMNI (marxa mora, Amando Blanquer Ponsoda).

2012, 1 d’abril, Teatre Calderón. Director: Àngel Lluís Ferrando Morales

I. LLANERO (pasdoble, José Pareja Casanova) // EL CADI BEN-IL-SOU (marxa mora, Camilo Pérez Monllor) // EL TRANSVAAL (pasdoble, Camilo Pérez Laporta) // PELAYO (marxa cristiana, Rafael Casasempere Juan) // ALS LLANEROS DIANERS (pasdoble, Rafael Mullor Grau) // LLEÓ I REMI (marxa mora, Amando Blanquer Ponsoda).

II. EL CANTO DEL MORO (escena àrab, José Espí Ulrich) // ÁGUEDA (marxa mora, Víctor Vallés Fornet) **Premi XLVIII Concurs Música Festera 2011** // EL DESGAVELLAT (kake-paso, Julio Laporta Hellín) // BAIX LA FIGUERA (marxa mora, Camilo Pérez Monllor) // PARA ELENA (pasdoble, Ernesto García Climent) // MARFIL (marxa cristiana, Josep Vicent Egea Insa) // L’AMBAIXADOR (marxa mora, Amando Blanquer Ponsoda).

2013, 24 de març, Teatre Calderón. Director: Àngel Lluís Ferrando Morales

I. NANOS Y CHAGANS (pasdoble, Camilo Pérez Monllor) // FONTINENS (pasdoble, Camilo Pérez Laporta) // AMOR AMAR (marxa mora, Camilo Blanes / José María Valls Satorres) // EL REI CAPITÀ (pasdoble, Julio Laporta Hellín) // BANU MARIN (marxa mora, Vicente J. Sanoguera Rubio) ** Estrena** // TEMPORA BELLI (marxa medieval, Àngel Lluís Ferrando Morales).

II. MUSICAL APOLO (pasdoble, Amando Blanquer Ponsoda) // L’AMBAIXADOR CRISTIÀ (marxa cristiana, Rafael Mullor Grau) // LA CASBHA (marxa mora, Rafael Casasempere Juan) // JULIO PASTOR (pasdoble, Amando Blanquer Ponsoda) // SALMO (marxa cristiana, Amando Blanquer Ponsoda) // ABENCERRAJES Y ZEGRÍES (marxa mora, Gonzalo Blanes Colomer).

2014, 13 d’abril, Teatre Calderón. Director: Àngel Lluís Ferrando Morales

Camilo Pérez Monllor, vestido de AbencerrajeI. PARE I FILL (pasdoble, Camilo Pérez Laporta i Camilo Pérez Monllor) // ANSELMO ARACIL (pasdoble, José Espí Ulrich) // MOROS I CRISTIANS (marxa de festa, Camilo Pérez Monllor) // CUCO (pasdoble, Fernando Tormo Ibáñez) // SANTOS, POETAS Y GUERREROS (marxa cristiana, Enrique Igual Blasco) // MORO DE GRANADA (marxa mora, Gonzalo Blanes Colomer).

II. MIS AMORES (pasdoble, José Alfosea Pastor) // GRATITUD (pasdoble, Jaime Lloret Miralles) **Estrena** // ALCOI, ESCATA I DESTRAL (marxa cristiana, Rafael Mullor Grau) // CHANO (pasdoble, Julio Laporta Hellín) // MARXA DEL CENTENARI (marxa mora, Amando Blanquer Ponsoda) // GENNA AL ARIFF (marxa àrab d’Evaristo Pérez Monllor).

2015, 29 de març, Teatre Calderón. Director: Àngel Lluís Ferrando Morales

I. EL NOTICIERO REGIONAL (pasdoble, Evaristo Pérez Monllor) // TINO HERRERA (marxa cristiana, Amando Blanquer Ponsoda) // EL K’SAR EL KEBIR (pasdoble, Camilo Pérez Monllor) **1ª vegada** // ACRACIO (marxa cristiana, Francisco Valor Llorens) **Estrena** // ENTRADA CRISTIANA DE ELDA (marxa cristiana, Joan Enric Canet Todolí) // L’AMBAIXADOR (marxa mora, Amando Blanquer Ponsoda).

II. LA ROMANA (pasdoble, Amando Blanquer Ponsoda) // A DON CAMILO (poema simfònic, Eduard Terol i Botella) // CRUÏLLA DE CORS (marxa cristià, Àngel Lluís Ferrando Morales) // XEMA ALMOGÀVER (marxa cristiana, Rafael Mullor Grau) // EL SOMNI (marxa mora, Amando Blanquer Ponsoda).

2016, 20 de març, Teatre Calderón. Director: Àngel Lluís Ferrando Morales

I. PORTA DE L’ALJORF (pasdoble, Ferran Campos Valdés) // L’ENTRÀ DE LA KÀBILA BEN KURDA (marxa mora, Camilo Pérez Monllor) // ARIANA (marxa cristiana, Jordi Monllor Oltra) ** Estrena** // EL DESGAVELLAT (kake-paso, Julio Laporta Hellín) // LA CANCIÓN DEL HARÉN (marxa àrab, Camilo Pérez Laporta) // LA CASA DE LAS CHIRIMÍAS (marxa mora, José María Valls Satorres).

II. AL CEL (pasdoble, Francisco Valor Llorens) // EL XICOTET (marxa de processó, José Albero Francés) **Estrena**// EL MEXUAR (marxa oriental, Evaristo Pérez Monllor) // ANTEBELLUM (marxa cristiana, Francisco Valor Llorens) // JUANJO (marxa mora, Francisco Esteve Pastor) //  ELDA (marxa mora, Amando Blanquer Ponsoda).

2017, 9 d’abril, Teatre Calderón. Director: Eduard Terol i Botella

I. L’ALFERIS (pasdoble, José Seva Cabrera) // MICALET SOU (pasdoble, Camilo Pérez Laporta) // BAIX LA FIGUERA (marxa mora, Camilo Pérez Monllor) // TRISTEZAS Y ALEGRÍAS (pasdoble, Evaristo Pérez Monllor) // ANY D’ALFERES (marxa mora, Amando Blanquer Ponsoda) // UN MOBLE MÉS (pas moro, Julio Laporta Hellín).

II. ¡AL AZRAQ VIENE! (fanfàrria, José María Valls Satorres) **Estrena** //  EL MOTERET (pasdoble, Jordi Monllor Oltra) **Estrena** // LAIA (marxa mora, Víctor Vallés Font) **Premi Associació Sant Jordi** // EL BARRANC DEL SINC (marxa cristiana, Rafael Mullor Grau) // JOSÉ ALMERÍA (pasdoble, Francisco Esteve Pastor) // RICTUS (marxa cristiana, Àngel Lluís Ferrando Morales) **Estrena**// TARDE DE ABRIL (marxa mora, Amando Blanquer Ponsoda).

2018, 25 de març, Teatre Calderón. Director: Àngel Lluís Ferrando Morales

I. A TRENC D’ALBA (pasdoble, Josep Vicent Egea Insa) // ANY 1944 (pas moro, Ramón Garcia i Soler) // ELIONOR (marxa cristiana, Miguel Ángel Sarrió Nadal) // EL NOTICIERO REGIONAL (pasdoble, Evaristo Pérez Monllor) // PACO JOVER (marxa cristiana, Ramón Garcia i Soler) // MOROS I CRISTIANS (marxa de festa, Camilo Pérez Monllor).

II. IMATGES (pasdoble, Pedro J. Francés Sanjuan) // ALELUYA (marxa cristiana, Amando Blanquer Ponsoda) // ALS LLANEROS DIANERS (pasdoble, Rafael Mullor Grau) // ELS ACACAUATS (pasdoble, José Pareja Casanova) // KAPYTAN (marxa mora, Saül Gómez i Soler) // ANY D’ALFERES (marxa mora, Amando Blanquer Ponsoda).

2019, 14 d’abril, Teatre Calderón. Director: Àngel Lluís Ferrando Morales

I. VALENCIA-ALCOY (pasdoble, Julio Laporta Hellín) // ARGEL (estampa mauritana, Gonzalo Blanes Colomer) // MOROS I CRISTIANS (marxa de festa, Camilo Pérez Monllor) // LES NOCES DE LLIBERTAT (marxa, Amando Blanquer Ponsoda) // EL REI CAPITÀ (pasdoble, Julio Laporta Hellín) // UN MOBLE MÉS (pas moro, Julio Laporta Hellín).

II. DEPORTIVO ALCOYANO (pasdoble, Camilo Pérez Monllor) // CENTANARATO MUSICAL (pasdoble, Jordi Monllor Oltra) // SAHPRUT EL METGE (marxa cristiana, Francesc Amaya Martínez) // LA PRIMERA DIANA **estrena** (pasdoble, Vicente J. Sanoguera Rubio) // MARISA SEMPERE **estrena** (pasdoble, Eduard Terol i Botella) // DEHU DE VETHA (arabian march, Copérnico Pérez Romá).

 

Va passar… el 9 de febrer de 1975: “L’Entrà dels Reis”, una gravació històrica

Recuperem l’audio d’aquesta peça enregistrada en el cinqué disc de La Primitiva Ecos de Mariola

Pablo Martínez. Un diumenge 9 de febrer de 1975, La Primitiva escomet la gravació del seu cinquè disc. Es tracta de l’ara clàssic Ecos de Mariola, editada per la discogràfica Emi-Odeon, S.A. la qual munta els seus equips i micròfons al desaparegut Cine Colón (actualment uns grans magatzems Sfera), situat a l’ Alameda Camilo Sesto, en aquells dies Avenida de José Antonio.

Cinquè disc de la banda però primer enregistrament dirigit pel nou vingut Jaime Lloret Miralles el qual va accedir a la direcció de la banda en el concert de Rams de 1974. Tal com manifesta el mateix Lloret en una llarga entrevista en el Ciudad de dos dies després, el disc està “pensado para el fester alcoyano, por eso las características son eminentemente festeras”. Per això, s’entén la inclusió d’obres tremendament populars com els dos pasdobles del saguntí Miguel Villar González Petrel i Monóvar; les marxes mores Ana Bel de Miguel Llácer ‘Regolí’ i El Kabila, de José María Ferrero; el pasdoble El desitjat d’Edelmiro Bernabeu (1) o les obres més clàssiques Tristezas y alegrías i Turista, d’Evaristo Pérez Monllor, i Remigiet de Julio Laporta. El caràcter més festiu d’aquest disc fa incloure també l’Himne de Festes de Gonzalo Barrachina i L’Entrà dels Reis de Camilo Pérez Monllor “con el propósito de que no desaparezcan estas músicas tan entrañablemente alcoyanas”.

Fotografia de Carlos Coloma de l’enregistrament (Ciudad, 11-2-1975-Fons: Bivia)

La composició de Camilo Pérez Monllor havia estat recentment nomenada com Himne del Nadal alcoià a càrrec de la desapareguda Asociación de Amigos y Damas de los Reyes Magos, col·lectiu encarregat de l’organització dels actes nadalencs alcoians fins el 1984. Algunes de les peces són incloses en el concert de Rams per a la promoció del disc com són Ana-Bel, Petrel o El desitjat. Amb Lloret, La Primitiva grava un doble LP dos anys més tard amb obres guardonades amb el Primer Premi en els concursos de Música Festera patrocinats per l’Associació de Sant Jordi entre 1964 i 1975 amb el títol Música de la Festa, també d’enorme èxit popular.

**

(1) El pasdoble és objecte de certa controvèrsia des de que José Maria Valls atribueix la seva autoria a Emilio Moreno Roca, militar toledà destinat al Regiment d’Infanteria Vizcaya 21, al trobar una partitura signada i datada el 1930 (Consultar Extra Sant Jordi 2007 de Ciudad).