Mor el mestre Enrique Abad Baldó

El funeral es celebra dilluns 30 de maig a les 10 h. al Tanatori d’Alcoi al carrer Sant Vicent

Enrique Abad Baldó (Alcoi, 1919-2022)

PMB. Hem conegut i volem compartir la notícia de la pèrdua del que va ser flautista i mestre de solfeig Enrique Abad Baldó que ens va deixar el dissabte passat 28 de maig, a l’edat de 103 anys. El 2019, amb motiu del seu centenari, un ampli grup de La Primitiva va anar al seu domicili particular per a retre-li homenatge. Un moment entranyable on encara es va poder comprovar el seu vitalisme, bon humor i una forta emoció quan va rebre una placa commemorativa per part de la Junta Directiva “Enrique Abad Baldó, 100 anys de vida, 100 anys de música”. Aquesta visita va ser repetida a l’any següent per músics veterans que van estar vinculats amb la banda durant molts anys. Unànimement recordat amb afecte pels seus alumnes degut les seves virtuts pedagògiques i paciència en els temps anteriors a la creació de les Escoles de Música, en què els músics alternaven les seves hores de treball amb la seva vocació docent.

Des d’aquestes línies, tant des del Centre Instructiu Musical Apolo com de la Corporació Musical Primitiva volem expressar el nostre més profund condol per aquesta dolenta notícia, així com transmetre als seus familiars i amics, mostres i paraules de suport, afecte i de record per aquest músic que ens ha deixat. Descanse en pau.

PERFIL D’ENRIQUE ABAD BALDÓ

Enrique Abad en els anys 70 (Foto cedida per Rafael Serra)

Neix a Alcoi un 20 de gener de 1919, ingressant en la Corporació Musical Primitiva el 1933 mentre era director Camilo Pérez Monllor com a instrumentista de flauta i flautí i en ocasions puntuals com dolçainer. Dedicat professionalment a la litografia, en la nostra banda va ser també professor de solfeig, sent substituït per Eduardo Terol Nadal al decidir abandonar la corporació a principis dels anys 80, quan la societat encara tenia la seu a la Plaça d’Espanya. En el pla local, va ser també un dels co-fundadors de l’Orquestra Simfònica Alcoiana en 1953 juntament amb Rafael Casasempere Juan i Enrique Vilaplana Satorre.

En el 75é aniversari de la seua mort: ‘Lección ante la vida de Camilo Pérez Monllor’, de Rafael Coloma Payá

Recordatori CPMonllorEl 4 de gener de 1947 moria al 17 del carrer madrileny de Fernán González el músic Camilo Pérez Monllor a conseqüència d’un tumor intestinal amb 69 anys. Tal com assenyala el diari ABC del dia següent, el cadàver va ser conduït al cementeri Nuestra Señora de la Almudena a primera hora de la vesprada abans de la Cavalcada de Reis.

A Alcoi es va celebrar un solemne funeral el 23 d’aquell mateix mes a la parròquia de Sant Maure i Sant Francesc amb la participació de les músiques de capella Santa Cecília, Nova de l’Iris i Primitiva, les quals van interpretar la Missa de Rèquiem de Perosi. Molt afectades la societat Apolo, la filà Abencerrajes i La Primitiva van decidir celebrar un concert a la seva memòria. Finalment, es va celebrar el 23 de febrer al desaparegut Teatro Circo amb una primera part en què s’interpreta L’Arlesiènne de Bizet i una segona dedicada al mestre alcoià. En programa apareixen el pasdoble Nanos i chagans; la marxa fúnebre Mater Dolente, el Capricho español i Uzúl el m’selmin (L’Entrà dels Moros). En el transcurs del concert, l’escriptor i periodista Rafael Coloma Payá li va dedicar unes paraules que foren recitades i impreses sota el títol Lección ante la muerte de Camilo Pérez Monllor que hem volgut recuperar amb motiu del 75è aniversari de la seva pèrdua.

«Murió el Maestro. Plegáronse sus ojos azules una mañana fría madrileña, en la más amarga de las ausencias. Ya había en los balcones, esperando, zapatitos y paja. Gozo y risa, rimaban estrofas de ilusión juvenil. Tras los cristales, empañados de frío, las almas blancas de los niños presentían un galopar de herraduras de oro y tres coronas reales. Cuando aun villancicos y rabeles no habían apagado sus cánticos y la inquietud en la niñez era más tensa, Camilo Pérez Monllor moría lejos de su tierra, con el pensamiento puesto en esta aglomeración urbana, en esta factoría industrial y en San Jorge, que un día operara sobre los pelados montes el Milagro y la Victoria.

A la mente del Maestro acudirían en tropel esos detalles de su vida, minúsculos y singulares detalles, capaces de definir la magnitud de su grandeza.

Fue uno de los conciertos celebrados aquí. Sobre los atriles de los profesores, la instrumentación de Fontinens. Camilo Pérez Monllor abre la página primera, donde hay letras y notas de su padre. Ataca la banda. Van sucediéndose los periodos. El Maestro tiene una mano sobre la caligrafía del pentagrama. Sus ojos están fijos en la lectura de los pasajes. No vacila, ni mira a nadie. Ya irán por buen camino los músicos. Deleitándose con lo que oye, mantiene un vivo coloquio con su progenitor. ¿Qué se dirían padre e hijo? El Maestro llora. Llora, quietos los brazos, gacha la cabeza, alto el corazón. Y así le coge de improviso el final, despertándole bruscamente del tierno y mudo diálogo, los aplausos del público.

1928
Camilo Pérez Monllor fue director de La Primitiva entre 1928 y 1933

Era el Maestro muy joven. La milicia prendió en él como un tributo de vasallaje a la Patria. Dirigía y mandaba la Banda Militar de San Fernando. Hacía a diario ensayar a los músicos. Su arte, rigorista, imponíase a todos, pese a su juventud, ante un círculo de profesores abnegados y maduros. Todos los grandes autores desfilan por los atriles de la banda militar. Sobraba todo aquello, pues no había de ser interpretado jamás. Su talento y disciplina aguantaban la paciencia de sus subordinados.

Un día, terminado el ensayo, un viejo músico se acercó al maestro y le inquirió:

– Don Camilo, nunca tendremos ocasión de tocar estas piezas.  La banda no da concierto alguno. ¿Por qué tanto ensayo de obras clásicas?…

El Maestro, todo gravedad, respondió:

-No tocamos para dar concierto alguno. Tocamos para que yo me deleite.

La respuesta, sentenciosa, fue una proclamación definitiva de su alma exquisita y artista, que pese a su juventud, se imponía severa ante la madurez de sus subordinados.

Jerez de la Frontera espera engalanada, como una novia en nupcias, la llegada del Rey de España. Brillan al sol claro de Andalucía banderas y reposteros. A rendirle honores al Monarca acuden tropas del Regimiento de San Fernando, con su glorioso tafetán morado de noble ejecutoria. Como en las bodas reales, tienen ahora en Jerez las milicias de San Fernando puesto de honor, con su Banda, al frente de la cual va Camilo Pérez Monllor, noble, apuesto, guantes blancos y uniforme azul.

El Soberano revista las tropas, entre el entusiasmo delirante de la muchedumbre. Conoce al Maestro de otras ocasiones. Y al llegar frente a la Banda militar, Alfonso XIII, todo afabilidad y simpatía, saluda al Músico Mayor

– Hola, mi buen don Camilo; mi fiel amigo; la mano, querido Director.

El Monarca, con su borbónica sonrisa, tiende su diestra a don Camilo Pérez Monllor, que iluminado y azorado estrecha la mano real fuertemente, rendidamente, amorosamente.

Terminado el acto oficial, el Maestro llega a su casa, emocionado, orgulloso y tras referir el suceso clama a su mujer:

– Guarda ese guante, como guardar puedas cuanto más ames. Con él he estrechado la mano de mi Rey.

Aquel guante blanco, con el que tuvo el Maestro uno de los más gratos y felices momentos de su vida, guardólo siempre Camilo Pérez Monllor, como se guarda una reliquia antigua o una gloriosa bandera vencedora en cien combates.

Es en el Retiro de Madrid, bajo la fronda verdosa de la arboleda. En el templete, la Banda municipal, a las órdenes del Maestro Villa, acaba de interpretar Triana de Albéniz. Una visión de colorido y sol meridionales se derrama sobre los macizos del Retiro.

El hijo de Albéniz, asistente entre el público, corre emocionado a felicitar a Villa, por la maravillosa ejecución de la obra de su padre. Villa ha dado vida a Triana, exclaman todos.  Pero alguien en la sombra, ignorado y ausente, es el autor de aquel triunfo. Villa, honrado, agradece al hijo de Albéniz los elogios y le dice:

– No es mí precisamente a quien se debe este triunfo, que tu padre ha obtenido. Triana ha sido interpretada por Camilo Pérez Monllor. A él se lo debes todo. Él ha instrumentado fielmente el pensamiento de tu padre.

Los aplausos del público fueron compartidos entre Albéniz muerto y Pérez Monllor ausente.

Y siguió riendo el sol en los macizos verdosos del Retiro.

tumba de C. Pérez M.
La tumba de Pérez Monllor en el madrileño cementerio de Nta. Sra. de La Almudena donde insólitamente no hay ninguna referencia a su nombre (Foto cedida por José María Valls)

Es también en otro concierto. Ya apenas Camilo Pérez Monllor pude tenerse en pie. Dirige su banda sentado ante el atril directoral. Va a interpretarse Tannhauser, que responde a un ideal teutónico, de poder y mando, pureza de raza, viva encarnación nacional de Ricardo Wagner.

El Coro de Peregrinos se deja oír quedo, suave, prolongado. Salta la atrevida armonía, que se diluye entre un acompañamiento de millares de notas. Y así, avanzando gradualmente, se llega al final. Pérez Monllor, desde su asiento, ha ido batuta en mano empujando a los profesores, entre riadas de notas ahora y suavidades sonoras después. El espíritu de la partitura cala muy hondo en su alma aristocrática. El ideal ario muévele los nervios. Y poco a poco, como obedeciendo a una voz imperiosa, se le ve llegar, paralelamente con la banda, al momento cumbre, al fortísimo de la obra. Sin saber cómo, el Maestro ha ido levantándose de su asiento. Las notas le han ido empujando. Ya está en pie. Su dolencia física desaparece, porque necesita fuerzas para seguir con sus manos elegantísimas el final del Tannhauser.

Y así, de pie, termina Camilo Pérez Monllor la bella página wagneriana, en una absorción de fuerzas, que la música del germano ha inyectado al cuerpo enfermizo del Maestro.

Yo he leído cartas postreras del Maestro. Toda su única ilusión era venir a Alcoy. Vivir en Alcoy. Morir en Alcoy.

Presintiendo quizás su final, deseaba ardientemente divisar el paréntesis rocoso del Barranc del Sinc y saber de la pina configuración de nuestras calles. Le ahogaba saberse lejos y enfermo. Al advenir las fiestas abrileñas, la queja se escapaba de sus labios y una imagen de San Jorge y una esposa enamorada disimulaban su tristeza. Era un alcoyano sin esa faramalla llorona, localista y provinciana de la terreta. Ambicionaba la tierra alcoyana, por lo que de sagrada para él tenía la casa donde nació, la tumba de sus padres y los recuerdos tradicionales que de niño inculcáronle en su corazón: la derrota de los moros, Chuan l’aixà, los terremotos del XVII y los lirios del Carrascal.

Amaba a Alcoy, a la manera como los grandes hombres amaron a su Patria.

Y aquí queda retratado Camilo Pérez Monllor.

Digamos que era bueno, noble, artista y patriota. Supo llorar ante la música de su padre, pasó ignorado ante el triunfo que le pertenecía, amó a su Rey y a su Patria, quemó a diario el arte de su alma, llevó siempre a su tierra y a su Santo metidos en su corazón. Fue capaz, por sí solo, de levantar la cultura de todo un pueblo y trazar, con el tesón de su espíritu disciplinado, la ruta musical que hoy contemplamos.

Murió de pena y de tristeza, en la sencillez de un piso recoleto madrileño, pensando en Alcoy. En este Alcoy que, digámoslo sinceros, soportó fríamente que Pérez Monllor huyera de su casco, para buscar en otros climas y otros hombres, cobijo y amparo.

Así murieron, tristes y melancólicos, Andrés Sempere, el gran retórico humanista; Luis Juan de Alzamora, Secretario de Don Juan de Austria; Gregorio Ridaura, beneficiado de la catedral de Valencia; Antonio Gisbert, pintor insigne; Juan cantó, director del Conservatorio de Madrid; Lorenzo Carbonell, héroe y laureado; Gonzalo Cantó, cantor de nuestro campanario; y tantos otros, prez y honra de Alcoy, que Dios o la incuria de todos nosotros hace que duerman la paz de la muerte lejos del pueblo que les vio nacer, esperando pacientes la mano de nieve que sepa devolverlos a nuestras entrañas.»

 

 

 

 

 

El 2021 en 12 fotos: Concert per a Covid i banda

Pablo Martínez. La pandèmia del Covid-19 també ha condicionat i fins i tot paralitzat l’activitat musical de La Primitiva durant el primer trimestre d’aquest 2021. El repunt de contagis que hi va haver a la nostra població a finals del 2020 va provocar el recrudiment de les restriccions per part de les autoritats sanitàries. Mascaretes, gel hidroalcohòlic, distància interpersonal o toc de queda van ser alguns dels termes i expressions que es feien servir en el dia a dia de la població. Evidentment, els actes de la trilogia nadalenca van quedar totalment anul·lats o trastocats com aquella Adoració Reial que es va celebrar després del toc de queda a una desèrtica plaça d’Espanya.

L’avanç de la vacunació i el descens de contagis va fer possible la represa de l’activitat de la banda en un diumenge assolellat 14 de març. El jardí o la carpa de la societat va ser la sala d’assajos provisional per garantir la distància de seguretat. L’ADDA d’Alacant va ser el primer escenari de retrobament de La Primitiva amb el gran públic en un 2 de maig on la música festera va ser la gran protagonista amb un repertori que va provocar els grans aplaudiments del públic nostàlgic de no poder sentir-lo al carrer.

El calendari habitual anual de concerts es va concentrar els mesos de maig, juny i juliol, en què insòlitament es va celebrar un concert de Diumenge de Rams a les portes de l’estiu (un 30 de maig) a l’Auditori de la Zona Nord; de febrer va passar al 20 de juny el concert organitzat per l’Ajuntament d’Alcoi, en aquesta ocasió Vents d’Apolo on la fusta i el metall de la banda van tindre el seu protagonisme per separat incloent un parèntesi per a la percussió. Finalment, Primitiva Super-Stars va ser la proposta per a la XXVI Campanya Música als Pobles que promou la Diputació d’Alacant. Passat l’estiu, la música festera va estar novament present a les No-Festes patronals de Crevillent on s’estrenà el pasdoble Paco Skay de Miguel Ángel Mas Mataix. Tota aquesta programació va ser preparada i dirigida pel nostre titular Francisco Valor Llorens, sense oblidar la participació del Grup de Dolçainers i Tabaleters ‘La Cordeta’ en els concerts de temàtica festera.

Per altra part, la Banda Jove de La Primitiva també va actuar en les audicions de final de curs de l’Escola de Música ‘Amando Blanquer’, mentre que el públic alcoià va poder escoltar-la al jardí d’Apolo el 2 d’octubre amb un programa de música russa emmarcat al programa d’Intercanvis Musicals que organitza la FSMCV. Un segon compromís va ser representar la nostra societat en la festivitat de Santa Cecília el passat 20 de novembre amb obres que majoritàriament estaven dedicades a The Beatles. El conductor d’aquesta jove agrupació, Jordi Monllor Oltra, també va dirigir La Primitiva en l’acte especial que va organitzar l’Associació de Sant Jordi el 15 de maig amb motiu de la inauguració del nou mural del MAF, en què la banda va interpretar Suspiros del Serpis i Un moble més, juntament amb les altres bandes que estaven en altres punts del centre.

Evidentment, les festes abrilenyes no es van poder celebrar, però sí que hi va haver un parell d’actes especials organitzats per l’Associació i l’Ajuntament que van pal·liar la set de Festa alcoiana. El 31 d’octubre es va intentar recuperar la Cavalcada Històrica dels Quaranta Cavallers de Jaume I que no es celebrava des de 1924 la qual no va estar exempta de polèmica. Amb major favor del públic alcoià va comptar el video-mapping projectat sobre la façana de l’església de Sant Jordi on també van participar les bandes de la ciutat amb una curta cercavila des de la Plaça de les Gallines fins al carrer de Sant Blai on es va interpretar El K’Sar el Yedid de Pérez Monllor i l’Himne de Festes.

Per altra banda, l’Escola de Música ‘Amando Blanquer’ va poder prosseguir les classes bé per via telemàtica o presencial malgrat la situació sanitària. El mes de març va celebrar les seves habituals Jornades Culturals en la tretzena edició amb visita inclosa a l’orgue de Sant Jordi i les audicions d’estiu i Nadal es van poder celebrar amb certa normalitat. Una altra bona notícia es que l’escola dirigida per José Antonio García ha tingut aquest any un major nombre de matrícules.

A punt de menjar-se el raïm, La Primitiva encara va poder celebrar el concert nadalenc Nit de Reis a la veïna població de Cocentaina juntament amb el Coro Voces Blancas de Alcoy. Óscar Martínez i la seua filla Alma Martínez van fer de fil conductor en un concert on va estar present el Nadal alcoià.

Amb l’amenaça que representa la variant Òmicron que inclou més contagis però menys defuncions, deixem les esperances en el nou 2022 per a que els nous projectes que prepara la nostra societat musical no siguen truncats. Feliç Any Nou a tots!!

Una nova donació per a La Primitiva

La família de l’oboista Miguel Bou Llàcer ha cedit música per a l’arxiu històric de La Primitiva

Miguel_Bou_Llacer
Miguel Bou Llácer (Alcoi, 1921-1962)

 

PMB. Des del CIM Apolo volem agrair i difondre la donació que ha tingut a bé realitzar els familiars de qui va ser oboè de La Primitiva, Miguel Bou Llácer (Alcoi, 1921-1962). Va ingressar a la banda en 1935 i després de la guerra civil, ja apareix com a corn. Va pertànyer a alguna companyia lírica a jutjar pels papers donats, no sabem si seria el ‘teatret de Apolo’, que va tindre el seu major esplendor en els anys 30.

Ja com oboè, és conegut també per ser el músic que escrivia i recitava els poemes abrilenys festius en els inicis dels concerts de Rams en la dècada dels 50 mentre La Primitiva estrenava les primeres obres d’Amando Blanquer. L’escriptor Adrián Miró (1) així ho consta en la seva biografia del mestre Blanquer: ”Otra obra de esta época alcoyana fue la Fiesta Gitana, esbozo de poema sinfónico para banda, con no pocas concesiones de fácil folklore, muy en consonancia con las películas andaluzas de Miguel Ligero y Estrellita Castro, de las que abusaba el cine español de aquellos tiempos. Un amigo, Miguel Bou, redactó un prólogo literario, que leyó con su voz campanuda de actor de las Fiestas en el habitual “repaso de pasodobles” que se celebra todos los años antes de la festividad de San Jorge”. L’oboista i rapsoda també és conegut per posar lletra al pasdoble de Gregorio Casasempere Juan, Peña Fontilles (1952).

Música_Miguel_BouEn el material donat apareix el mètode d’oboè publicat en 1870 d’Enrique Marzo y Feo i el famós mètode de solfeig de Hilarión Eslava. La sarsuela és àmpliament representada amb els papers de les veus de Los gavilanes, La tabernera del puerto o Maruxa editades per Unió Musical Española, S.A.  En els materials manuscrits ja apareix escrit per ell mateix el paper de baríton de La del manojo de rosas.

Novament, estem agraïts per esta donació animant a tots aquells que poden contactar amb nosaltres si tenen partitures a casa que puguen ser importants i d’interès amb valor històric.

(1) MIRÓ, Adrián: Amando Blanquer, en su vida y en su música, pág. 17 (Obra Cultural caja de Ahorros de Alicante y Murcia, 1984)

Va passar a l’agost … del 1829

Òpera a Alcoi: El Barbero de Sevilla

Jaume Jordi Ferrando. Amb la distància de quasi dos-cents anys sorprèn l’activitat operística a Alcoi, que coneixem gràcies al testimoni de José Cantó, qui documenta les 160 representacions d’aquella temporada 1829-1830, amb 137 de vers i 23 d’òpera, totes degudes a la companyia de Francisco Aznar.

La Isabela [Elisabetta, regina d’Inghilterra]5 i 6 de maig de 1829
El Barbero de Sevilla26 i 27 d’agost, 7 i 21 de setembre, 12 d’octubre, 3 i 4 de novembre, 21 de desembre, 31 de desembre, 7 de gener de 1830, 15 de febrer, 23 de febrer (només primer acte)
El Médico Turco5 d’octubre
Torvaldo y Dorlisca22, 25 i 28 de gener, 5 i 10 de febrer
La italiana en Argel19, 20 i 21 de febrer; 23 de febrer (només segón acte)
Rossini, c. 1850.
Foto: Ransom Humanities Research Center, The Univ. of Texas at Austin / wikimedia.org

En la Taula s’arrepleguen les òperes d’aquella temporada i, a excepció de l’opereta en un acte El Médico Turco de Nicolo Isouard, totes les altres són de Gioachino Rossini. És cert que Cantó no té costum de mencionar autors en la seua llibreta, però no és menys cert que l’època i la coincidència de títols ens condueix inevitablement a Rossini. D’altra banda, el nombre de representacions deixa clar que Il Barbiere va ser l’èxit indiscutible d’aquella llunyana temporada operística.

No era la primera vegada que Rossini sonava a Alcoi, de fet el mateix Cantó assenyala en març del 1826 una representació de l’Otello per la companyia de Félix López. Pel que fa als títols que trobem a Alcoi en 1829-30 corresponen a obres presentades a Barcelona i Madrid al llarg de la dècada anterior, situació perfectament comprensible en teatres de provincies. A més, en el cas de Il Barbiere a Alcoi, cal assenyalar que la representació del 21 de desembre de 1829 va comptar amb una reconeguda soprano rossiniana: Benita Moreno.

Benita Moreno i la companyia de Francisco Aznar

Benita Moreno amb la seua germana Francisca, s’havien format a Itàlia i, al tornar a Espanya – en 1814 – havien oferit una audició a Madrid amb àries d’òpera de Rossini, per la qual cosa van estar immediatament contractades als teatres de la Cort i amb el temps han estat considerades les introductores de Rossini a Espanya. En 1829, Benita Moreno era tota una diva famosa i estava treballant, de primera tiple, des de la temporada anterior a València i – no sabem per què – va vindre a Alcoi. A Cantó no li va passar desapercebuda la seua presència i anota el dia 15 de Desembre, «Cantó la Benita Moreno», a més clar està de deixar constància de la seua participació en Il Barbiere deu dies despres. I és que música n’hi havia en totes les funcions, doncs sempre s’hi començava amb una simfonia -obertura diríem ara- a més de diferents números instrumentals, de ball i/o cant en els intermedis i al final de la comèdia.

El 1829, amb la gens menyspreable quantitat de trenta mil rals, s’havia format a Alcoi la companyia dirigida per Francisco Aznar. No sabem qui era, però uns anys abans trobem a un Francisco Aznar a Valladolid, ciutat en la qual també s’havien format companyies còmiques per la xifra de 30.000 rals en aquell temps. Per tant, és possible que es tracte de la mateixa persona, i que treballara per diferents teatres arreu Espanya. Com era habitual l’any teatral començava amb la Pasqua i durava fins les carnestoltes de l’any següent, així la primera comèdia es va representar el 19 d’abril de 1829 i la darrera el 23 de febrer de 1830. El testimoni de Cantó també deixa constància de dues interrupcions al llarg de la temporada; la primera pel dol arrán el traspàs de Maria Josepa de Saxònia –la tercera esposa de Ferran VII– i l’altra per haver marxat la companyia uns dies a Xàtiva, coincidint amb la rebuda de la que anava a ser quarta muller del rei i mare de la futura Isabel II: Maria Cristina de Borbó-Dues Sicílies.

El teatre «del tio Gil»

Fins la inauguració del Teatre Principal en 1838, Alcoi comptava amb una Casa de Comèdies que havia tingut almenys dos emplaçaments, la més antiga – del segle XVIII – al voltant del Reial Convent de Sant Agustí, probablement pels actuals carrers de Mossén Torregrosa i/o de l’Escola; i la del temps que ens ocupa, situada al carrer de la Verge Maria, amb accés pel desaparegut carreró de les comèdies.

El carreró de les Comèdies pel anys 80 del segle XX. Foto: Àngel Lluís Ferrando.

D’aquesta època no s’hi conserva a l’arxiu municipal documentació amb referència directa a l’emplaçament del teatre alcoià. Tot i això, per tractar-se d’un espai públic de vegades apareixen referències en documents diversos. És el cas de les actes de l’ajuntament de l’any 1828, concretament en la corresponen a la sessió del 20 d’octubre, en la qual es van llegir i aprovar «los capítulos que deben regir en el arriendo de las tiendas y tabernas de esta Villa en el próximo viniente año». El document comença parlant de la ubicació de les tendes de comestibles i, la primera que esmenta és la del carrer de la Verge Maria, la qual «deberá colocarse desde el callejón sin salida por donde se entra al teatro, hasta la esquina del Hospital»; l’hospital era l’edifici de la placeta de la Mare de Déu, que havia sigut parròquia fins 1768, i actualment és part de la seu dels jutjats a Alcoi. Per tant, no cap dubte sobre l’emplaçament del Teatre a Alcoi, en el temps que Cantó l’anomena «del tio Gil».

Pels anys huitanta del passat segle XX, van començar a enderrocar-se totes les cases d’aquesta zona per deixar a la vista i restaurar la torre gòtica de Na Valora. Era doncs en aquesta zona on es situava el teatre què Cantó anomena «del tio Gil» i el lloc on es van representar les òperes de Rossini a Alcoi.

Alcoi, Torre de Na Valora, 2021. Foto: col·lecció particular.

FONTS i BIBLIOGRAFIA:

Arxiu Municipal d’Alcoi: Libro de Cabildos 1826 – 1829, sign. 000066, acta del 20/10/1828.

ALONSO Cortés, Narciso (1947): El teatro en Valladolid : Siglo XIX. Imp. Castellana, Valladolid.

CANTÓ, José (2011): Libro de las Noticias de Las Comedias quesean Representado desde el año 1825 hasta la Orapresente [1848]. Lloréns Libros. Alcoy

CASARES Rodicio, Emilio (2005): «Rossini: la recepción de su obra en España» en Cuadernos de música iberoamericana, Vol. 10, págs. 35-70.

CLIMENT Vaello, Ramón (2018): 180 anys de Teatre Principal d’Alcoi, Volum I de 1838 a 1938. La Dependent Cía de Teatre, Alcoi.

GALBIS López, Vicente (1998): La música escénica en Valencia, 1832-1868 : del modelo del Antiguo Régimen a la organización musical del estado burgués. Tesi doctoral, Universitat de València.

Va passar… el 7 d’abril de 1991

El Club de Fans de Camilo Sesto recorda l’estrena d’Amor Amar adaptada a marxa mora

Programa del concert amb l’estrena d’Amor Amar (Arxiu: CMPrimitiva)

PMB. El Camilo Sesto Fan Club d’Alcoi recordava en el seu perfil de Facebook l’estrena de la marxa mora Amor Amar de José María Valls Satorres, amb motiu del 30 aniversari d’aquest esdeveniment. Aquesta peça festera és una adaptació de la cançó de mateix títol de Camilo Sesto. L’estrena va tindre lloc el 7 d’abril de 1991 a un escenari inusual, el Teatre Principal.

Així reflexava Ciudad la notícia de l’estrena (Ciudad, 9/04/1991) Fons: Bivia

Aquesta expectació va estar emmarcada en un concert especial amb motiu del  XVII Centenari del Martiri de Sant Jordi. El programa que adjuntem comptava amb algunes obres dedicades al Patró com els dos pasdobles Chordiet, un de Juan Cantó i l’altre que tots coneixem de Gregorio Casasempere Juan o la marxa El Dia del Patró, de Camilo Pérez Laporta.

La reacció favorable del públic va ser immediata i va ser interpretada dues vegades, la primera dirigida pel titular Gregorio Casasempere Gisbert i la segona per l’autor, José María Valls. Encara que s’esperava la presència del cantant internacional, finalment no va assistir per compromisos artístics a Brasil. En entrevista a l’edició del 9 d’abril de Ciudad, l’autor al principi va veure amb reticències aquesta adaptació però després d’escoltar-la en diverses ocasions, va detectar que era «una melodia muy manejable y se dio cuenta de que tenía unos giros melódicos y unas cadencias que daban idea de lo que podía resultar de ella». Compartim el vídeo que ha divulgat el club de fans extret d’una gravació casolana facilitada per Ismael Llin.

ENLLAÇ VIDEO ‘AMOR AMAR’ CAMILO SESTO FAN CLUB

 

Va passar… el 3 de gener de 1937: Altre Nadal diferent

La Primitiva va participar en un acte nadalenc de caire antifeixista en els primers mesos de la guerra

Un ‘Dia del Niño’ de similars característiques a Catalunya (Cartells del Pavelló de la República, Universitat de Catalunya www.mdc.csuc.cat

Pablo Martínez. L’actual crisi sanitària provocada per la pandèmia del Covid-19 ha generat tot un seguit de canvis en els nostres hàbits socials i culturals coneguts com a ‘nova normalitat’. Les distàncies de seguretat, les mascaretes i l’obligatorietat d’evitar aglomeracions en recintes urbans formen part ja de la nostra vida quotidiana fins que aparegui algun fàrmac que pugui curar aquest nou virus i alleujar el col·lapse sanitari en les diferents àrees de salut del territori nacional. Per anar conscienciant la societat, es diu des dels alts estaments polítics que «enguany no tindrem un Nadal normal», degut a les possibles restriccions en les reunions familiars nadalenques. A l’espera que es decideixi com es van a  organitzar els diferents actes festius característics de l’ara anomenat ‘Nadal alcoià’, recordem altre Nadal diferent.

Corre l’any 1937. El país es troba embrancat en una guerra fratricida des de feia cinc mesos. Fins als bombardejos de setembre de 1938, aquesta guerra no tendria una incidència plena a Alcoi. No obstant això, el clima estava enrarit mentre la ciutat es trobava encara en zona republicana. Es succeïen els assassinats puntuals a falangistes i gent afí al règim militar sublevat, mentre propietats privades i les empreses s’anaven confiscant i col·lectivitzant. La nostra ciutat es va convertir a nivell nacional en un exemple paradigmàtic d’aquest fenomen, convertint-se en una ‘petita Rússia’. [1]

Noticia de l’esdeveniment per a ser difosa a Radio Alcoy (Arxiu Municipal Alcoi, ref. 005220)

Durant els anys de la República, es va seguir respectant la festivitat dels Reis Mags que va ser organitzada en un principi per la Filà Gusmans i després pels Miqueros amb la col·laboració de Radio Alcoy. A partir de 1934, són els Marrakesch els organitzadors de l’esdeveniment obrint una subscripció popular per sufragar les despeses d’organització. Després de l’esclat de la Guerra Civil i ja l’any 1937 “el Consejo Económico Político y Social ha acordado declarar días laborables los días 25 y 26 y se decide suprimir la celebración de las fiestas que indiquen viejas costumbres, dadas las circunstancias por las que atraviesa España”[2], de manera que suprimeix la celebració dels actes nadalencs i es decideix organitzar el ‘Dia del Niño” a celebrar el 3 de gener al Teatro Circo.

El Socorro Rojo Internacional i la Filà Ligeros s’encarreguen d’organitzar aquest acte per als xiquets refugiats a la nostra ciutat. La Primitiva va ser la banda encarregada d’amenitzar l’acte “ejecutando himnos revolucionarios del momento que fueron coreados por todos los niños. Éstos ocupaban todas las butacas de la planta baja del teatro”[3]. Del repartiment dels joguets distingits per a xics i xiques, es van encarregar joves i “bellas antifascistas del Socorro Rojo Internacional”. Gràcies als repertoris[4] que conserva la banda, podem citar alguns dels títols que segurament es van interpretar aquell dia: l’Himno Popular Antifascista de Roberto Moya; Los hijos del pueblo; La Internacional o La joven guardia[5]. Ara per ara, no podem assegurar si es tractava de la banda en la seva totalitat o d’un grup reduït.

El director titular, Luis Vicente Claver Solano[6], encara es trobava a Alcoi mentre dirigia simultàniament la banda del Regiment d’Infanteria Biscaia 12. A l’igual que el també militar José Carbonell García, titular de la Música Nova de llavors, el músic extremeny era sensible a la causa republicana com demostra la donació de 37 pessetes al Socorro Rojo Internacional per a l’adquisició de material sanitari, quantitat percebuda per la banda del Regiment al realitzar un passacarrer solidari[7]. L’edició del ‘Día del Niño’ de l’any següent ja no va tenir la mateixa repercussió a causa del cansament que s’anava estenent a la població i les diverses campanyes d’ajudes que s’anaven demanant al llarg de l’any[8]. A l’acabar la guerra amb la dictadura franquista al poder, es van anar reinstaurant els diversos actes nadalencs amb els consecutius canvis d’itineraris i horaris al llarg dels anys, fins arribar tal com els coneixem avui dia.

Probablement, serà un Nadal diferent provocat per una greu crisi sanitària però no tan dolent com els d’aquells anys a conseqüència d’una altra crisi de convivència i desraó.

——

[1] Per a conéixer amb major profunditat aquest fenomen, recomanen la lectura de La colectivización anarcosindicalista en la Guerra Civil española. Pervivencias temporales y desmemoria en el presente alcoyano (Ed. Neopàtria, 2020), d’Àngel Mora Castillo.

[2] Periòdic Humanidad de finals de desembre, ressenyat per Rafael Coloma en el seu llibre Centenario de la Cabalgata de Reyes Magos de Alcoy (Gráficas Díaz, 1985, pág. 68)

[3] La crónica d’aquest esdeveniment es pot consultar a l’edició del 5 de gener del diari Humanidad.

[4] Agrair novament el testimoni escrit del clarinetista Rafael Serra Carbonell, pare de Rafael Serra Moncho que conserva els repertoris d’aquells anys.

[5] Aquest Himne de la Unió de Joventuts Comunistes d’Espanya serviria de base per a la banda sonora de Roque Baños de la pel.lícula Las trece rosas (2007)  d’Emilio Martínez Lázaro.

[6] Més información sobre el músic militar a la Revista de Festes de Moros i Cristians 2018: Luis Vicente Claver Solano, un director de La Primitiva (Pablo MARTÍNEZ BLANES, pág. 170)

[7] Arxiu Municipal d’Alcoi (Ref. 005220)

[8] SANTONJA, Josep Lluís: La Cabalgata de Reyes Magos de Alcoy (Ed. Marfil, 2020, pág. 38)

Especial: Ecos de una primera grabación

Hoy, 16 de junio, se cumplen 60 años de Ecos del Levante Español a cargo de la Corporació Musical Primitiva

Pablo Martínez. El fundador de Radio Alcoy, Jesús Raduán Pascual, decide arrendar en 1951 la emisora a una empresa de publicidad denominada Comercial Lao durante un período de diez años. Uno de los agentes publicitarios de ésta, Rafael Olcina Llín asume la gerencia de la emisora en un intento de modernizar las formas y contenidos de la programación. (Beneito 2006: p. 119-120) A mitad de esta década, se empiezan a emitir radionovelas de enorme éxito como Lucha en el alma o La venus del cuadro, seriales éstos producidos por los estudios Fonópolis de Madrid que se grababan en cinta magnetofónica y enviados por correo a la emisora. (Beneito 2006: p. 131) Todo este proceso se realizaba antes de la incorporación de Radio Alcoy en la SER en febrero de 1962 (Beneito 2006: p.202)

Corre el año 1954. Como complemento musical en la parrilla de programación de Radio Alcoy, la emisora decide grabar una selección de obras musicales de ambiente festero con la banda del Regimiento Vizcaya 21. Pasodobles y marchas moras se iban interpretando bajo la batuta del entonces director Rafael Giner Estruch, algunos tan conocidos como Suspiros del Serpis de Carbonell García o El moro del Sinc, del mismo director. Esta grabación estuvo guardada en los archivos sonoros de la emisora hasta que vio la luz en forma de CD con el nombre de Sintonía de abril, con motivo de la Alferecía de la Filà Ligeros encarnada por Vicente Cortés Ferrer en 2006[1].

Con todos estos antecedentes, se empieza a gestar la idea de una grabación de música festera con fines comerciales debido a la necesidad imperativa de perpetuar un patrimonio musical festero puramente alcoyano que sólo se podía escuchar en el escenario de un teatro o en los desfiles festeros abrileños. La delicada situación económica que atraviesa l’Associació de Sant Jordi obliga al, entonces, presidente Francisco Boronat Picó[2] a iniciar conversaciones con Rafael Olcina, director de Radio Alcoy, tal como hemos mencionado antes, el cual en representación de los Estudios Fonópolis, S.L. decide asumir el coste de esta empresa, atraído totalmente por este proyecto.

Rafael Olcina Llin, director de Radio Alcoy (Foto Libro: «EAJ-12 Radio Alcoy», de Àngel Beneito)

A inicios de 1960, entra en escena la Corporación Musical Primitiva, con la que se quiere contar para la grabación. Visto con buenos ojos, se llega a un acuerdo y se formaliza un contrato entre banda y estudio de grabación. Contrato de nueve cláusulas en el que se estipulan una serie de condiciones entre las que se destaca que “La Primitiva realizará la ejecución de las partituras…. en favor de Fonópolis, S.L.”. Por su parte, los estudios efectuarán en la SGAE la correspondiente declaración de las partituras a grabar y abonarán a la banda la cantidad de 8.000 pesetas (48 de los actuales euros) por la jornada de grabación y el 5% del valor precio venta al público.

Los títulos que se escogen, por el orden que aparecen en el contrato, son Tarde de abril, de Amando Blanquer; A la Meca, de Gonzalo Blanes; L’entrà dels moros, de Camilo Pérez Monllor; Un moble més, de Julio Laporta; Suspiros del Serpis, de José Carbonell; Krouger, de Camilo Pérez Laporta; Anselmo Aracil, de José Espí; El turista, de Evaristo Pérez Monllor y el Himno de Fiestas, de Gonzalo Barrachina, en compañía de la Coral Polifónica Alcoyana, dirigida entonces por Juan Bautista Carbonell.

Como estudio y fecha de grabación, se escogen el Cinema Goya por sus buenas referencias acústicas[3] y el 16 de junio de 1960, festividad de Corpus Christi. Desde Madrid, se desplaza el equipo técnico liderado por su director Luis Sánchez Caballero y el asesor musical Federico Moreno-Torroba Larregla, compositor e hijo del autor de la zarzuela Luisa Fernanda, Federico Moreno Torroba. Por parte de la banda, se cuenta con la asistencia de Rafael Casasempere Juan, autor de La Casbha, el cual estuvo al tanto de que los músicos (una plantilla de cuarenta y no toda la banda en su totalidad[4]) estuvieran en óptimas condiciones de afinación y expresividad.

PLANTILLA DE LA BANDA EN LA JORNADA DE GRABACIÓN (16-junio-1960)

Flautas y flautines: Miguel Peidro Gomar, Juan Camilleri Cambra y Enrique Abad Baldó. Oboe: Copérnico Pérez Romá. Corno Inglés: Ernesto Díez Vidal. Requintos: Juan Rubio Gil y dos contratados. Clarinetes: Luis Mataix Laporta, José Colomer Perpetua, Santiago Gil Mora. Jaime Lloret Miralles, Rafael Serra Carbonell, Salvador Barnés Marco, Roberto Ortiz Barrachina y Lupecino Peidro Miralles. Saxofones: Emilio Llácer Silvestre, Jesús Oriola Soler, Antulio Climent Aracil, Ángel García Pérez y Antonio Rodríguez Escribano. Fagot: Juan Satorre Torres. Fliscornos: Jaime Navarro Sielva y Francisco Blanquer Ponsoda. Trompetas: José Climent Aracil, José Vos Francés y Francisco Ripoll González. Trompas: Armando Reig Pérez y José Creus Coll. Trombones: Alfredo Richart Martínez, Gilberto Albero Segura y Gilberto Colomina Pascual. Bombardino: Santiago Cantó Jordá. Bajos y contrabajos: Jaime Lloret Galiana, Manuel García y Eduardo Sempere Miralles. Percusión: Francisco Laporta Doménech, José Pastor Camarasa, Juan Seguí Seguí y Gregorio Casasempere Juan.

Rafael Casasempere y los técnicos en un momento de la grabación

Ernesto Valor Calatayud realiza un reportaje de esta grabación que aparece en el Ciudad en su edición del 5 de julio de 1960. En ella señala la jornada de grabación en siete horas, un tiempo que se grabó en cinta magnetofónica para su posterior conversión en disco gramofónico de 33 r.p.m. A continuación, realiza entrevistas a Rafael Olcina y Federico Moreno, hijo. El primero se muestra muy satisfecho de la empresa emprendida y del resultado que se va obteniendo “satisfecho de haber obtenido un mensaje musical en pro de los alcoyanos ausentes de nuestro pueblo”. A continuación, tiene palabras de elogio para los músicos “nos toca agradecer la férrea voluntad puesta de manifiesto de cuantos la componen para el logro de una buena impresión”. Por otra parte, el asesor técnico habla de sus proyectos musicales en el mundo de la revista y la zarzuela, el cual también opina sobre la música alcoyana y La Primitiva: “desconocía por completo la música de esta tierra –la marcha mora de la zarzuela ‘Moros y cristianos’ de Serrano es lo que conoce todo el mundo-; pero en verdad me ha parecido muy interesante y digna de elogio. La banda, sin ser de profesionales, ha puesto una atención y cuidado que me honro en señalar”.

El resultado, el primer LP Ecos del Levante Español, con flamante portada del diseñador Luis Solbes Payá y notas explicativas en la contraportada del escritor y poeta Joan Valls Jordà. Con una tirada inicial de 1.500 copias[5], se puede escuchar por primera vez en las ondas de Radio Alcoy, el 30 de julio de ese mismo año a las 22.40 h. el cual tiene un éxito total, agotándose a las pocas semanas.

A partir de aquí, la música festera alcoyana y de la comarca inicia una revolución discográfica que continúa manteniéndose hasta nuestros días con el compromiso y la necesidad de inmortalizar y perpetuar un patrimonio sonoro genuino. (Los interesados en adquirir alguno de los CD de La Primitiva pueden escribir al correo cmp.alcoy@gmail.com)

BIBLIOGRAFIA CONSULTADA:

BENEITO, Àngel: EAJ-12 Radio Alcoy: 75 años de historia (1931-2006) (Editorial Marfil, 2006).

VALOR CALATAYUD, Ernesto: ‘Trailer’ de la grabación en discos de música festera (Revista Fiestas Moros y Cristianos, 1961)

Correspondencia CIM Apolo

MATARREDONA FERRÁNDIZ, Luis: Memoria 1960 (Revista Fiestas Moros y Cristianos, 1961)

**

[1] Remasterizado por el técnico Gonzalo Berenguer, se incluyen, entre otros, pasodobles como Añorando mi tierra o la marcha mora Benisili de Rafael Giner; Un moble més, de Julio Laporta; Certamen musical de Ricardo Dorado y Aljama de José Carbonell. Más información: https://issuu.com/mafalcoi/docs/ligeros_alferez_2006

[2] Fue también presidente del Centro Instructivo Musical Apolo entre 1940 y 1942 y nombrado honoríficamente presidente de honor de La Primitiva. También fue alcalde de Alcoy entre 1947 y 1952.

[3] Esta sala de cine inaugurada en 1949 no estaba habilitada como teatro pero, parece ser que por sus excelente acústica, llegó a albergar conciertos y recitales aun sin disponer de escenario.

[4] La relación de músicos aparece junto al contrato que conserva el archivo del C.I.M. Apolo.

[5] En 1997, el Centro Instructivo Musical Apolo, presidido por Indalecio Carbonell Pastor,  realiza una remasterización digital realizada por Tabalet Estudios.

Va passar… el 21 d’abril de 1929

Els membres d’un jurat ens aprofiten per a parlar del Certamen de Bandes que es realitzava la vespra del Dia de Les Entrades

D’esquerra a dreta: Gonzalo Blanes, Camilo Pérez Monllor, Alfredo Javaloyes i Rafael Casasempere (Fototeca Arxiu Municipal Alcoi)

Pablo Martínez. Tal com es pot contemplar a la foto, un jurat d’excepció el que va tindre el Certamen Musical de Bandes que es tenia per costum celebrar el Dia dels Músics a les tres de la tarda. En la seva edició de 1929, el concurs es va celebrar a la plaça de bous, reconeixent als membres de jurat: Gonzalo Blanes, Camilo Pérez Monllor, Alfredo Javaloyes (autor del pasdoble El abanico) i el pianista Rafael Casasempere Moltó, avi de l’actual Gregorio Casasempere Gisbert.
Camilo Pérez Monllor havia estat recentment designat director de La Primitiva, després de la mort de Julio Laporta Hellín al setembre de l’any anterior, i en aquestes dates estaria preparant el que seria el seu concert de presentació amb nosaltres el següent 16 de juny al Teatre Calderón.
Encara que no amb regularitat, aquests certàmens es venien celebrant des de 1890, any en què es van instaurar amb motiu del XVI Centenari del Martiri de Sant Jordi. Les bandes que van competir aquell any van ser la Santa Cecília d’Elda, la Nova de Xàtiva, la Primitiva Albaidense, l’Ateneu Musical Obrer de Torrent, l’Artística d’Ontinyent i la Unió Musical de Carcaixent. L’obra obligada va ser la segona part de la Rapsodia Manchega de Luis I. Vega Manzano, mentre que el programa del certamen va ser el següent:
Suite en La, de Julio Gómez García. (Unió Musical de Carcaixent)
El festín de Baltasar, de Salvador Giner Vidal. (Santa Cecília d’Elda)
Las golondrinas, de José María Usandizaga (Ateneu Musical Obrer de Torrent)
Poemas de juventud, de Manuel Palau Boix (Nova de Xàtiva)
Cantuxa, de Gregorio Baudot Pont (L’Artística d’Ontinyent)
Capricho sinfónico, de Santiago Lope (Primitiva Albaidense)
Finalment, l’Ateneu Musical Obrer de Torrent sota direcció de Mariano Puig va ser la banda guanyadora; el segon premi, per als de Carcaixent; el tercer per a Elda i un accèssit per als xativins.
Aquests certàmens musicals deixen de celebrar-se després de la Guerra Civil, en què s’instaura la Festa del Pasdoble, més o menys, tal com es realitza en els nostres dies tot i que la figura del director honorífic apareix el 1965 sent Fernando de Mora Carbonell el primer director designat.

**NOTA: Dades del certamen extretes de La Nova: historia de una banda de música alcoyana (pág. 211) de José María Valls Satorres.

Repàs de Rams (anys 10): La Casa de La Cordeta

RICTUS,  marxa cristiana d’Àngel Lluís Ferrando, estrenat en el concert de Diumenge de Rams de 2017. (Audio: Concert  Rams 2017-Audioart-)

Anys 00

LA DIANA DE LA VELLA

Arranca la mañana tan festiva

en un rezo, saludo de la aurora,

y el dulce pasodoble que enamora

con sus notas “La Vella” Primitiva.

Pare i fill, Remigiet, Mi Barcelona

La lágrima seduce los ensueños,

estalla el cielo y vencen los empeños:

la espingarda y el sable y la tizona.

¡Sonaron las seis! Todo sabe a rosa

y La Vella de ayer tan prodigiosa

desciende por las calles y la plaza.

La emoción es suspiro y es sonrisa.

Es la plegaria dócil e insumisa

de una historia feliz de noble raza

 

Para La Vella –con nostalgia—

Que este año “jodido” no arranca

la Primera Diana.

¡Adelante la banda!

Adrián Espí Valdés

Alcoy, abril de 2015.

Pablo Martínez. Aquest inèdit poema d’Adrián Espí Valdés de contundent dedicatòria és el clar exemple de vacil·lació i posterior disgust d’un sector de l’alcoiania quan comprova i constata que La Primitiva ja no participa en les Dianes ni les Entrades juntament amb els Abencerrajes a causa de la recent ruptura, tal com amenaça i aventura la premsa local. És la greu conseqüència d’una sèrie de problemes econòmics que arrossega Apolo en part a causa d’una pèssima gestió administrativa realitzada a cops de crèdits bancaris juntament amb la crisi de convivència i el conseqüent clima de desafecció i crispació entre banda i filà. El tacticisme de molts membres de la filà es manifesta donant-se de baixa immediatament com a socis d’Apolo els quals ja tenen un nou local adquirit. Aquest sumatori de problemes socials i econòmics irrita la banda de tal manera que la fractura total es gesta en acord pres en Assemblea Extraordinària del 18 de juny de 2014, sent president de la banda José Benjamín González Gomis i ‘primer tro’ dels Abencerrajes, Antonio Sirvent.

L’última Entrà dels Moros de 2014 amb Abencerrajes i Primitiva juntes
(Foto: Juan Sanz)

Aquesta desconeguda situació després de cent deu anys de matrimoni fester, posa també en qüestionament l’exclusivitat de la interpretació de Uzúl el-msélmin, de Camilo Pérez Monllor, just en l’any en que Apolo celebra el centenari de la marxa mora. Un dels moments més esperats pel públic assistent a les Entrades és la marxa de la filà als sons d’aquesta emblemàtica marxa mora interpretada per la nostra banda, però la nova realitat origina una cada vegada major proliferació de versions apòcrifes i arranjaments musicals que poc o gens tenen a veure amb la marxa original. A tot això se li uneix la falta d’ètica d’algunes bandes de música que la interpreten sabedores i coneixedores d’aquest fet que és denunciat per La Primitiva en un comunicat emès per la Junta Directiva en 2019, en el qual s’especifica que la banda és dipositària dels materials originals i demana a les altres corporacions que s’abstinguin d’interpretar els arranjaments fraudulents, una petició que degut al poc temps transcorregut no podem avaluar encara, però que sembla que algunes societats musicals sí han tingut en compte.

Concert multidisciplinar «Fat black spider» el 2012

Sens dubte, aquest és el fet que marca un abans i un després en la història de La Primitiva i que condiciona en part l’etapa d’Àngel Lluís Ferrando com a director. Al marge de tota aquesta crisi institucional, l’autor d’Ishtar instaura la nova modalitat d’espectacles multidisciplinaris amb la combinació de música i altres arts com la dansa, la imatge o la poesia. Exemples d’aquestes noves tendències són els concerts en aquesta dècada: Fat black spider, Tres en banda, Embrujo, Desastres de la guerra, Et in terra pax i el més recordat Perqué volem! (Ovidi Simfònic) juntament amb la catalana Coral Sant Jordi, concert que té la seva repetició a Barcelona. En paraules de l’actual regidora de Festes, Carol Ortiz, aquest és un dels principals motius pels quals és designat director de l’Himne de Festes per al 2020 apart de la seva trajectòria musical “Àngel Lluís, és un director que ha renovat la forma de fer concerts de banda en la nostra ciutat, innovant i donant-los un valor afegit…”

8 estudiants s'incorporen a les unitats artistiques de la CMP
Nous músics s’incorporàren a la banda el 2011

Abans de totes aquestes situacions, a principis d’aquesta segona dècada del segle XXI comencen a entrar en les nostres vides les noves tecnologies. Sense anar més lluny, aquest mateix blog és hereu directe d’aquells butlletins informatius que els socis d’Apolo rebien per correu en els anys 90 i inicis del nou segle amb l’epígraf Aires de Apolo on es informaven dels propers actes culturals i assemblearis de la societat. La web creada amb motiu del 175é aniversari de la banda per Juanjo Bernabeu, cobra impúls a finals del 2006 amb la coordinació de Jaume Jordi Ferrando Morales fins el 2014 en què la seva tasca és continuada per Pablo Martínez Blanes. D’altra banda, el primer concert d’aquesta dècada és gravat per Las Provincias TV que emet en el seu programa Nuestras bandas de música presentat per Octavio Hernández Bolín juntament amb un extens reportatge sobre la nostra societat, mentre que el de l’any 2011 es retransmet per Internet a càrrec de la gerència del teatre i el grup AMS. En anys posteriors, les edicions són emeses per la televisió local TvA juntament amb àmplies cròniques en el nostre propi blog i la premsa local digital. Comencen els temps en què la millor tecnologia com són el paper i la tinta són substituïts pels enllaços, els posts, els vídeos i la informació curta, directa i insubstancial a força de grans titulars i nul contingut.

Des d’aquell llunyà 1960, la discografia de la banda continua ampliant-se amb la col·lecció Rams de Música que porta ja dos volums amb enregistraments en directe dels concerts festers de Rams realitzats per l’empresa Audioart, mentre que d’altra banda, el patrimoni musical de La Primitiva intenta divulgar-se a la col·lecció Arrels-Raíces-Roots d’efímera existència, presentada a la seu valenciana de la SGAE i a Apolo. Editada per EGC, tan sols es publica Genna-al-Ariff d’Evaristo Pérez Monllor i Llanero de José Pareja Casanova. Les sigles EGC corresponen al compositor de Busot Ernesto García Climent, del qual s’interpreta en Rams de 2012 el pasdoble Para Elena.

2015: XXV Aniversari «Les Xiques d’Apolo»

Comença a impulsar-se la carrera compositiva del nostre company Jordi Monllor Oltra que, parlant només en l’àmbit fester, veu estrenar les seves obres com és el cas de la marxa cristiana Ariana (2016) o el pasdoble El Moteret el 2017 dedicat al nostre actual president Enrique Esteve Verdú. Altres estrenes de gent de la ‘casa’ són la marxa mora Banu Marin (2013) i el pasdoble La primera Diana (2019) de Vicente J. Sanoguera Rubio; o les obres d’Eduard Terol i Botella, el pasdoble Marisa Sempere (2019) i el poema simfònic A Don Camilo (2014), aquest últim estrenat en un concert especial pel centenari de L’Entrà dels Moros celebrat al Círculo Industrial el 5 d’octubre de 2014, recent encara la fatal notícia de la ruptura. En aquest concert també s’estrenen Jasmine, de Francisco Carchano; Jaumet el Judío, de Jaime Lloret Miralles; La Casa de las Chirimías, de José María Valls Satorres i Al-Rasik, de l’abans esmentat Sanoguera Rubio. Camilo Pérez Monllor també és recordat en el 2015 per l’estrena del seu pasdoble El K’sar el Kebir dedicat al Rei Alfonso XIII i interpretat gràcies a les gestions de Valls Satorres a la biblioteca del Palau Reial de Madrid.

Dos directors per a una banda, Àngel Lluís Ferrando i Eduard Terol (Foto: Diego Valor)

Juntament amb la crisi econòmica d’Apolo, un altre dels fets excepcionalment preocupants és l’accident vascular cerebral que pateix el nostre director Ferrando el 2016 que l’obliga a estar de baixa mèdica i rehabilitació durant gairebé dos anys, temps en el qual és substituït per Vicente J . Sanoguera Rubio durant uns mesos i a continuació per Eduard Terol i Botella entre novembre de 2016 i febrer de 2018, any en què Ferrando torna al podi de la Primitiva el 25 de febrer en un concert Sons de Hollywood dedicat a les bandes sonores cinematogràfiques dirigit conjuntament amb Terol en el seu comiat.

Francisco Giménez, Soci de Mèrit el 2013

En l’edició de Rams de 2017 que dirigeix el cèlebre clarinetista, coincideixen una sèrie d’aniversaris coneguts pel gran públic com és el centenari de la mort de Camilo Pérez Laporta en què s’interpreta Micalet Sou, el centenari de la composició de Tristezas y alegrías o el 175é aniversari de la fundació de la Música Nova amb el pasdoble José Almeria del murer Francisco Esteve Pastor. En aquesta edició s’estrena la marxa cristiana Rictus d’Àngel Lluís Ferrando per a Luis Sanus, capità dels Almogàvers, o la fanfàrria Al Azraq viene! de José María Valls Satorres per a la capitania mora dels Chano. A aquests feliços moments se li suma el retorn del Grup de Dolçainers i Tabaleters La Cordeta després d’uns mesos de diferències amb directives anteriors de la societat.

En l’apartat dels homenatges, són nomenats Socis de Mèrit Manolo Verdú Colomina el 2011, Francisco Giménez Sisternes el 2013 i Rafael Serra Moncho el 2016 mentre que les ‘Xiques d’Apolo’ celebren el 2015 el 25 aniversari del seu menjar del Dia dels Músics, just abans de nomenar Abanderat a l’ex-director de la banda Jaime Lloret Miralles que ha estat homenatjat en Rams d’aquest any després de l’estrena del seu pasdoble Gratitud.

Ernesto Valor Calatayud (Alcoi, 1927-2014)

Lamentablement, l’autor de Baix i contrabaix inicia l’apartat de necrològiques que en aquesta dècada és especialment llarg, desapareixent amb ells una forma d’entendre la música, la cultura i la nostra societat cultural en particular. Al costat de Lloret, ens deixen Ángel García Pérez i Vicente Ivorra Ortolá el 2012; Rafael Serra Carbonell, el 2013; Jesús Oriola el 2014; Miguel Peidro Gomar i Antonio Millán Parra, el 2015; Gilberto Colomina Pascual i Santiago Gil Mora, el 2017. Menció apart mereix el trompista, arxiver i divulgador de tot allò relacionat en l’Alcoi més costumista i tradicional Ernesto Valor Calatayud que ens deixa el 2014. El seu treball és un referent per a tot aquell investigador professional i vocacional, deixant un llegat escrit en multitud de publicacions locals i nacionals, el qual ha estat present en aquest Repàs de Rams que ha arribat al seu final.

No és un final absolut, «Anem de la S a la O per repetir com a segona» com es diria en qualsevol assaig. Nous compassos amb desconeguts contracants que serviran per a afrontar nous reptes en el musical, en l’artístic, en el social i sobretot en el vital d’aquesta meravellosa corporació musical alcoiana: La Primitiva.

APÈNDIXS: PLANTILLA DE LA BANDA AL 2018/19

Flautí: José Benjamín González Gomis. Flautes: Ana Molina Domínguez, María Baldó Cantó, Duna Valor Ferrer, Carmen Lorente Martínez, Paula Francés Bonet i Yolanda Calabuig Agulló.  Oboè: Tania Bou Vico. Fagot: Antonio Paredes Vañó. Requint: Andrea Blasco Jordá. Clarinets: Roberto Ortiz Barrachina, Mariola Cortés Molina, José Antonio García Casasempere, Elías Vidal Escrivá, Jorge Vidal Escrivá, José Antonio Monllor Alcántara, Mauro Fernández Aliaga, Enrique García Casanova, Lluís Balaguer Senabre, Blanca Moya Pérez, Marisa Sempere Pérez, Antonio Priego Climent, Esperanza Calabuig Agulló, Miriam Hernández Catalá, Aina Molines Montaner, Charo Marín Olmedo, Macarena Lozano Florencio, Esther Cháfer Sanchís, Berta Herrero Pérez i Paula Alemany Aura. Clarinet baix: Ferran Fernández Aliaga. Saxos alts: Francisco Giménez Sisternes, Francisco Blasco Jordá,  Isaac Sanoguera Miralles, Ivan Ruíz Pedrós, Eugenio Domínguez Mora i Cristóbal Yépez Rambla, . Saxos tenors: Emilio Bou Pastor, Pablo Martínez Blanes, Guillermo Doménech Coloma, Josep Mullor Valor i Daniel Molina Miró. Saxo baríton: Mar Fernández Aliaga. Fliscorns: Sergio Llinares Domínguez, Javier Picó Pla i Antonio Adamuz García. Trompetes: Ángel Esteve Escrivá, Sergio Molina Martínez, Sergio Ortega Gimeno, Enrique Esteve Verdú, Fernando Pérez Lorente i Vicente Nadal Bonilla. Trompes: Manuel Verdú Colomina i Francisco Martínez Pons. Trombons: Rafael Serra Moncho, Gabriel Micó Vicente, José Pérez Lorente, Izan Pastor Mira, Jordi Paredes Calabuig, José Ramón Company Camarasa, Enrique Sempere Gisbert, Óscar Martínez Albero i Aranza Cabanes Sempere. Bombardí: Jordi Monllor Oltra i Jordi Mira Barberá. Tubes: Javier Pérez Valls i José Enrique Crespo Amorós. Contrabaix: Francisco Ripoll Santacreu i Iñaki Peris Ivorra. Percussió: Jaume Jordi Ferrando Morales, Rubén Mullor Ponsoda, Vicente Cortell Cascant, David Yépez Sellés, Vicente Pastor Vilaplana, Andrea Hernández Catalá i Roger Carchano Jordá.

PROGRAMES DELS CONCERTS DE 2010-2019

2010, 28 de març, Teatre Calderón. Director: Àngel Lluís Ferrando Morales

I. 24 DE SEPTIEMBRE DE 1810 (marxa, Camilo Pérez Monllor) // EL TURISTA (pasdoble, Evaristo Pérez Monllor) // EN EL OASIS (intermedi àrab, Eliseo Martí Candela) // EL PETIT ADOLFÍN BERNABEU (pasdoble, Amando Blanquer Ponsoda) // 1899 (pasdoble, José Seva Cabrera) // A LA MECA (marxa mora, Gonzalo Blanes).

II. ALCOY (pasdoble, Vicente Costa Nogueras) // DE FANG (música per a una capitania, José Rafael Pascual Vilaplana) // PICCADILLY CIRCUS (marxa cristiana, Josep Vicent Egea Insa) // ALFÉREZ ANDRÉS CORTÉS (marxa mora, Andrés Valero Castells) // SAXUM (marxa cristiana, Rafael Mullor Grau) // TARDE DE ABRIL (marxa mora, Amando Blanquer Ponsoda).

2011, 17 d’abril, Teatre Calderón. Director: Àngel Lluís Ferrando Morales

El programa del 2011 homenatjava a Rafael Serra Carbonell

I. MIRHAB (pasdoble, Evaristo Pérez Monllor) // TINO HERRERA (marxa cristiana, Amando Blanquer Ponsoda) // WAHABITAS (marxa mora, Joan Enric Canet Todol´) // TEMPLARIS D’ALBAIDA (marxa cristiana, Vicente Pérez «Coleto») // TRISTEZAS Y ALEGRÍAS (pasdoble, Evaristo Pérez Monllor).

II. CANTO DEL MORO TRISTE (Suite, Carlos Palacio) // CONFIAR Y ESPERAR (marxa solemne, Santiago Quinto Serna) **Premi XLVII Concurs Associació Sant Jordi** // NOVELLA (pasdoble, Vicente J. Sanoguera Rubio) **Estrena** // ENRIQUE LUIS SANUS (pasdoble, Rafael Mullor Grau) **Estrena** // ISHTAR (suite, Àngel Lluís Ferrando) **Estrena** // AL-WAZIR (marxa mora, Saül Gómez i Soler) ** Estrena** // EL SOMNI (marxa mora, Amando Blanquer Ponsoda).

2012, 1 d’abril, Teatre Calderón. Director: Àngel Lluís Ferrando Morales

I. LLANERO (pasdoble, José Pareja Casanova) // EL CADI BEN-IL-SOU (marxa mora, Camilo Pérez Monllor) // EL TRANSVAAL (pasdoble, Camilo Pérez Laporta) // PELAYO (marxa cristiana, Rafael Casasempere Juan) // ALS LLANEROS DIANERS (pasdoble, Rafael Mullor Grau) // LLEÓ I REMI (marxa mora, Amando Blanquer Ponsoda).

II. EL CANTO DEL MORO (escena àrab, José Espí Ulrich) // ÁGUEDA (marxa mora, Víctor Vallés Fornet) **Premi XLVIII Concurs Música Festera 2011** // EL DESGAVELLAT (kake-paso, Julio Laporta Hellín) // BAIX LA FIGUERA (marxa mora, Camilo Pérez Monllor) // PARA ELENA (pasdoble, Ernesto García Climent) // MARFIL (marxa cristiana, Josep Vicent Egea Insa) // L’AMBAIXADOR (marxa mora, Amando Blanquer Ponsoda).

2013, 24 de març, Teatre Calderón. Director: Àngel Lluís Ferrando Morales

I. NANOS Y CHAGANS (pasdoble, Camilo Pérez Monllor) // FONTINENS (pasdoble, Camilo Pérez Laporta) // AMOR AMAR (marxa mora, Camilo Blanes / José María Valls Satorres) // EL REI CAPITÀ (pasdoble, Julio Laporta Hellín) // BANU MARIN (marxa mora, Vicente J. Sanoguera Rubio) ** Estrena** // TEMPORA BELLI (marxa medieval, Àngel Lluís Ferrando Morales).

II. MUSICAL APOLO (pasdoble, Amando Blanquer Ponsoda) // L’AMBAIXADOR CRISTIÀ (marxa cristiana, Rafael Mullor Grau) // LA CASBHA (marxa mora, Rafael Casasempere Juan) // JULIO PASTOR (pasdoble, Amando Blanquer Ponsoda) // SALMO (marxa cristiana, Amando Blanquer Ponsoda) // ABENCERRAJES Y ZEGRÍES (marxa mora, Gonzalo Blanes Colomer).

2014, 13 d’abril, Teatre Calderón. Director: Àngel Lluís Ferrando Morales

Camilo Pérez Monllor, vestido de AbencerrajeI. PARE I FILL (pasdoble, Camilo Pérez Laporta i Camilo Pérez Monllor) // ANSELMO ARACIL (pasdoble, José Espí Ulrich) // MOROS I CRISTIANS (marxa de festa, Camilo Pérez Monllor) // CUCO (pasdoble, Fernando Tormo Ibáñez) // SANTOS, POETAS Y GUERREROS (marxa cristiana, Enrique Igual Blasco) // MORO DE GRANADA (marxa mora, Gonzalo Blanes Colomer).

II. MIS AMORES (pasdoble, José Alfosea Pastor) // GRATITUD (pasdoble, Jaime Lloret Miralles) **Estrena** // ALCOI, ESCATA I DESTRAL (marxa cristiana, Rafael Mullor Grau) // CHANO (pasdoble, Julio Laporta Hellín) // MARXA DEL CENTENARI (marxa mora, Amando Blanquer Ponsoda) // GENNA AL ARIFF (marxa àrab d’Evaristo Pérez Monllor).

2015, 29 de març, Teatre Calderón. Director: Àngel Lluís Ferrando Morales

I. EL NOTICIERO REGIONAL (pasdoble, Evaristo Pérez Monllor) // TINO HERRERA (marxa cristiana, Amando Blanquer Ponsoda) // EL K’SAR EL KEBIR (pasdoble, Camilo Pérez Monllor) **1ª vegada** // ACRACIO (marxa cristiana, Francisco Valor Llorens) **Estrena** // ENTRADA CRISTIANA DE ELDA (marxa cristiana, Joan Enric Canet Todolí) // L’AMBAIXADOR (marxa mora, Amando Blanquer Ponsoda).

II. LA ROMANA (pasdoble, Amando Blanquer Ponsoda) // A DON CAMILO (poema simfònic, Eduard Terol i Botella) // CRUÏLLA DE CORS (marxa cristià, Àngel Lluís Ferrando Morales) // XEMA ALMOGÀVER (marxa cristiana, Rafael Mullor Grau) // EL SOMNI (marxa mora, Amando Blanquer Ponsoda).

2016, 20 de març, Teatre Calderón. Director: Àngel Lluís Ferrando Morales

I. PORTA DE L’ALJORF (pasdoble, Ferran Campos Valdés) // L’ENTRÀ DE LA KÀBILA BEN KURDA (marxa mora, Camilo Pérez Monllor) // ARIANA (marxa cristiana, Jordi Monllor Oltra) ** Estrena** // EL DESGAVELLAT (kake-paso, Julio Laporta Hellín) // LA CANCIÓN DEL HARÉN (marxa àrab, Camilo Pérez Laporta) // LA CASA DE LAS CHIRIMÍAS (marxa mora, José María Valls Satorres).

II. AL CEL (pasdoble, Francisco Valor Llorens) // EL XICOTET (marxa de processó, José Albero Francés) **Estrena**// EL MEXUAR (marxa oriental, Evaristo Pérez Monllor) // ANTEBELLUM (marxa cristiana, Francisco Valor Llorens) // JUANJO (marxa mora, Francisco Esteve Pastor) //  ELDA (marxa mora, Amando Blanquer Ponsoda).

2017, 9 d’abril, Teatre Calderón. Director: Eduard Terol i Botella

I. L’ALFERIS (pasdoble, José Seva Cabrera) // MICALET SOU (pasdoble, Camilo Pérez Laporta) // BAIX LA FIGUERA (marxa mora, Camilo Pérez Monllor) // TRISTEZAS Y ALEGRÍAS (pasdoble, Evaristo Pérez Monllor) // ANY D’ALFERES (marxa mora, Amando Blanquer Ponsoda) // UN MOBLE MÉS (pas moro, Julio Laporta Hellín).

II. ¡AL AZRAQ VIENE! (fanfàrria, José María Valls Satorres) **Estrena** //  EL MOTERET (pasdoble, Jordi Monllor Oltra) **Estrena** // LAIA (marxa mora, Víctor Vallés Font) **Premi Associació Sant Jordi** // EL BARRANC DEL SINC (marxa cristiana, Rafael Mullor Grau) // JOSÉ ALMERÍA (pasdoble, Francisco Esteve Pastor) // RICTUS (marxa cristiana, Àngel Lluís Ferrando Morales) **Estrena**// TARDE DE ABRIL (marxa mora, Amando Blanquer Ponsoda).

2018, 25 de març, Teatre Calderón. Director: Àngel Lluís Ferrando Morales

I. A TRENC D’ALBA (pasdoble, Josep Vicent Egea Insa) // ANY 1944 (pas moro, Ramón Garcia i Soler) // ELIONOR (marxa cristiana, Miguel Ángel Sarrió Nadal) // EL NOTICIERO REGIONAL (pasdoble, Evaristo Pérez Monllor) // PACO JOVER (marxa cristiana, Ramón Garcia i Soler) // MOROS I CRISTIANS (marxa de festa, Camilo Pérez Monllor).

II. IMATGES (pasdoble, Pedro J. Francés Sanjuan) // ALELUYA (marxa cristiana, Amando Blanquer Ponsoda) // ALS LLANEROS DIANERS (pasdoble, Rafael Mullor Grau) // ELS ACACAUATS (pasdoble, José Pareja Casanova) // KAPYTAN (marxa mora, Saül Gómez i Soler) // ANY D’ALFERES (marxa mora, Amando Blanquer Ponsoda).

2019, 14 d’abril, Teatre Calderón. Director: Àngel Lluís Ferrando Morales

I. VALENCIA-ALCOY (pasdoble, Julio Laporta Hellín) // ARGEL (estampa mauritana, Gonzalo Blanes Colomer) // MOROS I CRISTIANS (marxa de festa, Camilo Pérez Monllor) // LES NOCES DE LLIBERTAT (marxa, Amando Blanquer Ponsoda) // EL REI CAPITÀ (pasdoble, Julio Laporta Hellín) // UN MOBLE MÉS (pas moro, Julio Laporta Hellín).

II. DEPORTIVO ALCOYANO (pasdoble, Camilo Pérez Monllor) // CENTANARATO MUSICAL (pasdoble, Jordi Monllor Oltra) // SAHPRUT EL METGE (marxa cristiana, Francesc Amaya Martínez) // LA PRIMERA DIANA **estrena** (pasdoble, Vicente J. Sanoguera Rubio) // MARISA SEMPERE **estrena** (pasdoble, Eduard Terol i Botella) // DEHU DE VETHA (arabian march, Copérnico Pérez Romá).

 

A %d blogueros les gusta esto: