“Mayday”, diumenge 23 de febrer a les 18.30 h. al Teatre Calderón

Notes al programa, per Àngel Lluís Ferrando

Alpina Fanfare de Franco Cesarini. El compositor suís Franco Cesarini és un compositor d’una personalitat versàtil i Alpina Fanfare n’és una bona mostra. Com el nom de la composició indica hi ha elements de fanfàrria a l’inici i al final de la peça, tot abraçant un tema solemne i calmat en la seua secció central. L’obra està dedicada a Kurt Brogli i la Swiss-Los-Band.

El Càntic de les criatures de Jim Curnow. Aquesta suite característica de sis moviments és una de les obres més emblemàtiques de Jim Curnow. Inspirada en els escrits de Sant Francesc d’Assís, la suite aconsegueix transmetre el seu amor per la pau i el seu respecte per totes les criatures de l’univers. Cada moviment ens il·lustra un element de la Creació mitjançant una música farcida d’imatges i referències.  

Resultado de imagen de Cloudburst d’Eric Whitacre
Eric Whitacre (Reno, Nevada, 1970), autor de “Cloudburst”

Cloudburst d’Eric Whitacre. Cloudburst («tempesta de tempestes» com descriu Whitacre), segona composició clàssica de l’autor, va ser escrita  originàriament per a cor en la tardor de 1991, inspirada en una sorprenent «tempesta de tempestes» que el compositor va presenciar mentre estava de gira pel nord de Califòrnia. En la tardor del 2001, l’Indiana All State va encarregar Whitacre un treball original per a la seua banda i el compositor va adaptar l’obra per a vents. Cloudburst es va estrenar el 16 de març del 2002 a l’Indiana All-State Festival i està dedicat a l’amiga i mentora de l’autor, la doctora Jocelyn Kaye Jensen.

Philip Sparke (Londres, 1951)

The Seasons de Philip Sparke. The Seasons (Les Estacions) va ser un encàrrec de la Kappa Kappa Psi National Band Fraternity i la Tau Beta Sigma National Band Sorority. Dintre d’aquest àmbit universitari, va ser interpretada per primera vegada per la National Intercollegiate Band, sota la direcció del compositor, en la seua convenció nacional biennal celebrada a Lexington (Kentucky), el 26 de juliol de 2005. Seguint molts models anteriors de compositors com ara Vivaldi i Glazunov, Philip Sparke usa el cicle anual de les estacions com a motiu d’inspiració d’aquesta suite de quatre moviments. Sol de primavera, el moviment que obri la composició, explota l’àmplia gamma de colors disponibles en la banda per descriure un matí de primavera brillant. La sesta d’estiu ens presenta una melodia tranquil·la i serena que permet gaudir d’un descans al costat del riu en una calorosa tarda d’estiu. Solo de tardor és el moviment on un clarinet solista presagia els dies foscos de l’hivern, el qual es presenta amb tota la seua cruesa amb Vents d’hivern. El darrer moviment descriu el clima hivernal tempestuós amb tota la seva fúria i glòria, però també ens condueix a la música del primer moviment, ja que l’hivern deixa pas a la primavera —un cop més— per reiniciar el cicle anual.

Jan Van der Roost (Duffel, Bèlgica, 1956)

Amazonia de Jan Van der Roost. Com una mena de viatge per un territori vastíssim, aquesta composició presenta cinc moviments sense interrupcions ni pauses. El primer ens descriu La Laguna del Shimbe, situada a les muntanyes dels Andes al nord del Perú. Forma part  de les Huaringas, un grup de llacunes en un entorn aïllat i misteriós on l’aigua té poders curatius i durant segles s’hi han instal·lat curanderos tradicionals en petits pobles que tracten els malats en rituals nocturns. Poc més endavant, mitjançant el segon moviment, ens trobem amb la tribu de pluges de los Aguarunas. Es tracta d’una raça orgullosa, bella i independent, que mai no ha arribat a la dominació, ni tan sols dels inques. Viuen de tot el que el bosc ofereix: peix, fruita, plantes, … També preparen algunes collites i viuen com a semi-nòmades. Prenen el destí a les seues pròpies mans i després d’haver entrat en contacte amb la civilització moderna, han integrat nous elements a les seves vides sense trair la seua cultura pròpia.

El tercer moviment, Mekaron fa referència a una paraula índia que significa «imatge», «ànima», «essència». Els indis són els habitants d’origen de la regió amazònica amb un sistema polític propi, un llenguatge propi i una vida social intensa. Al mateix temps, cultiven la música i la medicina. Com va escriure el líder indi nord-americà Seattle el 1885: «A tot arreu on va l’home blanc, deixa un desert al darrere». Com a resultat d’aquests contactes amb els blancs, va començar el trastorn de la majoria de societats índies (només al llarg del segle XX, 80 tribus han desaparegut). Kêêtuajê, el quart moviment, rep el nom de la cerimònia d’inici de la tribu Krahô a l’estat brasiler de Goias, en què els joves entren en la vida adulta.

El cinqué moviment, Paulino Faiakan, vol retre-li homenatge a la visita a Europa el 1988 dels caps indis Faiakan i Raoni Kaiapo, per protestar contra la construcció de la presa d’Altamira al Brasil, la qual cosa comportaria l’expulsió dels indis dels seus territoris tradicionals. El febrer de 1989, les tribus índies dels voltants d’Altamira van celebrar junts una marxa de protesta per primera vegada en la seua història. L’opinió brasilera se’n va fer ressò i el món va despertar.