La Cordeta enceta el Modernisme

La IV Fira Modernista arriba a la quarta edició, després del parèntesi del 2020

Cordeta_Fira Modernista
El Grup de Dolçainers i Tabaleters La Cordeta en un moment de l’acte (Foto: Facebook Ajuntament)

PMB. Dilluns passat va donar inici la IV Setmana Modernista amb el descobriment del cartell anunciador, obra del fotògraf Toni Miranda. L’acte va ser amenitzat pel Grup de Dolçainers i Tabaleters La Cordeta, el qual va recórrer el centre de la ciutat amb algunes autoritats com la Regidora de Turisme, Lorena Zamorano. Amb això s’inicia una edició més que, finalment, s’ha pogut realitzar gràcies a la relaxació de les restriccions sanitàries degudes a la pandèmia del Covid-19.

Conferències, exposicions, rutes teatralitzades, gastronomia i balls (com es pot veure en PDF adjunt) es realitzaran al llarg de la setmana tenint com a tema principal a la màgia, que finalitzarà el cap de setmana amb la Fira Modernista a la Glorieta. La música estarà present amb un recital de cançons populars a càrrec de la Coral Polifònica Alcoiana (dissabte 25, EPSA, 11 h.); concert de l’Orquestra Simfònica d’Alcoi (diumenge 26, Teatre Calderón, 11.30 h.) i la XVII Mostra de Dolçaines i Tabals d’Alcoi (diumenge 26, EPSA, 11.30-12.30 h.).

La Primitiva actua a Crevillent el dissabte 25

El concert s’emmarca dins de la programació cultural de les No-Festes del 2021

PMB. L’Ajuntament de Crevillent i l’Associació de Festes de Moros i Cristians ‘San Francisco de Asís’ han confeccionat un calendari d’actes culturals coincidint amb els dies de celebració de les festes patronals. A l’haver estat cancel·lades per la situació pandèmica, el mes de setembre es cobreix alternativament amb un calendari d’exposicions, presentacions de llibres i, sobretot, molta música.
La Corporació Musical Primitiva té cita amb el públic crevillentí, el proper dissabte 25 de setembre a les 20.15 h. a l’Auditori Casa de Cultura ‘José Candela Lledó’ amb invitació i aforament limitat. El Grup de Dolçainers i Tabaleters ‘La Cordeta’ actua amb la banda dirigida per Francisco Valor Llorens oferint novament un repertori de música festera que consta del següent programa:

PRIMERA PART

Musical Apolo (1956), pasdoble d’ Amando Blanquer Ponsoda.

Capità Guerrer (2018, marxa cristiana de Miguel Ángel Más Mataix.

Zenetes  (2019), marxa mora de Miguel Ángel Más Mataix.

Tormenta Pirata*  (2014), marxa cristiana de Ramón Garcia i Soler.

Tarde de Abril (1957), marxa mora d’ Amando Blanquer Ponsoda.

SEGONA PART

Borts 1939*   (2011), pasdoble de Francisco Valor Llorens.

No ho faré mes*  (1949), marxa mora de Vicente Catalá Pérez.

El Barranc del Sinc  (1985), marxa cristiana de Rafael Mullor Grau.

Kapytan * (2018), marxa mora de Saül Gómez Soler.

*amb la col·laboració del Grup de Dolçainers i Tabaleters ‘La Cordeta’

 

Estrena de l’espectacle ‘El somni de Posidó’

Serà a l’Alqueria d’Asnar el proper dissabte 18 i compta amb música d’Àngel Lluís Ferrando

El_Somni_de_PosidóPMB.  L’Ajuntament d’Alqueria d’Asnar ha confeccionat un programa cultural a celebrar entre el 4 i el 25 de setembre a causa de la cancel·lació de les festes patronals per la situació pandèmica. És per això que el dissabte 18 a les 20.30 h. al parquing del poliesportiu, la companyia Dimonis Rafolins estrena el seu últim espectacle El somni de Posidó, amb la col.laboració del Grup NS Espectacles i el Centre de Dansa Mònica Talens. És tracta d’un espectacle de gran format on s’ajunta al teatre, la dansa, la música, les estructures de gran format i la pirotècnia. Dos actors hi hauràn en escena: Juan Javier Gisbert i Enrique Blanquer, intepretant a Zeus i Poseidón, respectivament.

L’espectacle compta amb la dirección de Pepa Miralles, el disseny i guió de Jordi Peidro i la composició musical d’Àngel Lluís Ferrando. Aquesta música majoritàriament electrònica va ser enregistrada recentment per l’estudi murer Estudi 14. Malauradament, les localitats ja estan exhaurides però l’espectacle serà gravat i emés per TvA en els propers dies.

La tristesa colpeja a la Unió Musical d’Alcoi

Sergi Sempere i Baldomero Climent, dos destacats membres de la banda moren en un marge de dos dies

Baldomero
Baldomero Climent al centre amb membres de la SM La Lira de Quatretonda

CIM Apolo-Comunicación social. La Unió Musical d’Alcoi ha patit en un breu espai de temps d’una doble notícia luctuosa. Diumenge a la nit, es coneixia la mort del trombonista Baldomero Climent als 73 anys d’edat, músic que també va tindre vincles amb la nostra banda durant un temps, sent també un dels membres fundadors de la Societat Musical La Lira de Quatretonda. Més tràgica ha estat la impensable pèrdua del percussionista Sergi Sempere Ramos en un fatal accident al Montblanc amb tan sols 31 anys d’edat. El terrible succés el donava a conèixer el perfil de les xarxes socials de l’Orchestre de Chambre de Ginebra on era solista. Des de la Corporació Musical Primitiva, volem compartir amb la família musical de la Unió Musical d’Alcoi el dolor i sofriment per tan terribles pèrdues i donar el nostre més sentit condol a familiars i amics. Descansen en pau. Compartim video de l’Orchestre de Chambre de Ginebra amb l’obra de Ludovic Thirvaudey Concertante per a violoncel, percussió i orquestra de cambra amb Sergi Sempere.

El Deliri de Gorga compleix cent anys

Aquesta agrupació va comptar en els seus inicis amb Casa Ridaura i Mora Carbonell, a l’igual que l’Aliança de La Torre de les Maçanes

Exposició_Gorga
Vista general de l’exposició a la seu de la banda (Foto: P. Martínez)

PMB. Dins de les restriccions que permeten les autoritats sanitàries amb motiu de la pandèmia del Covid-19, l’Agrupació Musical El Deliri de Gorga ha celebrat en els dies passats d’agost els cent anys de la seva fundació. Dijous passat va tindre lloc el concert commemoratiu dirigit per Miquel Nadal Bonet amb una primera part dedicada a Tomás Olcina Ribes, músic compositor i fill de la vila, el qual ha escrit amb aquest motiu el pasdoble Cent anys de deliri. La banda va comptar també amb la direcció convidada de José Rafael Pascual Vilaplana.

Complementant a aquest concert, es va organitzar una exposició en la qual es donava un repàs a la trajectòria vital i artística d’aquesta corporació, la qual va comptar amb la presència en els seus inicis de les figures d’Antonio Casa Ridaura -El Tio Piula-, vinculat a La Primitiva d’Alcoi i la Societat Musical l’Aliança de la Torre de les Maçanes, a l’igual que el posterior, i per tots conegut, Fernando de Mora Carbonell. L’exposició es completa amb partitures, uniformes, instruments històrics i fotografies en què apareix la seva relació amb la Filà Gusmans d’Alcoi o durant molt de temps amb la Filà Bequeteros de Cocentaina. Enhorabona a aquesta ja centenaria música del Comtat.

Va passar a l’agost … del 1829

Òpera a Alcoi: El Barbero de Sevilla

Jaume Jordi Ferrando. Amb la distància de quasi dos-cents anys sorprèn l’activitat operística a Alcoi, que coneixem gràcies al testimoni de José Cantó, qui documenta les 160 representacions d’aquella temporada 1829-1830, amb 137 de vers i 23 d’òpera, totes degudes a la companyia de Francisco Aznar.

La Isabela [Elisabetta, regina d’Inghilterra]5 i 6 de maig de 1829
El Barbero de Sevilla26 i 27 d’agost, 7 i 21 de setembre, 12 d’octubre, 3 i 4 de novembre, 21 de desembre, 31 de desembre, 7 de gener de 1830, 15 de febrer, 23 de febrer (només primer acte)
El Médico Turco5 d’octubre
Torvaldo y Dorlisca22, 25 i 28 de gener, 5 i 10 de febrer
La italiana en Argel19, 20 i 21 de febrer; 23 de febrer (només segón acte)
Rossini, c. 1850.
Foto: Ransom Humanities Research Center, The Univ. of Texas at Austin / wikimedia.org

En la Taula s’arrepleguen les òperes d’aquella temporada i, a excepció de l’opereta en un acte El Médico Turco de Nicolo Isouard, totes les altres són de Gioachino Rossini. És cert que Cantó no té costum de mencionar autors en la seua llibreta, però no és menys cert que l’època i la coincidència de títols ens condueix inevitablement a Rossini. D’altra banda, el nombre de representacions deixa clar que Il Barbiere va ser l’èxit indiscutible d’aquella llunyana temporada operística.

No era la primera vegada que Rossini sonava a Alcoi, de fet el mateix Cantó assenyala en març del 1826 una representació de l’Otello per la companyia de Félix López. Pel que fa als títols que trobem a Alcoi en 1829-30 corresponen a obres presentades a Barcelona i Madrid al llarg de la dècada anterior, situació perfectament comprensible en teatres de provincies. A més, en el cas de Il Barbiere a Alcoi, cal assenyalar que la representació del 21 de desembre de 1829 va comptar amb una reconeguda soprano rossiniana: Benita Moreno.

Benita Moreno i la companyia de Francisco Aznar

Benita Moreno amb la seua germana Francisca, s’havien format a Itàlia i, al tornar a Espanya – en 1814 – havien oferit una audició a Madrid amb àries d’òpera de Rossini, per la qual cosa van estar immediatament contractades als teatres de la Cort i amb el temps han estat considerades les introductores de Rossini a Espanya. En 1829, Benita Moreno era tota una diva famosa i estava treballant, de primera tiple, des de la temporada anterior a València i – no sabem per què – va vindre a Alcoi. A Cantó no li va passar desapercebuda la seua presència i anota el dia 15 de Desembre, «Cantó la Benita Moreno», a més clar està de deixar constància de la seua participació en Il Barbiere deu dies despres. I és que música n’hi havia en totes les funcions, doncs sempre s’hi començava amb una simfonia -obertura diríem ara- a més de diferents números instrumentals, de ball i/o cant en els intermedis i al final de la comèdia.

El 1829, amb la gens menyspreable quantitat de trenta mil rals, s’havia format a Alcoi la companyia dirigida per Francisco Aznar. No sabem qui era, però uns anys abans trobem a un Francisco Aznar a Valladolid, ciutat en la qual també s’havien format companyies còmiques per la xifra de 30.000 rals en aquell temps. Per tant, és possible que es tracte de la mateixa persona, i que treballara per diferents teatres arreu Espanya. Com era habitual l’any teatral començava amb la Pasqua i durava fins les carnestoltes de l’any següent, així la primera comèdia es va representar el 19 d’abril de 1829 i la darrera el 23 de febrer de 1830. El testimoni de Cantó també deixa constància de dues interrupcions al llarg de la temporada; la primera pel dol arrán el traspàs de Maria Josepa de Saxònia –la tercera esposa de Ferran VII– i l’altra per haver marxat la companyia uns dies a Xàtiva, coincidint amb la rebuda de la que anava a ser quarta muller del rei i mare de la futura Isabel II: Maria Cristina de Borbó-Dues Sicílies.

El teatre “del tio Gil”

Fins la inauguració del Teatre Principal en 1838, Alcoi comptava amb una Casa de Comèdies que havia tingut almenys dos emplaçaments, la més antiga – del segle XVIII – al voltant del Reial Convent de Sant Agustí, probablement pels actuals carrers de Mossén Torregrosa i/o de l’Escola; i la del temps que ens ocupa, situada al carrer de la Verge Maria, amb accés pel desaparegut carreró de les comèdies.

El carreró de les Comèdies pel anys 80 del segle XX. Foto: Àngel Lluís Ferrando.

D’aquesta època no s’hi conserva a l’arxiu municipal documentació amb referència directa a l’emplaçament del teatre alcoià. Tot i això, per tractar-se d’un espai públic de vegades apareixen referències en documents diversos. És el cas de les actes de l’ajuntament de l’any 1828, concretament en la corresponen a la sessió del 20 d’octubre, en la qual es van llegir i aprovar “los capítulos que deben regir en el arriendo de las tiendas y tabernas de esta Villa en el próximo viniente año”. El document comença parlant de la ubicació de les tendes de comestibles i, la primera que esmenta és la del carrer de la Verge Maria, la qual “deberá colocarse desde el callejón sin salida por donde se entra al teatro, hasta la esquina del Hospital”; l’hospital era l’edifici de la placeta de la Mare de Déu, que havia sigut parròquia fins 1768, i actualment és part de la seu dels jutjats a Alcoi. Per tant, no cap dubte sobre l’emplaçament del Teatre a Alcoi, en el temps que Cantó l’anomena “del tio Gil”.

Pels anys huitanta del passat segle XX, van començar a enderrocar-se totes les cases d’aquesta zona per deixar a la vista i restaurar la torre gòtica de Na Valora. Era doncs en aquesta zona on es situava el teatre què Cantó anomena “del tio Gil” i el lloc on es van representar les òperes de Rossini a Alcoi.

Alcoi, Torre de Na Valora, 2021. Foto: col·lecció particular.

FONTS i BIBLIOGRAFIA:

Arxiu Municipal d’Alcoi: Libro de Cabildos 1826 – 1829, sign. 000066, acta del 20/10/1828.

ALONSO Cortés, Narciso (1947): El teatro en Valladolid : Siglo XIX. Imp. Castellana, Valladolid.

CANTÓ, José (2011): Libro de las Noticias de Las Comedias quesean Representado desde el año 1825 hasta la Orapresente [1848]. Lloréns Libros. Alcoy

CASARES Rodicio, Emilio (2005): «Rossini: la recepción de su obra en España» en Cuadernos de música iberoamericana, Vol. 10, págs. 35-70.

CLIMENT Vaello, Ramón (2018): 180 anys de Teatre Principal d’Alcoi, Volum I de 1838 a 1938. La Dependent Cía de Teatre, Alcoi.

GALBIS López, Vicente (1998): La música escénica en Valencia, 1832-1868 : del modelo del Antiguo Régimen a la organización musical del estado burgués. Tesi doctoral, Universitat de València.

Historia de la Orquestina TBO, por Jaime Lloret Galiana

Jaime_Lloret_Galiana
Jaime Lloret Galiana homenatjat en Rams de 1978 i autor de la carta

Dins del llegat de l’arxiver Ernesto Valor que conserva el CIM Apolo, aparèixen alguns documents com aquest que hem volgut compartir. Es tracta d’una breu història de la trajectòria de l’orquestrina TBO que va néixer a l’Apolo contada de primera mà per uno del seus integrants, el recordat Jaime Lloret Galiana ‘senyo Jaume’. Escrit en una breu carta, seria algun encàrrec que li demanaria el propi Ernesto a Jaime per a uno dels seus articles de divulgació. Es per això que l’hem reproduit tal com està escrit originalment per a comprovar la bona sintonia que hi havia entre els dos músics. Estructurat en dos capítols de títol molt semblant, el primer es centra en l’origen de la denominació de la formació i del pas de ‘xaranga’ a ‘orquestrina’ i en el segon, parla de la trajectòria d’aquesta fins la seua desintegració en els anys 60

BIOGRAFIA DE LA TBO POR JAIME LLORET GALIANA

Amigo Ernesto: Abusando un poco de tu benevolencia, permíteme que te cuente el porqué y cómo salió la denominación de T.B.O. Allá va el asunto:

En el año 1928, se formó en La Primitiva una ‘charanga’ compuesta por jóvenes cuyos nombres eran: Francisco Pérez y Joaquín Torregrosa (clarinetes), Francisco García y José Olcina (trompetas), Ramón Doménech (fliscorno), Miguel Peidro (trombón), Vicente Colomina (bombardino), Jaime Lloret (tuba), Abel Martínez (caja) y Alfredo Richart (platillo y director).

Esta ‘charanga’ de momento actuaba principalmente en filaes pero también montábamos números de tipo bailable y, a tal efecto, hicimos un repertorio muy al día en aquel tiempo con, por ejemplo, los tangos A media luz, La última copa, La Porteñita, chotis, polcas, pericones, el pasodoble de Padilla Valencia, María, cómprame un negro, Si Vas a París, papá. Total, que hicimos un repertorio muy de la época. El conjunto se hizo muy popular y nos vino una, digamos, contrata para amenizar unas veladas teatrales que se hacían en el salón teatro que tenía el colegio de los Hermanos Maristas en la calle San Francisco. El elenco de compañía eran todos hombres. Aquello se hizo muy popular y tuvimos mucho éxito.

Esto llegó a conocimiento de algunos componentes de los Abencerrajes que se reunían particularmente los sábados por la noche en Apolo a tomar café con sus señoras. Por citar algunos, te diré Rafael Pascual ‘Confeti’, Simeón Pastor, Indalecio Carbonell, el señor Pepe Sanz y otros.

Estos amigos nos propusieron el amenizar estos ratos de amistad con ellos a lo cual accedimos la charanga. Lo hacíamos por amistad y simpatía con aquellas personas que nos apreciaban de verdad. Nos invitaban a café y dulces para todos y disfrutábamos un rato.

Y ahora va “aquello”. En el Iris también se formó algo parecido a lo nuestro y, al día siguiente de una velada de aquel grupo también jóvenes, se publicó en el periódico local El Noticiero Regional una pequeña crónica refiriéndose al conjunto, y decía el cronista “…los chicos parecían Pulgarcitos”. Nosotros, al día siguiente, comentando la “crónica” se le ocurrió a Miguel Peidro, el poeta “…bueno, pues nosotros no somos Pulgarcitos, somos T.B.O.”

Y como gustó la ocurrencia, al formarse la Orquesta, por unanimidad se aprobó la denominación. Te agradezco la paciencia, amigo.

PEQUEÑA HISTORIA DE LA ORQUESTA “JAZZ T.B.O.”

La Orquesta “Jazz T.B.O” se formó en Alcoy en el año 1929 y la integraban once componentes de la banda Primitiva cuyos nombres era: Luis Mataix Laporta (director y clarinete), Rafael Pastor Llácer (batería y clarinete), José Terol Llopis (saxo barítono y clarinete), Antulio Climent Aracil (saxo tenor y violín), Octavio Bou Valero (saxo alto y violín), Rafael Vallcanera Valls (trompeta), José Climent Aracil (trompeta), Vicente Colomina Seguí (trombón de varas), Víctor Barceló Tortosa (trombón de varas, batería y clarinete), Jaime Lloret Galiana (contrabajo  tuba) y Copérnico Pérez Romá (violín y banjo).

Los pianistas eran en distintas ocasiones Don José Salvador Llácer, Don Rafael Casasempere Juan, Don Gregorio Casasempere Juan y Don Alfonso Sellés Cabrera, en muy pocas ocasiones.

TBO 8-12-1928
La TBO en la Glorieta en 1928. D’esquerra a dreta: Jaime Lloret, Miguel Peidro, Vicente Colomina, Alfredo Richart, Ramón Doménech, Francisco Pérez, Rafael Pastor i Abel Martínez (Foto cedida per Miguel Lloret Rumbeu)

Como en muchos locales donde se actuaba no había piano, ingresó en la Orquesta Juanito Miró, un niño que triunfaba tocando el acordeón en unas emisiones infantiles que organizaba Radio Alcoy.

Como cantantes en distintas épocas, actuaron Miguel Baldó, Miguel Juan, Claudio Payá, Santiago Aracil “Jimmy” y el ya mencionado Víctor Barceló; y las féminas Ysa Sanjuan y María del Pilar, todos como titulares de la Orquesta.

La T.B.O. actuó en varias ocasiones, como orquesta espectáculo en escenarios de teatros, tales como el Teatro Calderón de Alcoy; Teatro Moderno de Cocentaina y Salón Teatro Buenos Aires de Relleu con artistas profesionales como eran Pura Negri, Teresita Marín, Pilarín Flora, Conchita Monteagudo y Marujita Torregrosa.

Los locales de actuación más frecuentes en Alcoy eran la Pista del Viaducto, Dependencia Mercantil, Círculo Industrial, Círculo Católico, Piscina Municipal, Monterrey, Salón del S.E.U. [El Hogar del Estudiante] y la Marquesina de Rafelet donde la Orquesta tenía el salón estable, hasta que ocurrió el triste suceso el día 2 de noviembre de 1950 que se derrumbó el edificio en construcción.

Después ya pasó la orquesta al Monterrey alternando con otros conjuntos de fuera, como también en la Glorieta de Primo de Rivera en las verbenas que se organizaban en el verano y solían actuar tres orquestas en la misma verbena.

Es digno de destacar las actuaciones que tuvo la Orquesta en el Pavelló Fester montado en la entonces Plaza Mayor con motivo de las fiestas de san Jorge en el año 1966 con siete días de actuación acompañando a artistas de la categoría de Raphael, Tito Mora, Jaime Morey, Salomé “Miss Yugoslavia” y el célebre Cassen.

Fuera de Alcoy actuó la Orquesta en Alicante, La Roda (Albacete), Jijona, Onteniente, Ibi, Bañeres, el Rancho Wilson en Muro y otros pueblos de la comarca.

Mención especial eran las actuaciones en nuestro Apolo con motivo de los bailes de Carnaval, Navidad, Fin de Año y Reyes. Estas veladas eran muy celebradas en nuestra ciudad, llenando los locales por completo de socios y no socios (por puro compromiso) ya que siempre se tenían que cerrar las puertas.

Octavilla_TBO
Lletra d’uno dels fox-trot que tocava l’orquestra (Foto cedida per Miguel Lloret Rumbeu)

Con el tiempo, se produjeron unos cambios obligados por circunstancias de la vida, ya que se dieron de baja por trabajo Luis Mataix, Rafael Pastor, José Terol y Octavio Bou.  Fue entonces cuando ingresaron para las vacantes de saxo los compañeros de La Primitiva Emilio Llácer Silvestre y José Colomer Perpetua. La vacante de director fue cubierta por Copérnico Pérez.

Años después y por tener que trabajar fuera de Alcoy dejó la Orquesta Víctor Barceló, y por fallecimiento de Vicente Colomina quedó el grupo sin puesto de trombón de varas y entonces, esta plaza la ocupó Gilberto Albero Segura y de batería Juan Camilleri Cambra. Posteriormente se dieron otra vez las bajas por fallecimiento de Rafael Vallcanera y Emilio Llácer y por enfermedad Antulio Climent.

Algún tiempo después, dejaron la Orquesta por voluntad propia Gregorio Casasempere y Copérnico Pérez pasando a cubrir el puesto de director Juan Camilleri. Fue entonces cuando se reestructuró la formación ingresando como pianista un joven estudiante de piano llamado José García Segura y para el puesto de director Jesús Oriola Soler, cantante y saxo tenor, que vino a Alcoy procedente de Madrid donde actuaba en un conjunto como profesional y quedó sin trabajo al disolverse el conjunto.

Oriola vivía muy de cerca el ambiente de música moderna y le dio a la Orquesta un estilo muy dinámico. Entonces nos propusimos el sustituir la denominación del grupo sin perder las siglas de T.B.O. por el de T.B.O’S. Así estuvo la Orquesta trabajando mucho tiempo, pero otra vez las circunstancias obligaron a hacer una sustitución y Oriola marchó a Madrid y en el puesto de éste ingresó como saxo Juan Rubio Gil y como cantante Jimmy.

Entonces quedó la Orquesta con los siguientes componentes: José García (pìano), José Colomer (saxo), Juan Rubio (saxo), José Climent (trompeta), Gilberto Albero (trombón), Jaime Lloret (contrabajo), Juan Camilleri (batería) y Santiago Aracil “Jimmy” (cantante).

Estos fueron los que el día 21 de mayo en el salón Monterrey en sesiones de tarde y noche en el año 1967 pusieron el punto y final después de tantos años a la Orquesta que se formó en 1929 y se llamó “Jazz T.B.O.”. Cabe reseñar que nuestro paisano y amigo Enrique Llácer Soler “Regolí” hizo algunas actuaciones con la T.B.O. en la Piscina Municipal antes de ingresar en el Conservatorio de Madrid como Catedrático de Percusión.

La Orquesta vistió siete modelos de uniforme; el primero, de chaqueta roja, corte smoking, solapas negras y pantalón negro; el segundo, smoking completo; el tercero, traje gris; el cuarto, chaqueta fantasía; el quinto, cazadora beige; el sexto, chaqueta tipo sahariana y el séptimo y último, blusa tipo bolero con cuellos y puños negros. Cada blusa de color diferente.

Esta es la pequeña historia de la Orquesta “Jazz T.B.O” recopilada por JAIME LLORET GALIANA.

1946
Moment d’una actuació en 1946 (Foto cedida per Miguel Lloret Rumbeu)

 

 

‘Musical Apolo’ per primera vegada a Bilbao

La Banda Municipal de Bilbao celebra un concert dedicat al pasdoble el divendres 20 d’agost

Bilbao_PasodoblePMB. La Banda Municipal de Bilbao dirigida pel mestre José Rafael Pascual Vilaplana està oferint durant el mes d’agost una sèrie de tardeos musicales ‘arratsalde musikalak’. El concert del divendres 20 d’agost estarà dedicat al món del pasdoble a celebrar al Quiosco del Arenal a les 19 h. La primera peça del concert és Musical Apolo d’Amando Blanquer que sonarà per primera vegada a la capital basca. Seguidamente, s’oferirà Eduardo Borrás, de Francisco Esteve; Pasodoble a Paco Alcalde, de Joaquín Rodrigo; La Primitiva, de Jeff Penders; Cien años de suspiros, de Joaquín Quinto Serna; A trenc d’alba de J. Vicent Egea; Camino de rosas i Agüero de José Franco Ribate. Més informació: https://www.bilbaomusika.eus/castellano/bmagenda.asp?idioma=ES&strCodPadre=BD

És Titol.lat Superior en Harmonia, Contrapunt, Fuga, Composició i Instrumentació, Direcció de Cors, i Direcció d’Orquestra. També es titol.lat en Piano, Viola, Clarinet, Llenguatge Musical, Transposició i Acompanyament. – See more at: http://www.musicafestera.com/autors/mullor-grau-rafael#sthash.aje8kkyh.dpuf
És Titol.lat Superior en Harmonia, Contrapunt, Fuga, Composició i Instrumentació, Direcció de Cors, i Direcció d’Orquestra. També es titol.lat en Piano, Viola, Clarinet, Llenguatge Musical, Transposició i Acompanyament. – See more at: http://www.musicafestera.com/autors/mullor-grau-rafael#sthash.aje8kkyh.dpuf

Concert de comiat de Francisco Valor Llorens

El músic va finalitzar com a director de la Banda Instructiva Musical d’Alfarrasí després de tretze anys

Valor_Alfarrasí
Moment del concert de comiat a Alfarrasí

PMB. Dins de la VIII Campanya d’Intercanvis Musicals que organitza la FSMCV, va celebrar la Banda Instructiva Musical d’Alfarrasí un concert dijous passat 12 d’agost. Amb l’epígraf Gràcies, mestre! constava d’un programa de música festera entre els quals s’incloïen quatre obres del seu director, Francisco Valor Llorens. Carregat d’emotivitat, aquest concert significava el seu comiat com a director titular després de tretze anys d’activitat. En l’actualitat, juntament amb la nostra banda, assumeix també la direcció de La Primitiva de Callosa d’Ensarrià, iniciant així una nova etapa des del passat mes de juliol.

La Primitiva: una història escrita pels instruments, per Marc Sansalvador Pérez

El jove músic de l’Ateneu Musical de Cocentaina i alumne del Conservatori ‘Juan Cantó’ d’Alcoi ens fa un repàs d’alguns dels instruments més antics que conserva la banda

Marc Sansalvador
Marc Sansalvador Pérez (Cocentaina, 2004)

És sabut que la Primitiva d’Alcoi és una de les bandes més velles de tot el territori valencià, i no és cap exageració. Fundada l’any 1830 i hereva de la Banda de Milicianos Nacionales, ha sabut sobreviure els estralls del temps i tindre guardat un arxiu musical i instrumental incomparable per la zona. Per això, vaig proposar al meu estimat amic i professor José Antonio Garcia, poder indagar més en els materials que ofereix la banda, i que moltíssima gent ignora per considerar-ho obsolet i fòssil. Rebent el vistiplau per part de la Directiva, vaig tindre una oportunitat única de poder revelar els secrets que oculta aquesta banda.

Al dia 20 de maig de l’any 2021 vaig visitar per primera vegada l’arxiu musical i instrumental de la seu de la Corporació  Musical Primitiva, on, amb l’autorització del director de l’escola pròpia de la banda, José Antonio Garcia Casasempere, i amb companyia i ajuda de l’encarregat dels instruments de doble canya i clarinets de la banda, Antonio Paredes Vañó, vaig tindre l’oportunitat de documentar i interpretar tres instruments històrics que la mateixa societat té la sort de conservar: dos fagots de sistema Böehm o francés de la marca Brevet Trieber, d’una edat aproximada de cent vint anys, a causa del seu estat de funcionament, mecanisme, condició general i pel context temporal en el qual s’hagueren pogut usar aquests instruments, i també un corn anglés, datat un poc més prompte, cent anys.

fagot Brevet Triebert
El fagot Brevet Triebert

Aquests instruments estan en desús i considerats obsolets, ja que un dels fagots està en condicions irreparables per la degradació que ha sofert l’instrument mentre no s’ha usat.

L’altre fagot té més possibilitats de ser reparable, malgrat que puga ser interpretat amb moltíssima dificultat, encara que el fragment inicial de La Consagración de la Primavera de Stravinski es podia interpretar quasi íntegrament, llevat d’algunes notes selectes. Els suros de les claus es poden reemplaçar, i les claus poden ser reforçades i alguna, substituïda. Respecte al corn anglés, està en perfecte estat, només en una revisió general de tot l’instrument i una posada a punt, seria suficient per a poder ser usat de nou.

La segona expedició a l’arxiu organològic de la Corporació Musical Primitiva alcoiana va resultar en una àrdua i aprofitable vesprada de documentació d’instruments i aprenentatge juntament amb el company Antonio Paredes Vañó, on descobrirem misteris resguardats en instruments rovellats, dins de fundes incògnites i abandonades pel cruent pas del temps, desvetlant instruments estranys i molt inusuals, que per als músics més joves, poden semblar relíquies brutes sense valor gaire, però als més veterans poden despertar reminiscències sobre anys passats en un vol, què fan recordar amb bells records aquelles èpoques musicals que nosaltres ja no tindrem l’oportunitat de palpar.

Tuba en fa
La tuba en Fa C.A Schuster

Entre els instruments que van ser documentats, voldria destacar-ne dos. El primer d’ells, és una tuba en Fa, de la marca C.A Schuster, i probablement és un dels instruments més antics que es conserve a la zona  de l’Alcoià-Comtat, i dels més inusuals, ja que el sistema de claus i broquet que ha sigut extirpat de l’instrument, està orientat cap al tub estret de la tuba, i no cap a la campana. Aquesta deducció va ser certa per les marques de guerra que posseeix l’instrument i per una fotografia encontrada a l’Instagram de l’historiador alcoià Vicent Luna i Sirera, d’una cercavila recorrent Alcoi a la fundació de la Segona República, on es pot veure un tubista tocant aquest instrument amb la forma mencionada de l’instrument. Crec, que aquest instrument mereix especial atenció i apel·le a què se cerque una forma de fer-lo funcionar de nou, ja que una relíquia així deu meréixer un tracte més apropiat pel seu valor històric.

Saxo
Saxo greu J. Rampone

El segon, un saxòfon baix o greu en Si Bemoll de la marca J. Rampone, fabricat al ben entrat segle XX. Aquest instrument és reconegut pels membres més veterans de la banda, ja que fins ben entrat l’any 2010, s’usava molt freqüentment per demanda dels directors del segle XX, més notablement Gregori Casasempere Gisbert, qui va portar endavant una tasca de recuperació intensiva d’obres festeres i simfòniques per a banda molt fructífera no només per a la mateixa banda, sinó també per a tot l’àmbit bandístic del País Valencià. Aquest instrument està en condicions mediocres, ja que el pas dels anys ha fet que el sistema de claus i sabatilles resulte obsolet vers les noves innovacions que les grans marques realitzen sobre la creació d’Adolphe Sax. L’última menció sobre l’ús d’aquest instrument va ser l’any 2017, quan l’Ateneu Musical de Cocentaina el va demanar per a fer-lo servir al Concert de Festes i al I Certamen de Música de l’Associació Sant Jordi d’Alcoi, ja que les obres Ibn Jafaixa d’Enrique Castro i Catarsis de Josep Vicent Egea el requereixen al gran elenc instrumental bandístic.

Passacarrer Nova
Foto comentada en el text on es pot veure la tuba en Fa en un grup de La Nova on apareix Joan Valls tocant la caixa. Passacarrer de celebració per la instauració de la Segona República

Sincerament, pense que Apolo ha fet una gran gesta en quant als instruments històrics es refereix, ja que és una de les poques societats musicals que conserva tantes rareses històriques organològiques, per desgràcia moltes d’elles estan pseudofossilitzades, ja que el dur pas del temps ha fet que muiren i passen a ser testimoni d’una era bandística que no tornarem a recuperar per la complexitat que requeriria aconseguir tots els instruments, que una vegada foren imprescindibles per a les bandes.

Per últim, agrair a la Junta Directiva de la CIM Apolo, presidida per Enrique Esteve Verdú, que ha pogut obrir-me les portes de la més veterana banda alcoiana; a Antonio Paredes Vañó per haver-me mostrat l’arxiu instrumental de la banda, on s’ha pogut centrar el treball de documentació; i finalment a José A. Garcia Casasempere, qui m’ha donat la possibilitat de fer aquest treball en la Primitiva, on m’ha ajudat en tot el que ha pogut dins de les seues capacitats i m’ha donat l’oportunitat d’escriure aquest text que esteu llegint. Gràcies, Apolo.