En aquesta primera part, parlarem sobre el concepte de teatre–circ, dels seus orígens i posteriors reformes, de la seva importància com a marc escènic de la major part de l’activitat cultural que s’exhibia a la nostra ciutat i en l’últim capítol sobre els problemes i contratemps que hi va haver per a una rehabilitació que mai es va arribar a realitzar.
La segona part, en breu, tindrà com a protagonista a La Primitiva, la qual va arribar a celebrar més de mig centenar de concerts, alguns d’importància històrica.
Pablo Martínez. Després del privilegi que va suposar que La Primitiva haguera estat actuant al Teatre Chapí de Villena el passat 24 de Maig, em va venir a la memòria que a Alcoi vam tenir un teatre de similars característiques que va deixar de funcionar fa gairebé trenta anys. Repassar més de vuitanta anys des d’aquí no permet ser tan exhaustiu com un voldria, però unes petites pinzellades de tots els esdeveniments culturals que es van poder gaudir, prestant especial atenció als que va realizar La Primitiva, en aquest recinte servirà per fer recordar als veterans i, sobretot, descobrir i conèixer als més joves de la banda el tan gran patrimoni cultural que vam tindre a la nostra ciutat.
SOBRE EL CONCEPTE
Sent el seu origen França, el concepte de Teatre–Circ apareix a la fi del segle XIX, trencant amb l’estil que imperava des d’Itàlia. Aquest estil d’arquitectura francès intentava aconseguir una major interactivitat entre l’espectador i l’artista, apareixent la forma circular i apartant el tall rectangular de l’estil italià que jugava entre altres factors amb la perspectiva profunda de l’escenari.
Amb l’aparició de les avantguardes en la dècada dels 20, la sorra i l’espai circular predominaria sobre l’arquitectura teatral. A Espanya van arribar a construir-se sobre seixanta teatre–circs des de principis de segle, i concretament a la Comunitat Valenciana van arribar a existir set a València, i la resta es trobaven a Alcoi, la Vila Joiosa, Requena, Xàtiva, Dénia, Villena (antic Chapí) i dos a Alacant.
SOBRE EL RECINTE
El teatre es trobava al carrer Gonzalo Barrachina, n º 6 en el lloc que ara ocupa la plaça de Vicent Andrés Estellés i la finca on es troba el Club Taurino i la Societat El Trabajo.
Va ser inaugurat el 22 d’Octubre de 1903 amb una capacitat per 1.032 espectadors i era propietat de la Societat de Socors Mutus o Societat Benefico-Social El Trabajo. La sessió inaugural, tal com apareix en l’edició del «Heraldo de Alcoy» del mateix día va constar de la sarsuela «El puñao de rosas», de Chapí, el drama «Carceleras» i el sainet valencià «Les viudes de la placeta». El 1944, aquesta Societat va llogar el teatre a Rafael Ivorra Reig de l’empresa Ivorra que va encarregar a l’arquitecte José Cortés una reforma per adaptar-lo als nous temps ampliant la seva capacitat a 1.247 persones.
En Nadals de 1985, va baixar definitivament el teló, després de estar més de any i mig sense projeccions cinematogràfiques. Precisament, va ser La Primitiva la que va posar punt i final a l’història del teatre un 22 de desembre de 1985, amb un concert dirigit per Gregorio Casasempere Gisbert baix l’epígraf «La Nostra Música». Tan sols tres díes abans, s’havía efectuat un concert de Nadaletes pels xiquets del Jardí d’Infància «Nanets».
TEATRE
En l’àmbit local, és molt coneguda la repercussió nacional que van tenir els muntatges de la Compañía Estable La Cazuela fundada el 1955 i de la qual van sorgir figures com Mario Silvestre, Amparo Múrcia, Salomó Sanjuán o Miguel Martí, entre d’altres i en la qual va debutar Ovidi Montllor, destacant versions com les de «La metamorfosis» de Kafka, amb la qual van celebrar el seu desè aniversari; «El zoo de cristal» de Tennesse Williams; «Mirando hacia atrás con ira» d’Osborne; «Seis personajes en busca de autor» de Pirandello; «El cementerio de automóviles» d’ Arrabal i el musical «Jesucristo Superstar».
Amb altra temàtica completament diferent i molt localista, es troben els sainets festers (comèdies costumistes de caire purament alcoià amb el rerefons de la festa de moros i cristians sempre present) d’autors com Armando Santacreu, Ernesto Valor o Joan Valls sent representades pel grup escènic de l’Associació de Sant Jordi amb títols com «Nou cadires i una androna», «Pensat i fet», «Em veig negre per eixir de negre» o «Més dur que l’Alcoià o un penalty ben Ficat».
Per altra banda, a la nostra ciutat van venir multitud de revistes musicals de Colsada i companyes d’actors i característics com Margot Cottens, Quique Camoiras, Andrés Mejuto, Antonio Ferrándiz, Lolita Sevilla, María Dolores Pradera (com a actriu), Tina Gascó, Lili Murati o Ana Mariscal.
Ja en l’època del tardofranquisme i de la transició, aquestes revistes i comèdies anaven pujant de to, limitant amb l’època del «destape» al cinema, que incloïen vedettes i còmics amb títols com «Te vas a poner morao» o «Bellezas al desnudo».
En l’última etapa del teatre, van continuar venint la Compañía Nacional de Teatro María Guerrero a 1968; María Luisa Merlo y Carlos Larrañaga amb «El baile» d’Edgar Neville; Lola Herrera amb «Cinco horas con Mario» de Miguel Delibes a 1984; Pedro Osinaga amb «Sé infiel y no mires con quién», María José Goyanes, Pastor Serrador, Luis Barbero, Juanito Navarro, María Luisa Merlo, Rafaela Aparicio o els polèmics Els Joglars que van vindre en varies ocasions: una d’elles per celebrar el 20º aniversari de La Cazuela amb «Alias Serrallonga» en 1975 i posteriorment amb «Laetius» u «Olympic Man».
CINEMA
Comença a projectar cinema en 1915 amb pel · lícules d’episodis: «La llave maestra», «Fantomas», …. sent la primera pel · lícula muda que es va projectar «Ella va a la guerra» (1929) d’Henry King. Va ser la primera sala a ser habilitada tècnicament per projectar pel.lícules sonores en 1931, coincidint amb la II República, propiciant un desenvolupament important del nou espectacle de moda que faria que a Alcoi arribés a comptar amb una desena de locals a la primera meitat del segle XX. La pel · lícula dels EUA «Paddy, lo mejor a falta de un chico» seria una de les pioneres amb diàlegs en espanyol que es va estrenar en aquesta sala, després seguirien moltes.
Posteriorment, la Societat El Trabajo va llogar el teatre a l’empresa Espectáculos Ivarca perquè gestionés la seva explotació com a sala cinematogràfica juntament amb el Calderón, el Monterrey, el Principal i el cinema d’estiu El Jardín gràcies a la qual es va poder veure a Alcoi (normalment en règim de programa doble) pel.lícules com «La quimera del oro» de Chaplin, «El signo de la cruz» i «Policia Montada del Canadá» de De Mille, «Al servicio de las damas» de La Cava, «El leon de Esparta» de Maté, «El hombre tranquilo» de John Ford, «20.000 leguas de viaje submarino» de Fleischer i posteriorment «El baile de los vampiros» de Polanski o «Ensayo de un crimen» de Buñuel.
Des de mitjans dels 70 i coincidint amb el declivi del teatre, aquest va passar a convertir-se en una sala d’reestrenes amb programes doble en què s’alternaven continuacions d’estrena del Calderón com «La espía que me amó» o «La mujer del teniente francés» amb comèdies espanyoles («Los que tocan el piano» o «Vota a Gundisalvo»), cinema d’arts marcials («Mano de hacha»), èxits de Terence Hill i Bud Spencer («Dos misioneros» de les que recordo grans cues), «spaghetti–westerns» («Por la senda más dura», «Django») i reposicions de cinema clàssic amb títols com «Una noche en la ópera», «Quo Vadis», «Un hombre para la eternidad», «La vuelta al mundo en ochenta días», «El mundo está loco, loco, loco, loco» o «Juana de Arco».
L’últim programa doble que es va projectar va ser al maig de 1983: «La montaña del dios caníbal» i «La patrulla de los inmorales» d’Aldrich, encara que després del parèntesi d’un any, l’adéu definitiu va vindre amb «Correo especial» i «Sal gorda» de Trueba l’1 de maig de 1984. Fins desembre de 1985 no es tancaría el teatre.
MÚSICA
Sarsuela, dansa, flamenco, música festera, música clàssica i el primer concert de jazz en directe a Alcoi van tenir presència a l’escenari del teatre.
Gran èxit va tenir el Grupo de Percusión de Madrid fundat el 1976 per José Luis Temes i que va actuar el 1979 a Alcoi. Amb un color totalment distint es desenvolupaba el Carrusel Mágico del Varieté vint anys enrere amb Lolita Sevilla i a mitjans dels 60 el Festival Juvenil de Arte Flamenco «Los Joselitos del Cante».
Les agrupacions musicals alcoianes també van tindre protagonisme amb la Coral Polifónica Alcoyana, Armónica Alcoyana y la Orquesta Sinfónica Alcoyana fundada a 1953 per Rafael Casasempere i que va tindre com a director a Gregorio Casasempere Juan durant més de vint anys.
La Asociación de Amigos de la Música de Alcoy va ser fundada el 1983 i el seu primer concert al teatre va ser el 21 de febrer de 1984 amb l’Orquestra de Cambra de la Filharmònica de Varsòvia. Fins al tancament del teatre, es van succeir les actuacions de l’Ensemble de Grenoble (17/01/85), l’Orquestra Simfònica de la Ràdio de Praga (15/10/85) i sarsuela amb la Companyia Lírica de Antonio Amengual (en diverses ocasions : juny 1984 i gener i juny de 1985).
En demanar la col · laboració del seu president Alfonso Miguel Jordá Morey per aquest dossier, ens revela un desolador retrat dels últims dies del teatre: «El motiu principal de les poques actuacions era l’eminent ruïna del teatre, el fret que és passava si era hivern i el problema en la càrrega i descàrrega dels materials, decorats per a la sarsuela i un muntó de problemes més, también el mal estat dels camerins d’artistes «.
El 20 de novembre de 1980, va tenir lloc el primer concert de jazz a Alcoi amb l’actuació del grup polonès Swing Workshop i la cantant Marianna Wroblewska, que si bé va omplir el teatre sobretot de públic jove, no va acabar de convèncer musicalment als assistents allà congregats.
La sarsuela sempre ha estat present en el teatre amb la tasca de l’Agrupació Lírica «El Trabajo» que encara segueix el seu camí després del recent èxit de Agua, azucarillos y aguardiente.
L’embrió d’aquesta agrupació va ser l’Agrupació Teatral «San Roque» on, entre les dècades dels 70 i 80, actors tan coneguts i estimats pel públic alcoià com Rosita Vicedo, Francisco Baldó, Mario Valls, Ángel Pérez, Chelo Valls, Paco Aznar i molts més van posar en marxa muntatges de sarsueles com La del manojo de rosas, Luisa Fernanda, El cantar del arriero o La Verbena de la Paloma amb direcció escènica de Camilo Candela i direcció musical de Jaume Lloret o de Gregorio Casasempere, normalment.
PROCÉS D’UN TEATRE QUE MAI VA TORNAR
Un cop clausurat amb l’últim concert que va ser de La Primitiva, el teatre no tenia pràcticament d’escenari a principis de 1986 ja que l’empresa Ivarca va començar a desmantellar els telers, teló de boca, embarrilados i altres elements d’atrezzo, i ja es començava a elaborar l’avantprojecte de rehabilitació per part del Ministerio de Obras Públicas, el qual es retardava constantment per tenir uns costos elevats.
A la fi de 1987, l’Ajuntament, sent alcalde José Sanus, va oferir a la Societat El Trabajo la simbòlica quantitat de deu milions de pessetes (uns 60.000 euros) per la cessió del teatre, ja que era requisit indispensable convertir-lo en Teatre Municipal per poder reformar. La Societat va accedir amb la condició de la restauració del teatre i de l’edifici de la Societat que per llavors englobava a la Orquesta Sinfónica, La Cazuela i Amigos de la Música. En aquells dies, també es va anunciar que l’arquitecte Javier Feducci seria l’encarregat de la rehabilitació, englobat dins del pla del MOPU amb un pressupost d’uns 180 milions de pessetes (uns 966.000 euros). La primera fase de la remodelació es va iniciar al març de 1988 amb l’enderrocament de les zones més deteriorades, concretament amb les de l’edifici annex, que pertanyien a la Companyia Hidroelèctrica.
En posteriors fases, van aparèixer a la llum motius decorats amb ferro forjat suggerint una ornamentació floral que encaixaven amb l’estil modernista de principis del XX, i que van ser coberts de guix pintat, possiblement en la reforma de 1944.
El teatre va ser propietat de l’Ajuntament per deu milions de pessetes amb la signatura d’escriptura de venda el 20 de desembre de 1989 per part de Jaume Bordera, vicepresident del Trabajo i Josep Pérez i Tomàs, primer tinent d’alcalde, amb la qual es podrien agilitzar els tràmits amb el Ministeri per iniciar la restauració per part de Feducci.
Al març de 1990, s’anuncia que les obres de rehabilitació tindran un cost de 300 milions de pessetes (sobre 1.600.000 euros) sufragats pel MOPU. També des de la Generalitat Valenciana s’anuncia que aportarà 50 milions de pessetes (uns 270.000 euros) dins del projecte «Música 92» que consisteix a dotar de la infraestructura necessària per potenciar l’oferta musical en diferents poblacions de la Comunitat Valenciana. Pocs mesos després, el pressupost de l’obra es comença a disparar (de 180 a 470 milions de les antigues pessetes) per l’estat ruïnós del teatre i a la incorporació de zones de l’entorn del projecte.
Al desembre de 1991 tan sols queda l’estructura tan febla que és pràcticament no aprofitable amb un sostre de fusta i suro i es parla de demolir per complet. Definitivament, a finals de 1992, s’abandona la idea de la rehabilitació ja que després de l’estudi del subsòl, es valorava que el cost dels fonaments per a l’auditori seria de 400 milions de pessetes, apart del cost de la construcció del teatre que ja hem dit que era de 300 milions.
A partir d’aquí, el Teatre Circo ja és història formant part de la memòria col.lectiva dels alcoians.
**************
Bibliografía consultada:
«Cent anys d’il.lusions» de Josep Lluís Peiró.
«Alcoyanos de fábula» de Ricardo Canalejas Romá.
Periòdics «Heraldo de Alcoy» i «Ciudad de Alcoy» de l’hemeroteca de la Biblioteca Municipal Central d’Alcoi.
A la xarxa:
http://www.prospectosdecine.com de Paco Moncho.
http://www.revistalafactoria.eu // Artículo «El Teatro-circo en España: apuntes» de Genís Matabosch i Eiximenis.
Agrair també la ajuda prestada pel fotògraf Paco Grau al poder publicar les seues fotos i el material i les paraules aportades per Alfonso Miguel Jordá Morey, president de la Asociación de Amigos de la Música de Alcoy.
***************
Música Primitiva Apolo d'Alcoi / Notícies 