Per tradició musical, comença els seus estudis a La Primitiva ja que el seu avi i els seus pares van ser músics. Continua estudiant clarinet a Alacant obtenint el títol de professor de clarinet i el premi extraordinari fi de carrera Grau Superior al 1988. Recitals i enregistraments per tota Europa es van alternant mentre és membre fundador de l’ECCA i professor de Clarinet i d’Harmonia del Conservatori Professional de Música d’Alcoi. Entre els seus últims treballs destaca l’àlbum gravat per ell i Sílvia Gómez Mestre «De la Música y el Tiempo» (Ed. EMEC, Madrid 2009), amb dos discs compactes i partitures del Col·lectiu de Compositors de l’ECCA, que és guardonat amb el «Premi a la Millor Edició d’Obra Musical Clàssica» de l’any 2009, atorgat per l’Acadèmia de les Arts i les Ciències de la Música; el seu CD monogràfic «Sub Nocte» amb enregistraments simfònics i de cambra el 2013 o actuacions amb l’Orquestra de Cambra de la Ràdio romanesa al marc de la 22a Saptamana Internationala a Mizicii Noi, i amb la Filharmònica «Mihail Jora» de Bacau, amb l’estrena mundial del seu propi «Concert a Cadiz MDCCCXII», per a Clarinet i Orquestra, dins de l’XXVI Festivalul International Zilele Muzicii Contenporane al 2012, entre d’altres.
L’ESCOLA DE DON CAMILO
Sentia l’impuls de dues motivacions molt clares per a compondre «A Don Camilo»: la primera és la meua admiració per Camilo Pérez Monllor, al qual considere un dels més importants compositors de la història de la música alcoiana. La segona és el gran afecte que li professe a la Corporació Musical Primitiva d’Alcoi, la Música Vella, en la qual vaig iniciar la meua formació musical. Quan José Benjamín González, el president, em va parlar de l’homenatge que anava a organitzar-se-li, en el centenari de la seva marxa «Uzul El-M’Selmin», més coneguda popularment com «L’entrà dels Moros», va ser un honor acceptar l’encàrrec d’escriure una composició.
El meu avi, Rafael Botella Sempere, i el meu pare, Eduardo Terol Nadal, sempre es referien a ell com a Don Camilo, un personatge mític, molt estricte, respectat al màxim, el qual li va conferir a la Música Vella la seua forma d’interpretar, esmerada, tenint cura de tots els matisos i detalls de la partitura. Els sentia parlar de l’escola de Don Camilo que, posterioment, el mestre Fernando de Mora Carbonell va saber continuar. Per aquesta raó, vaig triar com a títol «A Don Camilo» per a la meua obra d’homenatge.
En seure davant del paper pentagramat en blanc, em pregunte com l’ompliré de signes musicals que després seran sons. És molt senzill, tan sols es tracta de posar en pràctica la definició de música que proposà Jules Combarieu: “La música és l’art de pensar amb sons”. Amb sons i sense conceptes, quasi res!
Ben aviat, només venir-me al pensament les primeres idees, em vaig adonar que els elements generadors, les cèl·lules i motius musicals que utilitza Camilo Pérez Monllor en «Uzul El-M’Selmin» i també en altres composicions, anaven a proporcionar-me una enorme versatilitat, la qual cosa em va fer veure de seguida la projecció universal intrínseca dels elements contesos en les seues obres. És a dir, Camilo Pérez Monllor és un compositor no únicament per a la música alcoiana i vinculada a la nostra terra, sinó que també és un compositor universal.
Johann Sebastian Bach, en moltes ocasions, atribueix als recursos musicals una simbologia concreta. Per exemple, en el Sanctus de la «Missa en si menor», en el passatge que correspon al text “Sant, Sant és el Senyor, Déu de l’Univers”, fa servir l’intèrval de huitena simbolitzant l’Univers com a concepte de “totalitat”. Eixe recurs em va suggerir reflectir la idea d’universalitat del nostre compositor, amb un passatge de huitenes en la introducció de la meua obra. Situe les huitenes en fagot, clarinet baix, saxofó baríton, trompes, fiscorns, bombardins i violoncels (compassos del 7 al 10).
Es pot parlar de tres formes d’homenatjar musicalment un compositor. Una d’aquestes és la cita directa d’un tema o motiu seu, que serà reconegut fàcilment per l’oient. La segona possibilitat és l’obtenció de motius derivats d’elements de l’autor, usant el recurs de la variació. En aquest cas, serà més difícil de reconéixer en l’audició. I encara podem parlar d’una tercera forma, la més allunyada: l’evocació, sense partir de material de l’autor i sols recreant un ambient. A aquesta recórrrec en el Tema A (compassos 17 al 33), original, i que per tant, no prové de música de Camilo Pérez Monllor. La relació és d’un cert aire processional, fins i tot, fúnebre. Pretén fer referència a l’arranjament per a banda que Pérez Monllor va realitzar de «Tosca», de Puccini. A continuació, superpose el motiu ostinato de les dolçaines i les fustes, característic de «L’entrà dels Moros», al Tema A i es crea allò que en música anomenem un «quodlibet» -el que desitges- que consisteix a superposar temes que, en origen, no estaven destinats a sonar junts (compassos 34 al 40).
No tinc la intenció de fer una anàlisi exhaustiva de la meua obra, la qual cosa seria pretenciosa i només tindria algun interés per als professionals. Solament es tracta de reflectir certs impulsos o motivacions, de vegades no massa conscients, que van omplint els pentagrames. És això la inspiració? Deixem clar que en l’actualitat molts considerem la inspiració com un concepte de l’època romàntica, ja superat, i jo pense d’aquesta manera. A més a més, crec que el treball quotidià i reflexiu és la veritable inspiració.
Però, tornem a aquestos impulsos. En la secció dels compassos 62 al 74, em mou la idea d’imbricar dos compositors: Camilo Pérez Monllor i Richard Wagner. Desgavellat? És possible. Prenc el tema des del trio de «Uzul El-M’Selmin». Si el recordeu, el caràcter és dolç i expressiu. En canvi, em propose utilitzar-ho de la manera més contrastant possible, amb caràcter heroic, grandiós; podríem dir, wagnerià. El tema, instrumentat en trompes, se superposa a arpegis ascendents i descendents de les fustes. Després, és contestat per trombons, bombardins i trompetes; torna a les trompes, passa a les trompetes i desemboca en una secció de molta menor densitat, caracteritzada per solos de fustes. La idea subjacent és Camilo Pérez Monllor, grandiós!. Els seus temes i motius són d’una enorme flexibilitat; tanta, que el mateix Wagner i altres compositors haurien pogut utilitzar-los perfectament. Concepte d’universalitat!
En successives seccions de l’obra, he seguit usant el «quodlibet» com a recurs. En la secció dels compassos del 85 al 93, superpose l’ostinato de l’inici de «L’entrà dels Moros» amb el tema del trio, orquestrats en fustes i en trompes respectivament. Tot el conjunt té un caràcter expressiu. A partir del compàs 94, la superposició és triple, ja que les fustes agudes incorporen per reducció de valors el contrapunt ornamental de dolçaines i fustes del trio en forte. Els temes es combinen amb una versatilitat esbalaïdora i ens condueixen a un punt culminant.
El tema del trio de «A Don Camilo» (compassos del 116 al 122) es presenta en un solo d’oboè i és de pròpia creació, encara que en la conclusió d’aquest, l’imbrique amb el motiu de la introducció del pas doble «El K’sar el Yedid», com una petita broma musical.
I per finalitzar, en la coda planifique dos canvis de tempo. El primer és un increment que passa del Molto adagio al Allegro appassionato (compassos del 163 al 179). El caràcter és d’exaltació, de passió, amb el qual vull expressar la joia de gaudir d’«Uzul El-M’Selmin», com també de la resta d’obres que ens ha deixat Camilo Pérez Monllor; un llegat que transcendeix el pas del temps. Aquesta idea d’eternitat, de perdurabilitat, la simbolitze amb una sèrie d’acords en sentit ascendent, muntats sobre el ritme característic del començament de «L’entrà dels Moros». En el segon canvi de tempo, con solennità (compassos del 180 al 184), sona el tema de «Uzul El-M’Selmin». Al meu final, el seu principi, en un retorn etern, per celebrar un compositor també etern, Camilo Pérez Monllor, Don Camilo.
EDUARD TEROL I BOTELLA
Música Primitiva Apolo d'Alcoi / Notícies 