En el 75é aniversari de la seua mort: ‘Lección ante la vida de Camilo Pérez Monllor’, de Rafael Coloma Payá

Recordatori CPMonllorEl 4 de gener de 1947 moria al 17 del carrer madrileny de Fernán González el músic Camilo Pérez Monllor a conseqüència d’un tumor intestinal amb 69 anys. Tal com assenyala el diari ABC del dia següent, el cadàver va ser conduït al cementeri Nuestra Señora de la Almudena a primera hora de la vesprada abans de la Cavalcada de Reis.

A Alcoi es va celebrar un solemne funeral el 23 d’aquell mateix mes a la parròquia de Sant Maure i Sant Francesc amb la participació de les músiques de capella Santa Cecília, Nova de l’Iris i Primitiva, les quals van interpretar la Missa de Rèquiem de Perosi. Molt afectades la societat Apolo, la filà Abencerrajes i La Primitiva van decidir celebrar un concert a la seva memòria. Finalment, es va celebrar el 23 de febrer al desaparegut Teatro Circo amb una primera part en què s’interpreta L’Arlesiènne de Bizet i una segona dedicada al mestre alcoià. En programa apareixen el pasdoble Nanos i chagans; la marxa fúnebre Mater Dolente, el Capricho español i Uzúl el m’selmin (L’Entrà dels Moros). En el transcurs del concert, l’escriptor i periodista Rafael Coloma Payá li va dedicar unes paraules que foren recitades i impreses sota el títol Lección ante la muerte de Camilo Pérez Monllor que hem volgut recuperar amb motiu del 75è aniversari de la seva pèrdua.

«Murió el Maestro. Plegáronse sus ojos azules una mañana fría madrileña, en la más amarga de las ausencias. Ya había en los balcones, esperando, zapatitos y paja. Gozo y risa, rimaban estrofas de ilusión juvenil. Tras los cristales, empañados de frío, las almas blancas de los niños presentían un galopar de herraduras de oro y tres coronas reales. Cuando aun villancicos y rabeles no habían apagado sus cánticos y la inquietud en la niñez era más tensa, Camilo Pérez Monllor moría lejos de su tierra, con el pensamiento puesto en esta aglomeración urbana, en esta factoría industrial y en San Jorge, que un día operara sobre los pelados montes el Milagro y la Victoria.

A la mente del Maestro acudirían en tropel esos detalles de su vida, minúsculos y singulares detalles, capaces de definir la magnitud de su grandeza.

Fue uno de los conciertos celebrados aquí. Sobre los atriles de los profesores, la instrumentación de Fontinens. Camilo Pérez Monllor abre la página primera, donde hay letras y notas de su padre. Ataca la banda. Van sucediéndose los periodos. El Maestro tiene una mano sobre la caligrafía del pentagrama. Sus ojos están fijos en la lectura de los pasajes. No vacila, ni mira a nadie. Ya irán por buen camino los músicos. Deleitándose con lo que oye, mantiene un vivo coloquio con su progenitor. ¿Qué se dirían padre e hijo? El Maestro llora. Llora, quietos los brazos, gacha la cabeza, alto el corazón. Y así le coge de improviso el final, despertándole bruscamente del tierno y mudo diálogo, los aplausos del público.

1928
Camilo Pérez Monllor fue director de La Primitiva entre 1928 y 1933

Era el Maestro muy joven. La milicia prendió en él como un tributo de vasallaje a la Patria. Dirigía y mandaba la Banda Militar de San Fernando. Hacía a diario ensayar a los músicos. Su arte, rigorista, imponíase a todos, pese a su juventud, ante un círculo de profesores abnegados y maduros. Todos los grandes autores desfilan por los atriles de la banda militar. Sobraba todo aquello, pues no había de ser interpretado jamás. Su talento y disciplina aguantaban la paciencia de sus subordinados.

Un día, terminado el ensayo, un viejo músico se acercó al maestro y le inquirió:

– Don Camilo, nunca tendremos ocasión de tocar estas piezas.  La banda no da concierto alguno. ¿Por qué tanto ensayo de obras clásicas?…

El Maestro, todo gravedad, respondió:

-No tocamos para dar concierto alguno. Tocamos para que yo me deleite.

La respuesta, sentenciosa, fue una proclamación definitiva de su alma exquisita y artista, que pese a su juventud, se imponía severa ante la madurez de sus subordinados.

Jerez de la Frontera espera engalanada, como una novia en nupcias, la llegada del Rey de España. Brillan al sol claro de Andalucía banderas y reposteros. A rendirle honores al Monarca acuden tropas del Regimiento de San Fernando, con su glorioso tafetán morado de noble ejecutoria. Como en las bodas reales, tienen ahora en Jerez las milicias de San Fernando puesto de honor, con su Banda, al frente de la cual va Camilo Pérez Monllor, noble, apuesto, guantes blancos y uniforme azul.

El Soberano revista las tropas, entre el entusiasmo delirante de la muchedumbre. Conoce al Maestro de otras ocasiones. Y al llegar frente a la Banda militar, Alfonso XIII, todo afabilidad y simpatía, saluda al Músico Mayor

– Hola, mi buen don Camilo; mi fiel amigo; la mano, querido Director.

El Monarca, con su borbónica sonrisa, tiende su diestra a don Camilo Pérez Monllor, que iluminado y azorado estrecha la mano real fuertemente, rendidamente, amorosamente.

Terminado el acto oficial, el Maestro llega a su casa, emocionado, orgulloso y tras referir el suceso clama a su mujer:

– Guarda ese guante, como guardar puedas cuanto más ames. Con él he estrechado la mano de mi Rey.

Aquel guante blanco, con el que tuvo el Maestro uno de los más gratos y felices momentos de su vida, guardólo siempre Camilo Pérez Monllor, como se guarda una reliquia antigua o una gloriosa bandera vencedora en cien combates.

Es en el Retiro de Madrid, bajo la fronda verdosa de la arboleda. En el templete, la Banda municipal, a las órdenes del Maestro Villa, acaba de interpretar Triana de Albéniz. Una visión de colorido y sol meridionales se derrama sobre los macizos del Retiro.

El hijo de Albéniz, asistente entre el público, corre emocionado a felicitar a Villa, por la maravillosa ejecución de la obra de su padre. Villa ha dado vida a Triana, exclaman todos.  Pero alguien en la sombra, ignorado y ausente, es el autor de aquel triunfo. Villa, honrado, agradece al hijo de Albéniz los elogios y le dice:

– No es mí precisamente a quien se debe este triunfo, que tu padre ha obtenido. Triana ha sido interpretada por Camilo Pérez Monllor. A él se lo debes todo. Él ha instrumentado fielmente el pensamiento de tu padre.

Los aplausos del público fueron compartidos entre Albéniz muerto y Pérez Monllor ausente.

Y siguió riendo el sol en los macizos verdosos del Retiro.

tumba de C. Pérez M.
La tumba de Pérez Monllor en el madrileño cementerio de Nta. Sra. de La Almudena donde insólitamente no hay ninguna referencia a su nombre (Foto cedida por José María Valls)

Es también en otro concierto. Ya apenas Camilo Pérez Monllor pude tenerse en pie. Dirige su banda sentado ante el atril directoral. Va a interpretarse Tannhauser, que responde a un ideal teutónico, de poder y mando, pureza de raza, viva encarnación nacional de Ricardo Wagner.

El Coro de Peregrinos se deja oír quedo, suave, prolongado. Salta la atrevida armonía, que se diluye entre un acompañamiento de millares de notas. Y así, avanzando gradualmente, se llega al final. Pérez Monllor, desde su asiento, ha ido batuta en mano empujando a los profesores, entre riadas de notas ahora y suavidades sonoras después. El espíritu de la partitura cala muy hondo en su alma aristocrática. El ideal ario muévele los nervios. Y poco a poco, como obedeciendo a una voz imperiosa, se le ve llegar, paralelamente con la banda, al momento cumbre, al fortísimo de la obra. Sin saber cómo, el Maestro ha ido levantándose de su asiento. Las notas le han ido empujando. Ya está en pie. Su dolencia física desaparece, porque necesita fuerzas para seguir con sus manos elegantísimas el final del Tannhauser.

Y así, de pie, termina Camilo Pérez Monllor la bella página wagneriana, en una absorción de fuerzas, que la música del germano ha inyectado al cuerpo enfermizo del Maestro.

Yo he leído cartas postreras del Maestro. Toda su única ilusión era venir a Alcoy. Vivir en Alcoy. Morir en Alcoy.

Presintiendo quizás su final, deseaba ardientemente divisar el paréntesis rocoso del Barranc del Sinc y saber de la pina configuración de nuestras calles. Le ahogaba saberse lejos y enfermo. Al advenir las fiestas abrileñas, la queja se escapaba de sus labios y una imagen de San Jorge y una esposa enamorada disimulaban su tristeza. Era un alcoyano sin esa faramalla llorona, localista y provinciana de la terreta. Ambicionaba la tierra alcoyana, por lo que de sagrada para él tenía la casa donde nació, la tumba de sus padres y los recuerdos tradicionales que de niño inculcáronle en su corazón: la derrota de los moros, Chuan l’aixà, los terremotos del XVII y los lirios del Carrascal.

Amaba a Alcoy, a la manera como los grandes hombres amaron a su Patria.

Y aquí queda retratado Camilo Pérez Monllor.

Digamos que era bueno, noble, artista y patriota. Supo llorar ante la música de su padre, pasó ignorado ante el triunfo que le pertenecía, amó a su Rey y a su Patria, quemó a diario el arte de su alma, llevó siempre a su tierra y a su Santo metidos en su corazón. Fue capaz, por sí solo, de levantar la cultura de todo un pueblo y trazar, con el tesón de su espíritu disciplinado, la ruta musical que hoy contemplamos.

Murió de pena y de tristeza, en la sencillez de un piso recoleto madrileño, pensando en Alcoy. En este Alcoy que, digámoslo sinceros, soportó fríamente que Pérez Monllor huyera de su casco, para buscar en otros climas y otros hombres, cobijo y amparo.

Así murieron, tristes y melancólicos, Andrés Sempere, el gran retórico humanista; Luis Juan de Alzamora, Secretario de Don Juan de Austria; Gregorio Ridaura, beneficiado de la catedral de Valencia; Antonio Gisbert, pintor insigne; Juan cantó, director del Conservatorio de Madrid; Lorenzo Carbonell, héroe y laureado; Gonzalo Cantó, cantor de nuestro campanario; y tantos otros, prez y honra de Alcoy, que Dios o la incuria de todos nosotros hace que duerman la paz de la muerte lejos del pueblo que les vio nacer, esperando pacientes la mano de nieve que sepa devolverlos a nuestras entrañas.»

 

 

 

 

 

«Música per als versos, versos per a la música»: crónica de Miguel Carrión

Recuperamos la crónica publicada por el periódico El Nostre en su edición del pasado martes 28 de febrero y escrita por Miguel Carrión con motivo del pasado concierto de la banda Música per als versos, versos per a la música dirigido por Eduard Terol i Botella  celebrado el pasado 12 de febrero en homenaje al escritor y poeta Joan Valls en el Teatro Calderón. Las fotografías son obra de Elías Seguí cedidas para la ocasión por Juan Javier Gisbert Cortés.

El pasado domingo 12 de febrero, una ovación de gala cerró una ocasión única, una representación en la que, en una fusión singular de esfuerzos, la Corporació Musical Primitiva d’Alcoi, las corales Polifònica Alcoiana, Grupo Cantores de Alcoy y el Cor Veus Blanques d’Alcoi, y los recitadores Juan Javier Gisbert y Pepa Botella de Castanyer, nos ofrecieron una sesión matizada, sensible, llena de detalles y que será recordada por todos los asistentes como histórica.

Se abre así, de manera extraoficial, los actos destinados a conmemorar el centenario del nacimiento del que fue uno de los mejores poetas nacidos en esta ciudad, Joan Valls i Jordà, polígrafo que, a través de sus obras, contribuyó a engrandecer su villa y su lengua natal. No me atreveré a hablar del gran autor, pues voces más sabias han hablado y lo harán a lo largo de este año; sólo reseñar que, a través de sus obras de teatro, poemas y escritos, ha pasado a la historia como uno de los grandes alcoyanos del siglo XX.

En la representación, y a través de la fusión de dos de las grandes pasiones del escritor, se nos mostró una visión diferente del mismo: El Sr. Valls era un gran amante de la música en general, y particularmente aficionado a otro grande, el compositor Richard Wagner, y esto justifica la inclusión en el programa del único poema que no fue escrito por él: Tannhäuser, escrito por Heinrich Heine y bellamente traducido al valenciano por el poeta Francesc Pou; este poema, en el que se basó el músico de Weimar para componer su ópera homónima, cuenta el encuentro entre el caballero Tannhäuser y la diosa Venus, después de que el primero haya ido a Roma a pedir clemencia al Papa Urbano IV por las tropelías cometidas durante su estancia en la casa de la diosa. Javier Gisbert fue un Tannhäuser suplicante pero firme, que suplicó a la gran diosa su beneplácito para partir, algo que ella, encarnada en la gran Pepa Botella, no veía con buenos ojos: así, esta intentaba convencerle sobre la conveniencia de no partir, de permanecer junto a ella en ese edén de placeres sin fin… Pepa estuvo unas veces melosa; otras, lisonjera; otras, finalmente arrebatadora; sin embargo, no consiguió romper con la firmeza del caballero.

La amistad personal de los dos recitadores con el escritor se vio reflejada en el cariño con el que ambos nos hicieron disfrutar con las Elegías a la muerte de Gonzalo Barrachina y la Lauda a Gonçal Barrachina, llenas de un pesar sereno por la muerte del amigo. La Canço de Mariola, un conjunto de imágenes llenas de melancolía, fue sabiamente desgranada por la pareja de recitadores, quienes fueron capaces de trasmitir todo el sentimiento que el poeta incluyó en sus estrofas.

La Òpera alcoiana aportó la pincelada bufa, con la historia de las dos turistas nórdicas buscando una representación musical en la canícula estival alcoyana. Por otra parte, La Despedida de Abú Abdalà resultó impresionante, con el dolor del mencionado aflorando por la pérdida de Granada.

Pepa Botella de Castanyer estuvo magistral, demostrando con voz firme su maestría en el arte de la declamación. Elegantemente vestida de negro, su figura menuda llenó el teatro en cada uno de sus pasajes, con un fraseo y una potencia impresionantes y memorables. Por su parte, Javier Gisbert, el Embajador Moro, con dicción impecable, nos encantó en cada una de sus intervenciones, siendo capaz de matizar y dar un perfil diferente a cada uno de los poemas recitados.

Mención aparte merece el magnífico trabajo realizado por la Corporació Musical Primitiva d’Alcoi, y su director actual Eduard Terol i Botella: la sorpresa que causó la obertura de Tannhäuser y lo grandioso de sus bien conocidos pasajes; la sutileza de los cuatro cuadros mostrados en la pieza Ecos levantinos, o en la descripción de La madrugada; la ampulosidad del Moro de Granada; y el acto final, el Prec a Sant Jordi, con toda la masa coral cantando junta, que fue el perfecto colofón a una noche mágica.

En resumen, una sesión perfecta, solo en parte ensombrecida por el fallo en la proyección del audiovisual preparado con fotos del poeta en diferentes etapas de su vida (seleccionadas por el director del Archivo Municipal Josep Lluís Santonja), y que debía ser visto al mismo tiempo que los recitadores y la orquesta hacían su trabajo. Muchas de las fotos eran inéditas hasta la fecha, pues pertenecían a los álbumes familiares del vate, y que se encuentran actualmente depositados en dicho Archivo Municipal.

                Una noche para recordar, un comienzo perfecto para los actos del centenario del nacimiento del poeta Valls, y que deseo de corazón que sean tan memorables como el que tuvimos la suerte de atender.

 

«Música per als versos, versos per a la música»: crònica de Pedro Juan Parra Verdú

pedroparracaeha

Pedro Juan Parra Verdú, president del CAEHA i antic membre de La Primitiva ens ofereix la crònica del concert de la nostra banda del passat 12 de febrer en homenatge a Joan Valls, Música per als versos, versos per a la música. Donem les gràcies tant a ell com a Juan Javier Gisbert per les seues paraules i com no, a Diego Valor, per la seua col.laboració fotogràfica.

Eduard Terol dirigeix La Primitiva (Foto: Diego Valor)
Eduard Terol dirigeix La Primitiva (Foto: Diego Valor)

El passat diumenge dia 12, a les 19 hores, amb un Teatre Calderon quasi ple, dins del programa d’actes d’homenatge dedicats a l’any del poeta Joan Valls,  en acomplir-se el centenari del seu naixement, es celebrà el concert Música per als versos i versos per a la música.

Pepa Botella de Castañer recita Valls (Foto: Diego Valor)
Pepa Botella de Castañer recita Valls (Foto: Diego Valor)

Va resultar un espectacle multidisciplinar on es varem barrejar música, versos del gran poeta Joan Valls i imatges. La Corporació Musical Primitiva, dirigida per Eduard Terol i Botella, interpreta obres de Gonçal Blanes (Moro de Granada, La madrugada i La despedida de Abú Abdalá); i de Gonçal Barrachina, la suite Ecos Levantinos. A més, es va interpretar l’obertura de l’òpera Tanhäusser, en la trascripció per a banda de Camilo Pérez Monllor.  El programa musical es tancà amb el Prec a Sant Jordi, de la missa dedicada al patró (amb música d’Amando Blanquer i lletra de Joan Valls). L’obra va contar amb la participació de les tres corals alcoianes: la Polifònica Alcoiana, el Grup Cantors d’Alcoi i la Coral de Veus Blanques, que cantaren amb una gran emoció.

No es podem oblidar de la gran intervenció dels recitadors: Pepa Botella de Castañer i Juan Javier Gisbert Cortés. Els dos estigueren a una gran altura. Amb una excel·lent dicció i expressivitat que ens delectaren, conduint-nos a conèixer i estimar més la poesia de Joan Valls. I què dir de la Primitiva, i de la direcció d’Eduard Terol, que havien assumit aquest repte?. Entenc que l’han superat amb una nota ben alta. Varen aconseguir emocionar-nos a tots. A mi, que he sigut músic de la Vella, em van impressionar, gaudint de tot el concert. No haguera volgut que s’ haguera acabat. De vegades, tancava els ulls, i només en parava a escoltar la música, i no era una Banda, semblava tota una Orquestra. També ens va sorprendre la traducció al valencià del Tanhäusser pel poeta Francesc Pou i sobretot la interpretació que va fer La Vella d’ aquesta magnífica obertura. La més sincera enhorabona a tots i totes els que participaren en el concert i a als patrocinadors.

Només un xicotet llunar. Pel que fa a l’espectacle visual de les imatges del poeta, que en principi funcionà bé, després, una avaria en els aparells, va complicar la projecció i ja no es varem poder visionar. Aleshores, una part de fotografies del Fons de Joan Valls, que havia estat recopilada per Josep Lluís Santonja, Director de l’Arxiu Municipal, no pugueren ser projectades. Això, ens va privar de conèixer un poc més del cercle i del context sociocultural per on es movia el poeta. Bé, són els problemes del directe, que dirien en el llenguatge televisiu.

PEDRO JUAN PARRA VERDÚ,

antic músic de La Vella i President del CAEHA.

El pase de diapositivas requiere JavaScript.

 

UN AGRAIMENT DE JUAN JAVIER GISBERT CORTÉS

Juan Javier Gisbert Cortés (Foto: Elías Seguí)
Juan Javier Gisbert Cortés (Foto: Elías Seguí)

«»Benvolguts músics, el diumenge va ser un dia molt especial. Voldria donar-vos les gràcies a tots i cada un de vosaltres, però és impossible. Per tal motiu, aprofite aquest espai per fer-ho i afirmar que ahir vau estar a un gran nivell, sonant molt bé, i veient la plenitud amb què vau  interpretar les diverses partitures.
La Vella, el gran llegat musical alcoià, s’ha d’enfortir, créixer, tornar a ser la gran banda admiració de tots, i per a això, cal unió, esperit de sacrifici i il·lusió en els nous projectes.
Sabeu que podeu comptar amb mi. El meu afecte i estima està amb vosaltres. Mentrestant, us envio una forta abraçada i mil gràcies per tot.»»

«Música per als versos, versos per a la música» a Ràdio Alcoi

Eduard Terol, Duna Valor i Pablo Martínez ens parlen del concert en homenatge a Joan Valls

 

Eduard terol, Duna Valor i Pablo Martínez a Ràdio Alcoi
Eduard Terol, Duna Valor i Pablo Martínez a Ràdio Alcoi

PMB. Els estudis de Ràdio Alcoi van acollir dijous passat al director Eduard Terol i Botella i als membres de la banda, Duna Valor Ferrer i Pablo Martínez Blanes on van ser entrevistats amb motiu del proper concert de La Primitiva Música per als versos, versos per a la música en homenatge al poeta Joan Valls. Oferim l’enllaç de lentrevista realitzada per Lucia Gadea que va ser emesa en el matí del divendres 10 de febrer en la secció local del programa de la Cadena Ser, Hoy por hoyPreu de les entrades: 6 i 8 euros -públic general-. A la venda en taquilla i a través d’Internet a http://www.instanticket.es.

Més informació: Notes al programa

«Música per als versos, versos per a la música»: els recitadors

Pepa Botella de Castañer i Juan Javier Gisbert Cortés posaran veu als versos de Joan Valls

 

pepa-botella-de-castanerPEPA BOTELLA DE CASTAÑER. Titulada en Declamació Pràctica pel Conservatori de Música i Declamació de València. La seua tasca centrada en la interpretació poètica, l’ha portada a donar diversos recitals per gran part d’Espanya. Ha visitat en tres ocasions l’emigració espanyola a l’Alemanya Federal.

Hi són molt nombrosos els comentaris sobre Pepa de Castañer, però solament interessa aquest: «Gràcies, doncs, a Pepa de Castañer, recitadora magistral en dues llengües. A la fi puc dir, escoltant Pepa de Castañer, aquells dos versos de Maragall que defineixen la gràcia com llum de perennitat i font de tota poesia. Basta una noia amb la veu pura per millorar la humanitat». (Joan Valls i Jordà)

juan-javier-gisbertJUAN JAVIER GISBERT CORTÉS. Vinculat desde la seva adolescència al món de la sarsuela, intervé com a baríton solista en recitals i representacions escèniques, destacant l’enregistrament amb l’Harmònica Alcoiana del disc Lírica al costat de la soprano Maria Ribera. En 2007 obté -per concurs-, el lloc d’Ambaixador -moro i cristià- i la seua vinculació a les candilejas el familiaritza amb les obres de teatre clàssiques, la comèdia d’humor i el sainet ‘fester’, així mateix, rep invitacions per participar en diverses lectures poètiques. Preu de les entrades: 6 i 8 euros -públic general-. A la venda en taquilla i a través d’Internet a http://www.instanticket.es.

Més informació: Notes al programa

«Música per als versos, versos per a la música»: les obres

Joan Valls i Jordà (Foto: Paco Grau)
Joan Valls i Jordà (Foto: Paco Grau)

El diumenge 12 de febrer a les 19 h. al Teatre Calderón es celebra un nou espectacle multidisciplinar de la Corporació Musical Primitiva sota l’epígraf Música per als versos, versos per a la música dirigit per Eduard Terol i Botella, amb música, muntatge audiovisual, i sobretot, poesia de la mà de Joan Valls i Jordà, recordat en el centenari del seu naixement.

Pablo Martínez. Aquesta nova proposta de La Primitiva dedicada a l’escriptor i poeta Joan Valls i Jordà, Música per als versos, versos per a la música en el centenari del seu naixement, compta amb direcció musical d’Eduard Terol i Botella i l’excepcional participació dels recitadors Pepa Botella de Castañer i Juan Javier Gisbert Cortés que ens aniran recitant poemes com la Lauda a Gonzalo Barrachina o fragments d’algunes de les seves obres més conegudes com La cançó de Mariola i Cent serafins.

Homenatge a Gonzalo Blanes en 1944. Joan Valls apareix assenyalat amb una fletxa roja i Blanes amb els ulls tancats al centre de la foto (Fototeca Arxiu Municipal d'Alcoi)
Homenatge a Gonzalo Blanes en 1944. Joan Valls apareix assenyalat amb una fletxa roja i Blanes amb els ulls tancats al centre-esquerra de la foto (Fototeca Arxiu Municipal d’Alcoi)

Sens dubte, un homenatge i record per a Valls, però també un altre per un dels seus grans amics, el compositor i metge Gonzalo Blanes Colomer (Alcoi, 1882-1963), del qual la banda ofereix tres dels seus treballs. La marxa àrab Moro de Granada, estrenada per la Música Nova a les Festes de Sant Jordi de 1942 i posteriorment interpretada en concert per la mateixa banda en els Concerts d’Exaltació Festera de 1944 i 1945 que, en aquells dies es celebraven a la Sala de Festes Pasapoga. Aquesta obra està basada en els fets històrics de la rendició del Regne de Granada per part de l’últim Emir de Granada, Boabdil ‘El Desdichado’ a càrrec de les tropes cristianes en 1492 i la seva posterior retirada a la Alpujarra, constituint l’últim episodi de la Reconquesta Espanyola.

El mateix tema sobrevola en el poema simfònic La Despedida de Abu-Abdalà, signada en setembre de 1949 i estrenada per La Primitiva amb direcció de Fernando de Mora Carbonell un 24 de desembre de 1950. Música malenconiosa i descriptiva dedicada al seu amic poeta tal com es llegeix en la partitura original conservada al Fons Joan Valls de l’Arxiu Municipal d’Alcoi: “Al excelente amigo Joan Valls, espíritu inquieto e inquisitivo en el océano de la literatura hispana”. La resposta a aquesta dedicatòria donaria lloc a un nou treball poètic de Valls dividit en tres seccions: La última kasida, Después del asedio i Evocación.

Eliseo Martí Candela en 1907
Eliseo Martí Candela en 1907

La madrugada, composta en 1909, és el primer temps de la seva suite Escenas Rústicas, completada amb Feliz encuentro, Fiesta en la montaña i En el prado. Lírica i descriptiva, és un dels millors exemples de la seva música impressionista, deutora del millor Debussy amb una clara definició d’un lent alba. Dedicada al quartet Oesile (Eliseo l’inrevés), petita orquestra de pols i pua, formada per Eliseo Martí Candela (autor de En el oasis), el seu pare, la seva germana i un amic.

Un altre dels grans amics de Valls va ser el mestre Amando Blanquer Ponsoda (Alcoi, 1935-València, 2005), els quals van llegar la seva poesia i música conjunta en obres com la Cantata de Nadal (1976-1977) o Tres cançons sentimentals (1967). Una d’aquestes col·laboracions d’aquests «cavallers del miracle» apareix al programa amb el solemne Prec a Sant Jordi, el punt final a la celebrada Missa a Sant Jordi de 1982, amb una transcripció per a banda del propi Eduard Terol i Botella i amb la participació de la Coral Polifònica Alcoiana, Cantores de Alcoy i Cor Veus Blanques d’Alcoi.

De les amistats del poeta passem a un dels seus músics més admirats, Gonzalo Barrachina Sellés (Alcoi, 1869-1916) del qual el va portar a escriure una semblança biogràfica en 1951, sent més un exercici narratiu en prosa de la seva figura que un rigorós treball d’investigació, finalitzant aquest amb vuit “elegías al recuerdo de su muerte”. L’obra que interpreta La Primitiva sigui probablement la més coneguda de les seves composicions, Ecos Levantinos, composta de quatre moviments: En la romería, Cuento de niños, En la trilla i Danza característica.

Heinrich Heine
Heinrich Heine

Dels temes més nostres i estimats passem als més universals. De Valls passem a un altre poeta insigne, Heinrich Heine (Düsseldorf, 1797-París, 1856), considerat l’últim poeta romàntic alemany i autor del poema sobre la llegenda de Tanhäusser, que ha estat traduït al valencià per a aquest concert per l’escriptor Francesc Pou. Tanhäusser (Salzburg, 1205-Palestina, 1270) va néixer en el si d’una família de cavallers de la regió de Salzburg. Es creu que va participar en les Croades de 1228 i va freqüentar les corts del duc d’Àustria Frederic II i del duc de Baviera Otón II. Perd tots els seus béns a la mort de Federico el Batallador portant una vida de poeta errant de cort en cort a Alemanya, i, possiblement, també per Itàlia, component poesies líriques i cançons. Apart del poema d’Heine, la seva llegenda va inspirar a Richard Wagner la seva famosa òpera Tanhäusser, estrenada a Dresde el 1845. L’obertura serà interpretada en una transcripció per a banda de Camilo Pérez Monllor.
Música per als versos, versos per a la música constitueix un recital poètic-musical que serveix per introduir-nos al món literari del nostre poeta més proper Joan Valls i Jordà en el centenari del seu naixement i que constitueix un dels primers actes organitzats pel Ajuntament d’Alcoi dins del seu cicle commemoratiu 2017 Any Joan VallsPreu de les entrades: 6 i 8 euros -públic general-. A la venda en taquilla i a través d’Internet a http://www.instanticket.es.

BIBLIOGRAFIA CONSULTADA:

FERRANDO MORALES, Àngel Lluís: “Joan Valls: Papers de música i de músics –sense pentagrames- inèdits i semiinèdits” (Revista Ítaca, núm.6, Universitat d’Alacant, 2016)

VALLS SATORRES, José María: “La Nova desde 1842. Historia de una banda de música alcoyana” (Such Serra. Editat per la Excma. Diputació Provincial d’Alacant, 2010).

FERRANDO MORALES, Jaume Jordi: “Kapriculino, mazurca para un profesor de esperanto” (en línia) http://www.tipografialamoderna.com/la_memoria/kapriculino-mazurka-para-un-profesor-de-esperanto/ (consulta: gener 2017).

VALOR CALATAYUD, Ernesto: “Diccionario alcoyano de música y músicos” (Llorens Libros, 1988)

MIRÓ, Adrián: “Joan Valls, vida y obra de un poeta” (CAM, 1989)

MIRÓ, Adrián: “Amando Blanquer, en su vida y en su música” (CAM, 1984)

 

 

«Música per als versos, versos per a la música», amb La Primitiva i Joan Valls

Eduard Terol i Botella dirigeix per primera vegada la banda en un concert que es submergeix en l’univers literari del poeta Joan Valls

cartell-joan-valls-1PMB.  El diumenge 12 de febrer a les 19 h. al Teatre Calderón es celebra un nou espectacle multidisciplinar de la Corporació Musical Primitiva sota l’epígraf Música per als versos, versos per a la música dirigit per Eduard Terol i Botella, amb música, projeccions, i sobretot, poesia de la mà de Joan Valls i Jordà, recordat en el centenari del seu naixement.

Aquest esdeveniment poètic-musical compta amb les veus excepcionals de Pepa Botella de Castañer i Juan Javier Gisbert Cortés que aniran desgranant alguns dels més bells fragments de l’obra del ‘versaire alcoià’. Algunes de les constants temàtiques de la seva obra com la Serra de Mariola, la Festa i la figura de Gonzalo Barrachina seran un bon motiu per escoltar música, la majoria d’ella composta per amics personals del poeta com Gonzalo Blanes, el qual apareix per partida triple al programa amb La madrugada, La despedida de Abu-Abdala y Moro de Granada. Del seu admirat Gonzalo Barrachina al qual li dedicaria una semblança biogràfica en 1951, s’interpreta Ecos Levantinos, la qual segons Valls, és “una suite de un maravilloso engarce folklórico, con un autor poseedor de la más depurada técnica armónica”.

De la poesia més autòctona passem a la més universal amb un homenatge a Tannhäusser, del qual la seva llegenda va inspirar nombroses obres poètiques i musicals com les del poeta Heinrich Heine i Richard Wagner. D’aquest segon apareix també en el programa l’obertura de la seva famosa òpera Tannhäusser, en una transcripció per a banda de Camilo Pérez Monllor.

Joan Valls, Gregorio Casasempere i Amando Blanquer a l'estrena de "Tres cançons sentimentals" al 1975
Joan Valls, Gregorio Casasempere i Amando Blanquer a l’estrena de «Tres cançons sentimentals»

La Festa no podia faltar en aquest homenatge al poeta i també músic. Al costat de les obres de Blanes abans citades, apareix Prec a Sant Jordi extreta de la Missa a Sant Jordi, pertanyent a un altre gran amic seu, Amando Blanquer, per a la qual es compta amb la participació de la Coral Polifònica Alcoiana, Cantores de Alcoy i Cor Veus Blanques.

Les diferents parts del concert s’aniran il·lustrant amb projeccions d’imatges sobre Joan Valls, extretes del Fons Municipal Joan Valls gràcies a la feina de Josep Lluís Santonja, director de l’Arxiu Municipal d’Alcoi. El concert està organitzat per l’Ajuntament d’Alcoi dins de la sèrie d’activitats que es van desenvolupant dins el 2017 Any Joan Valls. Preu de les entrades: 6 i 8 euros -públic general-. A la venda en taquilla i a través d’Internet a http://www.instanticket.es.

Més informació: Notes al programa

Bicentenari de Verdi i Wagner amb La Pau de Beneixama

La SM La Pau de Beneixama celebra el bicentenari de Verdi i Wagner amb un concert el proper dissabte 25 de maig

25-05-2013 Bicentenari de Wagner i Verdi a la SM La Pau de BeneixamaAquest mes de maig, la Societat Musical La Pau celebra el Bicentenari de Giuseppe Verdi i de Richard Wagner, ambdós compositors nascuts al 1813.  Amb aquest motiu i dins de la Campanya «Música als Pobles» de la Diputació Provincial d’Alacant, La Pau ha programat un concert el dissabte 25 de maig a les 20:00 h. a l’Auditori Municipal, amb obres d’aquestos compositors com ara el preludi de Parsifal i l’obertura de Rienzi, de Wagner; o l’obertura de La Forza del Destino i l’escena i la gran marxa de lòpera Aida, de Verdi.

A més, previ al concert s’hi va celebrar divendres passat una Taula Redona per explicar tant les obres que s’escoltaran al concert, com també per a fer una poca d’història d’aquests magnífics compositors, que encara que van nàixer el mateix any, van fer una música prou diferent.

La SM La Pau de Beneixama comparteix amb La Primitiva d’Alcoi història i tradició, a més a hores d’ara Àngel Lluís Ferrando és el director titular d’ambdós agrupacions artístiques.

PARSIFAL (preludi), de Richard Wagner

Richard Wagner

PARSIFAL
(preludi)

Richard Wagner
(Leipzig, 1813 – Venècia, 1883)

Corporación Musical Primitiva de Alcoi
Director: Àngel Lluís Ferrando Morales
Live recorded by Gonzalo Belenguer – Radio Alcoy  @Teatre Calderón 2009

A %d blogueros les gusta esto: